Joan F. Mira | Avui | 20/09/2008   

Economia, marxa triomfal

Enllaç original

Parlar d’economia sense saber-ne no és cap delicte públic: ho fan els governants i no els porta ningú als tribunals. Tampoc no són els filòsofs els únics que poden parlar de filosofia, els metges d’higiene i salut, els psiquiatres dels estats emocionals o els meteoròlegs de l’oratge que fa. I els qui, en articles de premsa o en altres papers, escrivim sobre la salut i les emocions, el clima i els diners, sense ser doctes en cada disciplina, en realitat fem poc més que literatura, que ja és prou. Parlar d’allò en què no som experts és el nostre privilegi, que és un privilegi democràtic: només caldria, que només els experts legals pogueren opinar sobre tals qüestions i tantes altres. Faig aquesta introducció innecessària per avisar que no he estudiat les ciències econòmiques (si és que són ciències, cosa d’altra part ben dubtosa, tant com les ciències polítiques o les de la informació, posem per cas), i que això no m’impedeix llegir informacions d’economia a la premsa, observar el carrer amb una certa perplexitat, comentar amb amics més entesos que jo, com ara empresaris i professors del ram, i després fer-me’n una idea, o no fer-me’n cap i persistir en posició perplexa, en el dubte o en la incredulitat.

Era el cas, durant la passada dècada prodigiosa, o dècada i mitja, del suposat camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més beneficis i més bon repartiment, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, Itàlia o el Japó, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Sense comptar que la llarga reculada del Japó era efecte, entre altres causes i si no vaig errat, de la inflació immobiliària i de l’excés de crèdits: símptomes i components del mateix mal que ací no podia existir, o era cosa de riure.

Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, o zero, i després de pocs anys d’alegria alemanya, sembla que torna de nou cap al zero, o sota zero. Però al singular regne d’Espanya el creixement de PIB era molt més alt, es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim. El mal és que el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals.

La primera era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels Fons de Cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu. O siga, Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava, ni està, en molt bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no són motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible.

En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre que centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. És el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat?

Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I fa pocs dies el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que en dos anys Espanya tindrà més quilòmetres de vies d’alta velocitat (espanyola!) que cap país del món. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 17/09/2008   

Articles, literatura

Em pregunten, d’una revista sense paper, electrònica: Què és per a vosté escriure articles? I aquesta podria ser la resposta. Per a mi, una columna, com les que reprenc ací després del parèntesi d’estiu, no és tan sols un mitjà per difondre informacions, opinions o idees. És també, i sobretot, una forma reduïda d’assaig. És a dir, de literatura. Deu fer més de trenta anys que practique, amb l’assiduïtat que imposa aquesta activitat implacable, aquella forma de l’ofici d’escriure que són els articles o columnes d’opinió. Escriure novel·les és, en el meu cas, la part més substancial d’aquesta professió maligna de l’escriptura; escriure assaig de dimensions regulars n’és una altra, més o menys “acadèmica”. I escriure articles n’és, potser, la part més obligada i més visible. Però tota escriptura, novel·les, assaigs o articles, és la mateixa escriptura. Vull dir que, quan faig una “columna” (o quadrat, o rectangle), no pense que estic fent una cosa independent del meu ofici d’escriptor. Supose que, si fóra periodista de professió, la meua perspectiva seria una altra. I seria una altra, sobretot, si el meu compromís substancial no fóra el que tinc amb la literatura. Amb la “literatura d’idees”, en aquest cas, tal com li agradava definir els seus escrits a Joan Fuster. Una literatura, d’altra banda, que forma part de la nostra tradició més consistent: és la de Josep Pla, d’Eugeni d’Ors en els seus anys millors, de Gaziel, i de tants altres. I significa, simplement, que les idees –i la seua “agitació”, per tornar una altra vegada a Fuster– en són la matèria primera, però el text en ell mateix n’és el resultat final, buscat a consciència com a tal resultat. I el text és sobretot escriptura: la manera d’ordenar les idees i d’expressar les sensacions, la manera d’introduir i desenrotllar un tema gros o petit fins a una conclusió o tancament de l’article. És el ritme de la frase, la sintaxi i el vocabulari, i són els recursos expressius o retòrics (en el més clàssic i noble sentit de la paraula), les imatges, i tot allò que fem servir per captar no solament la benevolentia sinó l’atenció del lector. Justament tot això, el llenguatge i els recursos del llenguatge, l’expressió i l’ordre intern, és la matèria i la forma de la literatura. Què seria, si no fóra això?

