Joan F. Mira | El Temps, núm. 1271 | 21/10/2008   

Bretanya, Le Clézio

Fa quinze anys, explica el periodista que el visita, que Jean-Marie Le Clézio, sense dir-ho a ningú per tal de preservar la soledat, passa els estius a la badia de Douarnenez, i es refugia en aquest extrem de landa eixuta on creixen el bruc i la ginesta. Hi van trobar una casa, s’hi van quedar, i ara hi vénen també per Nadal. L’escriptor llorejat, amb fama de ser estrany i esquerp, afirma que és un bon lloc per a escriure, de cara a la mar. Viu a l’antiga, no escolta la ràdio, no llegeix els diaris. Jo, col·lega modest i distant, no sé com es pot viure rodant pel món, refugiant-se després en un lloc aspre i remot, i no llegir els diaris: jo sóc un viciós de la informació quotidiana, passe l’estiu a la vora de la mar com Le Clézio, no tindré mai un premi Nobel, i no escriuré mai com aquest jove perpetu, impressionant, que ha passat tota la vida volent saber qui és, i d’on és. Els diaris, que ell no llegeix, han explicat aquests dies que Le Clézio ha viscut als llocs més distants i impensats, de l’illa Maurici a Corea, a Amèrica Central, a Nou Mèxic. Ara, sembla que té la intenció de deixar Alburquerque, enmig o prop d’aquells deserts amb cactus, i tornar a instal·lar-se a Bretanya. Perquè, reconeix l’autor de Le procès-verbal (la novel·la increïble que el va fer famós als vint-i-pocs anys, i que em fa l’efecte que no està publicada en català, i potser cap altra seua tampoc: quin país d’edicions tan estrany, que publica milers de llibres banals i ruïnosos, i que ignora tants llibres necessaris...), tal com va passant el temps, el passat “puja a la superfície dels dies”, i l’escriptor que ha tingut l’experiència de tots els oceans i tots els continents, totes les terres i totes les mars, accepta cedir a la malenconia. “Envege el qui tenen una terra natal, un lloc on lligar-se. Jo, jo no tinc arrels, excepte arrels imaginàries. Només em lliguen els records”. I els records, afirma el periodista visitant, desborden amb onades ininterropudes. Cal dir que la visita i l’entrevista són de poques setmanes abans del premi, no resultat de la fama inflada del Nobel. L’escriptor ja era qui era sense el premi, i em sembla que ací només ho sabíem jo mateix i, supose, tres o quatre lectors més. Le Clézio, probablement, o almenys això assegura, pagarà alguns deutes amb els diners benvinguts, i continuarà fent la seua vida. No s’ha immutat. Fa l’efecte que no s’ha immutat mai.

Ara té seixanta-vuit anys, és alt i prim i ros, i camina amb un aire de viatger etern que s’ha passat la vida mirant la mar, els núvols i el desert. Recorda una infantesa feliç en aquest país verd i gris mineral de Bretanya, del qual afirma que estima la llum, els secrets, la lentitud de la gent. Quan tenia deu anys, hi arribava els estius amb el pare, la mare i el germà amb un 2CV, visitaven els museus d’arqueologia, travessaven pobles de granit que portaven el seu nom, “els tancats”, que això vol dir Le Clézio en bretó, i passaven les llargues vacances al petit port de Sainte-Marine. Allà, recorda el novel·lista, “Jo m’estirava damunt l’herba, enmig dels cards, i passava els dies sencers mirant el cel. Els núvols anaven tan ràpids com les gavines i els mascarells. El moviment de les ones els acompanyava. Jo tenia vertigen. El cel bretó és el més bell dels viatges, va ser la meua primera aventura. La nit, com que tenia insomni, caminava tot sol per la landa, i sentia al meu voltant com una presència màgica, sobrenatural.” L’escriptor rodamón, l’autor del Livre des fuites, ha viscut sota els vuit vents del món, a Panamà, a Michoacán, Haití, Marroc, i sobretot a l’illa Maurici, on arribà el seu rebesavai bretó a finals del segle XVIII i on ell mateix té la nacionalitat. Ha explorat l’Àfrica, on son pare va ser metge de leprosos i palúdics. I ha tornat a la Bretanya dels avantpassats. A la primera aventura de mirar les gavines, els núvols i les ones, que és l’aventura que compta, la que fa un escriptor. La resta és accessori.

