Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 10/07/2008   

Salamanca, cavalls

Sou ben pesats, catalans (i també alguns valencians, però pocs...), sempre esteu creant problemes, sempre voleu més de tot, més llengua, més govern, no entenem per què sou tan nacionalistes quan nosaltres no en som gens, per què no podeu ser espanyols com els altres? I així podríem continuar amb les idees, les reticències i la hostilitat, i concloure que no volen o no poden entendre. Seria una conclusió correcta, avalada pels fets: pel cèlebre Manifiesto, per exemple.  Entendre, suposa ser capaç de posar-se en la situació de l’altra part, de compartir una miqueta els records històrics i les humiliacions de l’altra part, saber què significaria patir allò que l’altra part ha patit o pateix. Però sembla que això no és possible, que no es poden imaginar en la posició dels altres, ni abans, ni ara, ni segurament mai. No poden imaginar, posem per cas, què hauria passat si quan l’arxiduc Carles d’Àustria va entrar a Madrid l’any 1706 s’hi hagués consolidat com a rei Carles III, de la mà dels anglesos, els portuguesos i els catalans, tal com es consolidà Felip V de la mà dels francesos i dels castellans. Un rei “catalanista”, dirien, com hauria estat possible? I com seria ara això que n’hem dit “Espanya”? No poden imaginar, ni amb molt d’esforç, que l’any 1707 les tropes anglo-catalanes hagueren conquistat Salamanca, hagueren instal·lat a la catedral una caserna de cavalleria, i que els soldats i els cavalls hi hagueren tingut residència fins l’any 1949, prop de dos segles i mig. Ja sé que és una fantasia intolerable i horrible, però això és el que va passar, exactament, amb la Seu de Lleida: cavalls a la catedral, fins a mitjan segle XX. Posats a donar curs a la fantasia, podrien també imaginar que la Universitat de Salamanca haguera estat tancada i suprimida, i amb ella totes les universitats de Castella, com va passar exactament a Catalunya. I que Àvila, com Xàtiva, haguera estat cremada i arrasada. Però això, evidentment, és demanar massa esforç a la imaginació espanyola: això no els pot haver passat a ells, i no volen saber que als altres sí que els va passar. Partint de “detalls” com aquest, és ben lògic que no entenguen ni el passat ni el present. Si no imaginen els cavalls en la seua catedral, mai no podran entendre res.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1256 | 08/07/2008   

Espanya plural?

Era una bella fantasia, una il·lusió, que el meu cosí remot Pasqual Maragall i Mira va creure molt de temps —sincerament, supose—, i que a cada nova topada amb la realitat es desinfla com els somnis nocturns o diürns. Una topada amb la realitat del futbol, amb la Copa d’Europa i les passions espanyoles desfermades que han omplit els carrers i les places (també de Barcelona, i evidentment de València...), i les televisions i els diaris, i la família reial, els avions militars, els honors nacionals, l’exaltació massiva de la bandera i tot això que he vist i que hem hagut d’escoltar. Vejam si amb una selecció informativa en tenim prou. Per exemple, un article del gran Vicent Partal (Vilaweb, dia 1 de juliol [de 2008]), on ens explica: “Però una flor no fa estiu. Ja passarà tot això i, ep!, el nacionalisme espanyol és molt, molt agressiu i provocador. Cosa que el perjudica... Al carrer, va baixar-hi molta gent de tot pèl i condició, però la instrumentalització política era en mans de l’extrema dreta, no ens enganyem tampoc. Les anècdotes són moltes i arriben de tots cantons. A un redactor del diari El 9, el van obligar a cridar ‘Viva España’ uns nazis; a un marroquí, precisament, li van clavar una allisada a la Rambla, exactament perquè portava la bandera espanyola i ‘un moro’ és indigne de portar-la, l’esvàstica es veia ben clareta a la plaça de l’Ajuntament de València i la salutació a la romana imperava en una Reus on es van tornar a cremar senyeres. Enteneu-me. No dic de cap manera que fóra això que va passar diumenge. Sinó que això també va passar. Igualment, diumenge una colla d’energúmens va passar hores i més hores entrant a totes les webs catalanes que accepten comentaris i omplint-les d’amenaces i insults. El nacionalisme espanyol és essencialment violent i contrari a la diversitat. Ho ha estat sempre i ho serà sempre. No sap ser d’una altra manera. I això no ho canviarà pas un gol de Torres ni una selecció de jovenets presumptament plurals. N’hi havia prou d’escoltar cinc minuts qualsevol ràdio espanyola, de la SER a la COPE que en això són totes iguals, per veure com escopien immisericordes en la millor tradició sèrbia, com es burlaven dels noms dels alemanys perquè en la seua ignorància no sabien pronunciar-los o els insultaven, com aprofitaven qualsevol comentari per escabetxinar el president Ibarretxe o Joan Laporta, com es burlaven de les seleccions catalanes i basques. Espanya plural? Vinga home...” Exactament: l’Espanya plural, vinga home! Per acabar-ho d’explicar ben explicat, segons que he llegit en una nota informativa d’Acció Cultural del País Valencià, “La nit del diumenge 29 de juny, després del partit Espanya-Alemanya, un grup de set feixistes espanyols, cap rapats alguns d’ells i amb banderes anticonstitucionals franquistes, i altres d’ideologia nazi, segons els veïns, van trencar la persiana metàl·lica de la porta principal del Casal Jaume I d’Elx.”