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1265 | 09/09/2008   

La integritat territorial

D’ençà de la pau de Westfàlia a principis del segle XVIII –després d’aquella gran guerra europea dita d’Espanya o de Successió–, i més encara d’ençà del Congrés de Viena a principis del XIX, després de les guerres napoleòniques, el principi de la integritat dels estats, de la inviolabilitat de les fronteres, és el primer manament del decàleg del món (quan el decàleg convé), el principi absolut que no es pot posar mai en dubte i que ha de regir la vida dels estats i les accions i reaccions dels seus governs. És ben obvi que la realitat no és aquesta, ni de lluny, però aquesta és la teoria. No es va aplicar, evidentment, al llarg de la segona meitat del segle XIX, quan l’Imperi Otomà retrocedia, l’Imperi Austro-hongarès s’eixamplava, i els petits estats d’Itàlia es fonien en un sol regne. No es va aplicar després de la Primera Guerra Mundial, ni després de la Segona, quan les fronteres de l’Europa central i oriental van patir tantes contraccions, expansions i redefinicions, que gairebé cap estat en va eixir amb el territori anterior més o menys íntegre. Curiosament, sí que es va aplicar l’increïble principi quan les colònies africanes van arribar a la independència amb fronteres arbitràries i sovint absurdes, i les van considerar veloçment com a intocables. I més curiosament encara, sembla que també cal aplicar-lo als territoris que van formar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, sovint amb límits administratius capritxosos ràpidament convertits en fronteres inalterables. En tot això, tal com es pot comprovar, les persones no compten per res, no compten els pobles. No compta la gent, compten les ratlles del mapa: prèviament declarades frontera d’estat, no cal dir-ho. Perquè tot el territori que controla l’estat sobirà esdevé territori nacional, consubstancial amb l’estat mateix i propietat inalienable de la nació que l’ocupa o domina. Tota frontera esdevé molt aviat sagrada, infinitament més sagrada que la gent que hi viu a dins. Perquè el territori és més “patrimoni nacional” que les persones mateixes que componen la nació, més que els ciutadans del país. Els estats sembla que poden suportar la pèrdua de gent, no mai la pèrdua de terra. Imaginar-se el propi mapa reduït d’un trosset o fragment, provoca descàrregues brutals d’adrenalina física i política. Imaginar-se la pròpia comunitat nacional reduïda d’uns milers o milions de persones (per emigració, posem per cas), només provoca, potser, vagues lamentacions, o càlculs sobre l’enviament de divises. I allò que en solem dir “comunitat internacional” (l’ONU, la Unió Europea, les reunions de presidents i de ministres...), quan arriba el conflicte no pensen en persones o pobles, pensen en territoris i en fronteres.

Coses així explicava jo fa quasi vint-i-cinc anys en un llibre sobre la nació i les nacions, i continuen penosament vigents. Ara mateix, és del tot evident que la Rússia de Putin, adormidor heroic de tigres siberians, pretén, d’una manera o d’una altra, restaurar el poder i el prestigi de l’imperi dels tsars, ser respectada, imposar-se de grat o per força com a poder de primer ordre. I ho ha fet, a Geòrgia, de manera abusiva, prepotent i violenta. Tothom condemna, per tant, la “independència” d’Ossètia del Sud i d’Abkhàsia, sota el control de Rússia. Evident, no? Doncs, no. Perquè la condemna es basa, doctrinalment, en una “integritat territorial”, definida per fronteres que resulten d’un artifici administratiu soviètic. Ningú no es preocupa si els ossets o els abkhasos són georgians o no, si és raonable que els ossets del sud i del nord estiguen separats en dos estats, si la població, massivament, vol o no vol pertànyer a Geòrgia. Els russos se n’aprofiten, els georgians se’n lamenten, els europeus i els nord-americans protesten tímidament. Però el principi és immutable: compten les fronteres d’estat, la gent no compta. La integritat territorial, si és respectada com si no, és el valor absolut. Les persones, i els pobles, són  un valor relatiu, o no són cap valor. Es diguen ossets, kurds, tibetans, o altres noms que vostés poden pensar fàcilment. 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1264 | 02/09/2008   