Aquest article forma part del llibre Europeus, de Joan F. Mira (Alzira: Bromera, 2010) 

Joan F. Mira | Avui | 18/10/2008   

La vida antiga

A la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, hi ha ara mateix una exposició petita i exemplar sota el títol Pla, l'Hermós i companyia, que mereix una contemplació sense pressa, i una mica de meditació. La vam inaugurar fa pocs dies, jo li he dedicat una glossa al catàleg, al costat dels esplèndids textos de Pla, i vam parlar de les vides antigues, d'aquells homes de les fotografies (i una dona, forta i severa) de fa més de mig segle o prop d'un segle, que l'escriptor trobava sobretot “divertits”, és a dir interessants, importants: com a individus, i com a representants o portadors d'unes formes de viure que ell sabia que eren ja en un estadi final. Eren “antics”, i aquesta “antiguitat” tenia els dies comptats enfront d'una modernitat invasora. Eren una classe o espècie d'homes que ja s'acabava, com s'acabava el seu paisatge i el seu sentit del temps: “Aquests homes delicats i ferotges feien una vida antiga, plena de calma [...]”. Eren homes que vivien en un temps que ara no és ja el nostre temps: vivien en un temps lent, no governat pel rellotge, pels minuts mesurats, per la pressa. Podien xerrar o cantar hores i hores (que no eren tampoc hores nostres, de seixanta minuts), podien fer dinars inacabables, sabien el temps del sol, no el del cronòmetre.

La vida antiga es defineix, justament, pel contrast amb la “vida moderna”, sobretot amb la vida urbana, que està feta de velocitat, i de moltes pretensions i aparences: “Vosaltres –afirma l'Hermós– voleu fer el senyor, portar corbata, barret i elàstics i parlar d'una altra manera [...]. Voleu tenir diners i fer el fatxenda [...]. Voleu viure del fum, del no res [...]”. ¿Això ho deia i ho pensava el personatge, o qui ho afirma és un alter ego de Pla, la seua altra meitat? L'escriptor-testimoni està fet d'una meitat d'home modern i d'una altra meitat d'home antic, i amb aquests homes completament “antics” la seua simpatia és immediata: potser voldria ser com ells, viure com ells, però sap que això ja és impossible, i sap que la seua missió és fer-los viure permanentment en la pàgina escrita.

I aquella no era només una cultura d'homes habitant un temps lent i vivint de realitats sòlides i palpables (no “del fum”): era també un cultura d'activitats múltiples i complexes. Era, per tant, una societat d'homes que saben fer moltes coses, no una de sola, i saben fer-les bé. I ací no és possible deixar de pensar en Ulisses, que no és definit per una sola excel·lència com Aquil·les (“el de peus veloços”), sinó com l'home de moltes habilitats. Odisseu polimetis, molt assenyat i també molt expert, com aquells homes de Pla, que eren “encara” homes complets: hàbils en la cuina i en la meteorologia, hàbils en la mar i en la terra, en la barca, en animals i en peixos, en la connexió ràpida entre el coneixement, la intel·ligència i l'acció: “tenien l'enginy a la mà”, els defineix l'escriptor amb una expressió contundent i perfecta. I afegeix: “No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra”. No hi ha, almenys, una altra cultura com la d'aquells homes antics, que eren homes “importants”. “Era un home important, en el sentit que sabia fer moltes coses i les feia bé”, afirma Pla observador, amb un judici infal·lible. I hauríem d'afegir: ¿de quin home modern i urbà es podria dir això mateix, que sap fer moltes coses i que les fa bé? Perquè la d'aquells homes era una cultura en l'extrem contrari de l'especialització, i la cultura de qui només sap fer bé una cosa, o en sap fer molt poques, és certament més pobra. Això hem perdut, al costat de les coses que hem guanyat: al costat dels béns abundants i del confort que, d'altra banda, al final potser produiran també dolor, neguit i cendra.

Però aquells homes de la costa, que eren antics i potser una mica “primitius” d'aspecte, eren també o sobretot homes pobres. Pla es refereix a uns pescadors amb un elogi apreciatiu: “Són gent antiga del país, la millor gent...”. Però l'Hermós, “antic” de veritat, respon: “Antiga, antiga, què vols que et digui? Són pobres que voldrien menjar i beure bé. També voldrien alguna dona, però les que tenen la cuixa alegre volen un bon llit i un quarto i tota la requincalla i un pa a la post per quan bufa el vent”. Antic, ací, vol dir també elemental: menjar, beure i copular serien l'aspiració rudimentària de qui no pot o no sap aspirar a cap altra cosa “superior”, o no en té els recursos o la capacitat. I en aquesta enumeració de necessitats bàsiques i de satisfacció incerta i precària, precisament les dones volen alguna cosa més: volen seguretat, a canvi de sexe. La pobresa, en efecte, pot tenir aspectes i resultats ben “primitius” i ben universals. Que això fóra del tot real, o només una apreciació de l'Hermós o de Pla, és una altra qüestió.