És del tot evident. És l’Espanya singular. Singularíssima. La que defensa el senyor Savater, curiosament catedràtic d’Ètica, i el Jimenez Losantos, El Mundo, Joaquín Leguina i Rosa Díez, i el PP d’Espanya, Catalunya i Comunidad Valenciana, i todos juntos en unión, inclòs el PSOE d’Espanya i de la Comunidad Valenciana, i Lerma i Camps i Zapatero, i no volen o no poden entendre res. Res de res: no poden posar-se en el lloc dels ofesos, de les víctimes permanents dels decrets de Nova Planta sempre en vigor, dels amenaçats d’extinció nacional o lingüística. No poden. I davant del famós Manifiesto, els catalans acollonits responen que per favor no s’enfaden, que a Catalunya el castellà té molt bona salut, que tots sabem espanyol, per favor, que tinguen tolerància i compassió. I llavors Jordi Pujol escriu: “No hem d’anar a aquest combat amb ànim acomplexat. I poruc. Tampoc amb petulància i fatxenderia. Però amb decisió i confiança. Sense por. I sense respecte per qui no ens respecti”. Però Jordi Pujol no és president de la Generalitat de Catalunya. El president actual [José Montilla], deu creure, ai las, en l’Espanya plural. I si escriu al diari, és per dir que està molt content amb això de la Copa d’Europa. I jo, per culpa de l’Espanya plural, he escrit un mal article. 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 03/07/2008   

Final

Allà i ací i pertot, pensà el professor jubilat en un balcó d’un quinzé pis mirant el trànsit de l’alba al matí, a les estrelles infinites i entre les estrelles, fins als límits inexistents o incerts de l’univers, el noranta per cent del que hi ha és encara un pur misteri impenetrable, un món que no és el nostre món: qui sap si és Déu Nostre Senyor i les seues innombrables legions celestials, àngels i arcàngels querubins serafins i la resta, sense comptar les legions d’àngels caiguts, també afegits al pes total del cel etern i dels seus habitants, que entre tots poden fer una infinita massa espiritual: una perfecta contradicció clàssica, perquè si l’esperit fóra  matèria no seria esperit, però com que la matèria fosca deu ser tan subtil, qui sap si no és ella mateixa allò de què està fet el món desconegut dels esperits, posats a fer poesia, tant se val. I qui sap, d’altra banda, cavil·là, si el nostre món de cada dia, la nostra ànima o cervell, la genètica i l’economia, la política i la literatura, i tot allò que hi vulguem afegir, no està compost també d’un pobre deu per cent de realitat visible i coneguda i d’un noranta per cent de realitat invisible i fosca, qui sap si això explicaria per què no entenem tantes coses, per què ell no entén ni tan sols la història dels darrers dos-cents anys a pesar d’haver-s’hi dedicat tota la vida, per què ignora fins i tot si la història ha arribat al final. Si estiguera ja quieta, aturada, seria com un univers que ha trobat finalment l’equilibri entre forces contràries, història estàtica per sempre més sense història, ja no caldria que ell escriguera cap llibre. O si és una història expansiva, expansiva fins a la volatilització, o una història que s’ha de contraure per tornar lentament cap al punt de l’origen: també aquesta alternativa l’havien imaginada ja els filòsofs grecs. Però almenys una cosa era certa, que el sol ix cada dia per orient, aquella bola enorme de foc que ell mirava com apareixia damunt la mar i com creixia i pujava, i en aquella meravella quotidiana i miracle no hi pensava ningú, quan haurien d’omplir-se els terrats i les platges d’espectadors extàtics: en tot València era segur que només ell i el seu gos contemplaven el prodigi. I aquest és el final d’una novel·la que aquests dies he acabat d’escriure. Em sembla que no és un bon final.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1255 | 01/07/2008   