Medalles i cadàvers

Tal com faig cada quatre anys, he seguit de manera fragmentària les transmissions dels Jocs Olímpics, només uns minuts cada dia, prou per veure alguna cursa excepcional, algun salt prodigiós, alguns exercicis extrems sobre terra o dins l’aigua: el cos humà, i més si és un cos jove, pot arribar a límits que freguen el miracle, i això és digne de contemplar de tant en tant. Ja sé que tot açò té una gran part de circ, que els prodigis increïbles d’uns pocs no demostren gran cosa sobre les qualitats anatòmiques o el nivell esportiu del país que representen, sobretot si és un país europeu i de la raça que en solem dir blanca (que la velocitat siga negra i la gimnàstica blanca, que els etíops i els kenians siguen reis de la llarga distància i els xinesos del ping-pong, segurament vol dir alguna cosa, tanmateix, alguna combinació entre natura i cultura). Ja sé també que els jocs són molt més que una ocasió esportiva i atlètica: són el més gran espectacle universal de masses, són l’expressió política del país que els organtiza, són un immens negoci professional, són un aparador llampant amb desfilades i focs d’artifici, són una mentida colossal. I malgrat tot, veure nadar, córrer, saltar, jugar o contorsionar-se, en aquest marc d’altíssima exigència, és un plaer per als ulls i per a l’ànima. Llàstima que la competició sencera –allò d’anar més lluny, més alt, més fort– siga també una competència de vanitats nacionals, de nacions amb bandera i amb himne, explotada fins a extrems funestos de retòrica i d’emocions exaltades com si es tractara d’una cursa d’honors compartits o de guerra simbòlica: o no “com si”, perquè es tracta d’això. I això, a la glòria i honor nacionals, es dediquen els organismes esportius de cada estat amb seu a l’ONU i exèrcit legal: els atletes, llavors, són la pàtria, el país, la nació, són “nosaltres”, i les seues medalles són la mesura del “nostre” honor nacional. No sé si les transmissions olímpiques a les ràdios i les televisions d’altres països són tan brutalment patriòtiques i tan militantment nacionalistes –en el pitjor sentit de la paraula– com les del Regne d’Espanya, incloses les de la Televisió Valenciana i també, ai, les de Televisió de Catalunya, una mica, només una mica, més moderadament espanyolistes. Sé que les d’ací, totes les que he tingut ocasió de seguir i escoltar, eren d’una ferocitat nacional insuperable. El partit famós de la final de bàsquet, semblava l’equivalent d’una batalla històrica, i els locutors no es treien de la boca inflamada paraules d’honor bèl·lic, l’honra, la raça, la pàtria, la sang. És així, què hi farem, és una malaltia genètica, és un virus mortal, és la grip espanyola que arrasa al seu pas. Cada  medalla, per tant, fa més compacta la substància d’Espanya, més profunda l’emoció compartida de la pàtria comuna: veritats molt profundes, passions que unifiquen, la ideologia vibrant nacional.

L’altra emoció que unifica, és la que desperta una desgràcia, una catàstrofe gran, vista i sentida com a pròpia, nacional i de tots. Un accident aeri a Barajas, amb més de cent cinquanta morts, coincidint amb el final dels jocs i amb les medalles, ha estat l’altra cara d’aquelles emocions profundes compartides que reforcen la comunitat moral de la nació. Els morts, llavors, són importants no en tant que persones humanes que mereixen el dol i el respecte, sinó en tant que són “nostres”, nacionals. A la premsa dels altres països, dos o tres dies després l’accident de Madrid desapareix substituït per altres fets dramàtics; a la premsa, a la ràdio i a les televisions d’Espanya (un “estat espanyol” que, en això, és una “nació espanyola”), continua ocupant l’espai central dies i dies, i setmanes senceres. Els morts habituals en accidents de carretera, molt més constants i nombrosos, esdevenen cadàvers privats, enterrats en silenci i sense càmeres. Els morts en una catàstrofe nacional esdevenen cadàvers nacionals, cadàvers públics, el funeral i enterrament dels quals, un a un, són seguits per la televisió. Cada cadàver públic, dispenseu-me l’horror, té un pes emocional, nacional, tan gran com el d’una medalla.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1263 | 26/08/2008   