Pla sabia molt bé que aquells homes eren els últims representats d'una història molt llarga, d'una forma de viure que s'acabava inexorablement. Sabia també, o més aviat creia i pensava, que malgrat tot, els homes no canvien. Que sota aparences diferents i noves, la vida serà la mateixa de sempre. Res no canvia, en el fons i en la substància, pensava Josep Pla. O sí?, ens preguntem nosaltres ara. I qui sap quina és la resposta bona, si n'hi ha.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 16/10/2008   

Atestat

“Una vegada hi havia, durant la canícula, un paio que estava assegut davant d’una finestra oberta; era un xicot desmesurat, una mica encorbat, i es deia Adam; Adam Pollo. Tenia el posat d’un captaire, sempre buscant les clapes de sol, assegut hores i hores, bellugant-se a penes, als racons dels murs. Mai no sabia què fer amb els seus braços, i generalment els deixava ballar al llarg del cos, tocant-lo el menys possible. Era com aquells animals malalts que, conscients, van a arraulir-se a un refugi i estan alerta al perill, al que ve ran de terra, i s’amaguen dins de la seua pell fins a confondre-s’hi. Estava estirat en una butaca davant de la finestra oberta, amb el tors nu, el cap nu, els peus nus, en la diagonal del cel.” He llegit, com a membre de jurats literaris innombrables i habitualment inútils, centenars d’originals de joves que es creuen novel·listes pel sol fet d’omplir paper, joves que pensen que només escrivint fulls i fulls ja fan literatura. Mai no he llegit una primera pàgina d’un primer llibre d’un jove aspirant a escriptor que es puga comparar amb la que acabe de traduir del meu exemplar ja esgrogueït de Le procès-verbal, que Jean-Marie Le Clézio va escriure als vint-i-dos o vint-i-tres anys, que la van rebutjar alguns editors, i que Gallimard, molt més intel·ligent, va publicar i esdevingué un èxit mundial instantani. “L’atestat”, seria el títol en català, però em fa l’efecte que no està traduïda, ni cap altra obra del Premi Nobel d’enguany. Una desgràcia, perquè és un dels grans dels darrers cinquanta anys. L’escriptor joveníssim enviava una carta als editors on, entre altres consideracions, afirmava: “En la meua opinió, escriure i comunicar és ser capaç de fer creure a qualsevol qualsevol cosa. I només amb un seguit continu d’indiscrecions es pot arribar a somoure la muralla d’indiferència del públic.” I demana a l’editor hipotètic que el perdone si hi ha faltes de mecanografia en el manuscrit, que ha escrit amb un dit de cada mà: la indiscreció aparentment ingènua. Prop de quaranta anys després, el segon capítol de Coeur brûlé començava: “Havia fet calor aquell estiu a Provença, una calor tirànica, amenaçadora.” I això només, ací atestat, ja mereix un premi gros.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1268 | 30/09/2008   

La diabòlica mania

L’entrevistador intel·ligent, Joan J. Isern, vol saber com ho faig, això d’escriure: “En la seva obra la llengua té una dimensió que va més enllà del simple recurs expressiu...” Podia haver donat explicacions menys avorrides, però vaig dir: “Crec que l’escriptor s’ha de prendre la seua activitat seriosament, sense mitges tintes. Com el pintor la pintura i el músic la música. No es tracta, per tant, de definir només què vols dir: el com ho dius és tant o més important. Tornem a la pintura: davant del Goya dels afusellaments del 3 de maig a Madrid, no veiem únicament una escena colpidora o la il·lustració d’uns fets històrics: hi veiem una gran pintura, una esplèndida obra d’art. És a dir, un cúmul de sensacions, impressions, emocions que salten del quadre i s’endinsen en qui el contempla. Jo, amb la literatura intente fer una cosa equivalent: transmetre aquelles percepcions i efectes que són impalpables precisament perquè pertanyen al món de l’estètica, de l’art. I açò no es pot fer amb cap altra eina que la que els escriptors tenim a l’abast, que és el llenguatge. La història de la pintura és plena d’obres que retraten personatges o escenes que per elles mateixes no tenen cap interès i que, no obstant, són obres mestres: ho són per la qualitat de la pintura, i prou. De manera semblant, a través de l’estructura del text, del llenguatge, del vocabulari, de l’adjectivació, de la manera d’enllaçar les frases, dels ritmes interns és com l’escriptor practica i aplica el seu art. Si agafem l’Ulysses –i si tenim a més a més la fortuna de poder llegir-lo sense problemes en anglès– veurem que el vuitanta per cent de les coses que en aquest llibre s’expliquen no tenen el més mínim interès per elles mateixes, començant pel cèlebre contingut d’un esmorzar. Però quin llenguatge!, quantes sensacions impalpables és capaç de transmetre el senyor Joyce!...” Les preguntes de l’entrevistador no s’acaben, i l’escriptura torna encara, la teoria o la pràctica: “Tampoc no es tracta”, dic, “d’allò que se’n sol dir riquesa del llenguatge: de fet, la utilització d’un vocabulari extens o poc habitual pot ser deguda a l’ús d’un bon diccionari de sinònims, cosa que es veu molt clara en alguns  autors. Jo em referisc a una altra cosa: saber crear o no aquella sensació indefinible de bellesa a través del llenguatge, de la puntuació, de les comes, de la combinació adequada de paraules més llargues i més curtes, amb la ressonància material de la frase...”