La llum i l’aigua

No la llum del sol que ens il·lumina fins i tot massa aquests mesos d’estiu, no l’aigua de la mar de color enganyosament blau. Vull dir la llum de l’enllumenat públic, producte de l’electricitat, i vull dir l’aigua que cal embassar en dipòsits, depurar, i conduir amb canonades als domicilis privats. Quan jo tenia pocs anys, al lloc o barri de La Torre, dins del terme municipal de València, que era sobretot un carrer o carretera per on passava el tramvia i pocs cotxes i camions, l’aigua que ens feia servei era la que venia per la séquia, tan clara que les dones hi podien rentar la roba blanca abans de deixar-la córrer a regar els camps, i també l’aigua que tréiem del pou amb poal i corriola o amb una bomba de ma cada matí per a rentar-nos la cara. D’aigua “corrent”, amb canonades i aixetes i dutxes, no n’hi havia en aquell barri que no era un llogaret perdut en la muntanya, sinó un carrer quasi urbà i amb tramvia. El consum líquid era curt i costava un esforç físic, la higiene corporal era més aviat laboriosa. Quant a la “llum”, és a dir l’electricitat, era un fet o fenomen incert, que se n’anava i tornava per raons misterioses i remotes, i a casa, aquesta llum eren les poques bombetes de watts molt escassos, no gaire diferents de les que va inventar Edison, que il·luminaven precàriament amb reflexos groguencs la tenebra interior. I un fogueret elèctric i un moble-ràdio com a únics electrodomèstics. Ara que ja tinc més anys, passe a Xodos uns dies de la segona quinzena d’agost, amb el Penyagolosa ocupant les finestres de casa, i rodejat de la més densa concentració de sociòlegs, filòsofs, professors de disciplines diverses, editors, traductors, poetes, periodistes i escriptors (bé, posem que un de cada espècie, com a màxim dos, però tots junts són molts), que es puga trobar en un poble on deuen passar l’any sencer no més de trenta habitants permanents. Se suposa que som lluny de les ciutats i de les àrees urbanes i de la costa on a les nits la llum artificial inunda fins el racó més petit i amagat. Se suposa que som en un poblet amagat en les profunditats de la muntanya remota. Però la llum, no la difusa i blanca de la lluna, quan n’hi ha, sinó un resplendor extens de color taronja, ocupa permanentment, tota la nit, totes les nits, l’horitzó que dibuixen les muntanyes. El resplendor, evidentment, no és de producció local: ve de molt més avall, de les comarques litorals a seixanta quilòmetres o més de distància d’ací, d’aquells espais urbans i suburbans on l’abundància de focus, fanals, làmpades i lampadaris públics o privats, és tan intensa i tan gran que es projecta, reflectida en el cel o en els núvols, fins a aquestes terres interiors i llunyanes.

Vist des d’un avió, en vol nocturn, l’espectacle d’aquestes concentracions de llums urbanes, industrials, litorals, és fascinant, escandalós, i sol ser considerat com a prova fefaent de dinamisme econòmic, de modernitat i de progrés històric. En les fotos que fan els satèl·lits, pareix que la importància de cada territori es mesura per la intensitat i extensió d’aquesta llum. És a dir, que n’estem tan contents i pagats, gastant excessos elèctrics inútils que costent tant de produir (València n’és un exemple universal: som els millors), gastant inútilment una energia que s’ha d’acabar, i no a fi que els vianants nocturns vegen per on caminen, sinó per pur balafiament i pura exhibició: per no res.  I per no res també, per cap benefici real apreciable, tota l’aigua que es gasta buidant i omplint piscines i arruixant gespa tendra i verda en una terra tan seca, i en milions i milions de banys i dutxes estivals en aquesta immensa imitació de Benidorm en què vol convertir-se un país tan eixut com el nostre. No sé si algun dia s’acabaran la llum i l’aigua: sé que mai n’hi haurà prou. Portarem petroli d’Alaska o de la Patagònia, portarem gas de Sibèria o del Sàhara, portarem aigua del Danubi o del Volga, i mai no serà suficient. Sempre hi haurà més hotels i més piscines per construir, més milers de fanals per encendre, més de tot, mai prou de res. I així passem l’estiu, aprofitant que no ha arribat encara la sequera final, i contemplant de nit el cel il·luminat que ens amaga la llum de les estrelles.

Joan F. Mira | Avui | 23/08/2008   

Sobre la Xina i la història

Ara que s’acaben aquests jocs de Pequín o Beijing, ara que la Xina és protagonista no solament d’aquests dies d’estiu sinó d’aquests anys i qui sap si també d’aquest segle, potser ens hauríem d’aturar una mica a pensar en la història perenne d’aquell continent, o país o univers. A mi, dels molts llibres que he llegit sobre la Xina sense entendre’ls del tot, me n’han quedat algunes idees molt simples, unes imatges: que la Xina, per als seus governants, és el món, potser reflex del cel, que el poder ha de ser perfecte, que l’exterior és també l’inferior, i que tot això està permanentment amenaçat de destrucció, des de fora pels bàrbars, des de dins per la seua mateixa immensitat. Perquè la Xina de totes les dinasties de la història, la dels palaus imperials, la de la meticulosa estructura burocràtica, la dels guerrers enterrats en efígie d’argila amb el gran emperador, dels mandarins que no es tallen les ungles llarguíssimes, de la cultura subtil protegida per una muralla infinita, era el contrari exactament d’aquella Xina de les concessions als poders occidentals, dels senyors de la guerra, de les guerres de l’opi, de la descomposició.

I el pànic de la Xina, fins a l’horrible invasió japonesa, era, i és sempre, la seua pròpia desintegració, ja que quan un país o imperi tan singular com l’Imperi del Cel ha desenvolupat la doctrina de la pròpia eternitat, la desintegració és del tot inimaginable. Aquell no era l’imperi romà, ni el bizantí ni el turc, ni cap dels imperis moderns, era una obra compacta, definitiva i divina, que és allò que volgué restaurar Mao Zedong, a la seua manera i amb un doble objectiu: un d’origen modern i europeu, el poder de les masses, la revolució, i un d’origen antic, la unitat i la grandesa de la Xina. Però revolució i grandesa eren difícils de combinar durant molt de temps, el Gran Salt Endavant va ser la ruïna, la Revolució Cultural el desastre perfecte, i mentrestant a Europa milers i milers d’innocents llegien el Llibre Roig sense saber què llegien, els anomenats proxinesos seguien la versió més al·lucinada de l’ideal comunista, i el filòsof Jean-Paul Sartre, el del ser i el no res i la nàusea, venia exemplars de La Cause du Peuple als carrers de París sense saber què venia. 

Llavors, qui ho va entendre tot va ser el gran Deng Xiaoping: amb aquella careta innocent va comprendre que l’ordre, i no la revolució permanent, era la condició del retorn de la Xina a la grandesa passada, que la grandesa present no era una qüestió de doctrina, sinó d’indústries i d’empreses, que fer-se ric és bo, i que la multiplicació dels rics és l’única manera que els pobres deixen de ser pobres, amb gran escàndol dels maoistes europeus. I finalment i sobretot, va entendre que tot això només podia funcionar si la unitat de l’imperi era preservada per una nova forma de mandarinat: el Partit Comunista, per tant, no tindria ja com a missió arribar a la societat definida pel seu nom, sinó conservar la unitat del poder, evitar el perill permanent de descomposició.

Els resultats estan ben a la vista: l’homenet amb jaqueta botonada fins al coll deixà pas als empresaris amb corbata, a les minifaldes, i als especuladors immobiliaris, i la Xina, de nou, ha fet que el món sencer la mire amb la boca oberta de respecte, d’admiració o de por, com la mirava Marco Polo o els jesuïtes del segle XVII: a poc a poc, el món són ells, una altra vegada. Però, a banda d’aquestes poques idees elementals, jo no l’he entesa mai, la història de la Xina, i no per falta d’haver-ho intentat: després de cada lectura tots els noms, les èpoques i les dinasties, els segles i els emperadors, se’m fan un garbuix indestriable. Deu ser que els europeus només sabem interpretar la història suposadament nostra, que comença amb el paradís terrenal de la Bíblia, amb Egipte o amb la guerra de Troia i els grecs i els romans: una cosa complicada i estranya, que imaginem que comprenem perquè és o ens sembla pròxima. Però la Xina no l’entenem de cap manera, no sabem si és una civilització continental, un sol país extremadament gran, un imperi, una unitat eterna o un simple espai geogràfic. Ni sabem què representen per a ells els segles, si és que compten la història per segles, què són allà les èpoques o les dinasties, no recordem qui va primer, si els Sui els Tang o els Song, i quina és la diferència.

O potser que per a nosaltres tot Àsia és la matèria fosca de la història, com aquesta que diuen que forma el gruix de la matèria total de l’univers però no la veiem i no sabem què és. Àsia sencera amb l’Índia, la Xina i Mongòlia i Sibèria i Japó, l’Imperi del Cel i l’Imperi del Sol: com pot entrar tot això en cap visió conjunta de la història universal, ni tan sols de la curta història que en diem contemporània? I què duen pensar d’això que en diem Occident els mil tres-cents milions d’habitants de la Xina? Què som nosaltres per als milions de xinesos que ara mateix s’escampen pel planeta, des del cor de Manhattan fins a les costes d’Àfrica i fins als carrers de les nostres ciutats? Què som per a ells, a més de ser clients de restaurants i compradors de mercaderia barata?