Torna a insistir, i jo hi torne també: “Tot açò ho compare amb la pintura i amb la música. Un quadre i una simfonia estan plens de detalls que l’autor hi ha anat posant de manera meditada, de notes i variacions, de pinzellades concretes. I quan ens plantem davant de l’obra és difícil que en copsem tots els matisos, però sí que captem el resultat i açò és el que compta, perquè o ens arriba molt a dins o ens deixa indiferents i freds. I no vull dir indiferència emocional, sinó mental, que és molt pitjor.” I així passem el temps, els escriptors, així és la nostra vida. Si la vida, llavors, és un pretext per a l’escriptura, i si aquesta, en paraules de Josep Pla, és “una activitat diabòlica i sanguinària”, i un “ofici prou desgraciat”, el resultat pot arribar a ser poc saludable per a l’equilibri i el benestar de l’esperit. Tan poc saludable com l’expressa el mateix Pla en El quadern gris: “És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ser alguna cosa en la vida–, només sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida”. El titular d’aquest “ofici prou desgraciat”, ja diu Pla que li ho sacrifica tot, i en primer lloc l’experiència de la pròpia vida. Ja sé que tot això, en aquests temps de comoditat com a dret comú i de banalitat com a mercaderia, no és un bon exemple per als nens, però així és com és, o com hauria de ser. Vostés dispensen aquestes citacions i confessions tan inoportunes, però és que fa pocs dies que he acabat una novel·la, i de vegades tinc la temptació de canviar d’ofici i dedicar-me a coses més simples i més útils, com ara la política, la filologia recreativa, o el conreu del meu hort, que ja són hores.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 25/09/2008   

Economia, fantasia

En la geografia del batxillerat, fa molts anys, ens explicaven que un país era ric, almenys ric en potència, quan tenia minerals i terra fèrtil. En segon lloc venia la producció d’objectes, màquines i aparells, cotxes, teixits, productes químics: un país ric de fet, no en potència, era un país industrial. I només en tercer lloc venia el sector sense substància material,  dit vagament de “serveis”, que no sabíem molt bé si era només faena d’oficinistes i de cambrers, però en tot cas semblava una mica paràsit dels altres. Passats els anys, els entesos en la disciplina (?) econòmica explicaven, amb gran còpia de teoria, que això era cosa del passat: que justament la immaterialitat era el secret de la prosperitat il·limitada. Que una economia moderna havia de dedicar-se massivament a la producció d’èter sense matèria, a transaccions abstractes, a intercanviar-se informacions sobre el no res, a les finances impalpables. Al Regne d’Espanya, aquest entusiasme es combinava amb l’amor immoderat a la construcció d’habitatges, cada any més cars i per tant prova d’una prosperitat perpètua que omplia d’orgull els ministres, els presidents del govern i els ciutadans, i omplia de milions els constructors i els venedors. Érem feliços. Però això no s’aguanta, dèiem alguns, perquè a l’univers hi ha coses immutables, com ara alguns principis cosmològics: només Déu Nostre Senyor pot crear realitat del no res, i encara així només una vegada i amb moltes dificultats. I perquè l’il·lusionisme, la fantasia financera, la fascinació dels polítics, no poden eliminar  totalment la naturalesa de les coses. No està gens clar, vam dir per tant els antics. I ens deien els moderns: no enteneu res, la riquesa futura és aire i flatus vocis, no és matèria sinó derivats financers, circulació aèria del crèdit, coses així. Fins que s’ha vist la trampa: eren simplement una estafa, en el millor dels casos, i en el pitjor eren una fe destructiva. Eren el paradís entre núvols: ara, per a molts, si no són ja l’infern són un malson i un purgatori. Tot per no recordar que oikonomía, en grec, vol dir bona administració de la casa. I fantasia vol dir pura aparença. Qui oblida el grec va a la catàstrofe, que vol dir capgirament, gran rebolcada.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1267 | 23/09/2008   

El regne del caos

No es tracta només d’aquesta cosa o crisi de les immobiliàries, dels crèdits alegres que no tornaran, dels bancs que peten gloriosament després d’inflar-se guanyant diners gasosos, dels experts internacionals que no saben què dir, dels polítics que no saben què fer. No es tracta únicament d’aquesta cosa local i universal tan confusa i tan incomprensible, tal com arriba als diaris i a les televisions, on s’alternen petites guerres en fronteres remotes, atemptats sanguinaris, xinesos triomfals a Pequín, huracans tropicals, berslusconis, cabdills del Carib, sermons papals, etcètera, que la llista seria ben llarga i prolixa. Es tracta que ja fa molts anys, en aquest temps històric de la televisió omnipresent, permanent, que les societats d’arreu del món, és a dir la gent d’ací i d’allà, viuen en una confusió quotidiana de notícies-impacte, d’informacions disperses, contradictòries i inassimilables, i alhora de conceptes generals associats a cada fet puntual: passa una cosa  –un conflicte petit de fronteres, un rebrot de la fam africana, una declaració incendiària d’un líder local– i ho associem quasi de forma habitual a l’enfrontament entre blocs, al xoc entre ideologies, o entre religions, o entre esferes de poder, o entre grans potències econòmiques. Associem cada fet puntual que veiem als noticiaris –una manifestació a Caracas o a Kíev, un altre esclat de violència a l’Índia o a l’Orient Mitjà– a un conflicte de sistemes polítics, de creences o de blocs econòmics. “Yanquis de mierda”, crida el cabdill amb camisa roja, aterren al seu país bombarders russos (i els babaus habituals aplaudeixen contents, com si Rússia fóra encara la pàtria gloriosa del socialisme mundial...), i nacionalitza indústries, televisions i bancs. De bombes de ferro, explosius i metralla, potser en cauen poques, però vivim sota un bombardeig continu de discursos, d’imatges, d’escenes, de notícies, lligades a models dispersos de vida o de societat: el nord-americà, l’europeu (si existeix encara), el xinès, l’islàmic, i alguns altres que el famós Huntington no sé si hauria anomenat “civilitzacions”. El curs present de la història, llavors, en tant en quant la gent l’experimenta cada dia quan obre el diari, quan mira la televisió, apareix definit, per exemple, pel terrorisme organitzat, pels xocs entre pobles-religions-estats, per això que en diuen globalització, per les catàstrofes, pels deutes que no es paguen, per l’acció de les grans empreses multinacionals, per les ideologies integristes, o per l’èxit de les diverses irracionalitats neosectàries.

Però tot això arriba emmarcat en categories, conceptes o interpretacions perfectament indefinides, variables, incertes, que no expliquen res o no saben què expliquen. I al mateix temps, els conceptes clàssics han perdut validesa referencial: categories com estat-nació, com racionalitat econòmica, democràcia efectiva, sobirania, socialisme, etc., no s’han transformat en models universalment acceptats, en nom dels quals, o cap als quals, circulen els fets del present. Fins i tot el model que s’havia suposat dominant, el model de l’estat-nació dit liberal, dubta de la pròpia existència en plenitud, de la seua realitat sobirana: Europa, que el va inventar, és ara l’exemple màxim del dubte. Crec que els únics estats-nació del món que no dubten de la pròpia existència en plenitud i de la seua realitat sobirana són els Estats Units d’Amèrica i la Xina. No sé si són només “nacions”, si són imperis, o si són formes noves en la història. I davant d’això, tota la resta –països que es creuen encara grossos i forts, com Espanya, o incerts i petits com el país dels valencians– no sabem quina sort ens espera. Ja farem prou si continuem existint, cosa no del tot assegurada. En una entrevista de fa pocs dies, a la cadena CNN, Philip Roth afirmava, a propòsit d’una nova novel·la: “M’interessa el que fa la gent amb el caos de les seues vides, i com hi responen, i simultàniament el que fan amb allò que senten com limitacions. Si fan força contra aquestes limitacions, ¿acabaran ells també en el regne del caos (...) o en el món  de la llibertat?” Si el gran Roth no ho sap encara, jo tampoc. “Will they wind up in the realm of chaos?”