L’Europa gòtica

Passejant pels carrers i les places de la ciutat de Tallinn, el viatger que ve del sud-oest d’Europa troba pertot referents familiars. No necessàriament mediterranis, però molt clarament europeus d’occident: l’estructura urbana d’una ciutat d’origen medieval, la forma de les torres, les muralles, les placetes i places, l’aire dels carrers i de les cases... i les esglésies gòtiques. Tallinn, capital d’Estònia, va ser port de la Hansa germànica, aquella lliga de ciutats que van estendre pel Bàltic i més enllà la cultura d’Europa, el feudalisme, la fe cristiana, el comerç i l’estructura urbana. A Estònia –com a Letònia, i no tant a Lituània–, els dos segles de presència russa han deixat esglésies ortodoxes plenes d’icones, de colors espessos cobrint les parets i d’aquell ambient una mica opressiu per als visitants de tradició protestant o catòlica. Però són minoria, un afegit, a pesar del volum de població russa que en temps de domini soviètic hi va arribar en massa, enviada amb el designi d’aigualir o dissoldre aquestes petites nacions. És una pràctica ben coneguda que allà, després de la independència, se’ls ha girat en contra. Ara, a les capitals, no falta un Museu de l’Ocupació, que explica aquesta etapa, certament amb imparcialitat molt escassa i amb un patriotisme excessiu i efervescent. En tot cas, l’arquitectura històrica d’aquestes ciutats no és “oriental” ni russa, diferent o distant: és europea occidental, és de l’Europa gòtica. Contemplant les façanes, les cases i els palaus, la forma i l’ambient de les places, els campanars, les nervatures i els pilars de les esglésies, el viatger valencià sap que es troba encara a casa seua: com a Morella, a Siena, a Brussel·les o a Praga. Sap que es troba encara dins de l’Europa on a les viles i a les ciutats hi ha esglésies gòtiques, que és l’Europa a l’oest d’una ratlla sinuosa que aniria no sé si d’Hèlsinki a Bari o més o menys de Croàcia a Carèlia, possiblement amb illes i excepcions als dos costats. Vull dir que quan vostés viatgen i en cada ciutat troben l’arquitectura gòtica que ens és tan familiar –familiar fins i tot quan està mig coberta o coberta del tot per afegits barrocs, com passa sovint a València–, poden estar segurs que es troben encara en un país on també ens són familiars altres coses: allà hi ha hagut universitats antigues, hi ha hagut renaixement, il·lustració, alguna forma de consells urbans autònoms, i després un poc de revolució francesa que hi arribà de rebot, un poc o un molt de les formes i els usos de la democràcia, unes certes tradicions literàries, molts llibres en llatí, i algunes coses més que ací no hi caben.

Quan el gòtic s’acaba, s’acaba també tot això, o més ben dit, probablement això no hi ha existit mai. En aquest costat hi ha Cracòvia, Budapest o Ljubljana, a l’altre hi ha Kíev, Bucarest o Sofia, i més enllà Moscou. O Istanbul, vostés dispensen, que també hem d’acceptar que és Europa. Però és una altra Europa, sense gòtic i sense tot allò. Hi ha esglésies d’estil bizantí fosques o daurades, hi ha encara capellans coberts perpètuament de negre dels peus al cap, hi ha tradicions ininterrompudes d’autocràcia. Al nord hi ha la llarga presència de l’imperi rus, al sud hi ha l’empremta de l’imperi turc, i de Bòsnia a Bulgària hi ha moltes mesquites. Jo comprenc que, per aquelles raons que en solem dir estratègiques, aquesta construcció que ara té el nom d’Unió Europea (ha tingut altres noms, qui sap si en tindrà algun de nou) ha d’expandir-se a l’est fins a límits que encara no sabem, que de moment arriben al Mar Negre. Comprenc que és així, i que segurament no pot ser de cap altra manera. Però també entenc que això cause, a l’Europa del gòtic, més d’un moment d’incertesa, més d’una reacció de desfici o de por. Si a l’Europa del gòtic sotmeten algun dia a referèndum l’entrada dels països de l’altre costat, de Bielorússia, Ucraïna o Turquia, no tinc el mínim dubte de quin seria el resultat. Vostés i jo votaríem que sí, perquè som bons, meditem i mirem el futur, però amb tota certesa seríem minoria. I passejant pels carrers de Tallinn uns dies de principi d’estiu, em sembla endevinar en quin sentit votarien els seus habitants: a pocs quilòmetres d’ací s’acaba el gòtic.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 26/06/2008   

Flors a Riga

No és del tot cert que, tal com pretén la cançoneta que rodava pel món, “Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del color”; que en alemany, recorde vagament, deia “València, amb les flors i les taronges”, o una cosa semblant. Bé, potser la llum sí que és certa, però quant a les flors i al color els paisatges urbans mediterranis són més aviat tristos i apagats, comparats amb els nòrdics. Si voleu terres de flors als carrers i als balcons, i cases pintades de colors llampants, comenceu a mirar de Baviera o de Suïssa cap amunt. El passat 21 de juny, la plaça de la catedral de Riga, capital de Letònia, era plena de paradetes multicolors on venien tota mena d’articles de confecció domèstica, brodats, vestidets, collars d’ambre, i sobretot una varietat infinita de formatges. Però la plaça era plena, sobretot, de grups de dones de totes les edats, jovenetes i iaies, que confeccionaven corones de flors delicioses, rams de floretes silvestres, barrets perfectes de fulles verdes tendres, i altres articles vegetals i florals. Fulles i flors per la plaça sencera, rogles i rogles d’adolescents rosses entre flors, senyores rialleres vestides de colors trenant corones de flors, i flors i verdor cobrint tota la plaça. Una banda tocava una música alegre, i hi havia un escenari vegetal preparat per celebrar-hi una competició de flors. Era el dia més llarg de l’any, em va explicar una cambrera atenta, en anglés molt correcte, i la nit més curta, i els letons ho celebren en massa amb corones de flors. Vestits de molts colors, amb barrets verds i coronats de flors, a la nit fan fogueres discretes, i això és el Iani, la festa del juny. A migdia en punt, tal com és habitual en tantes esglésies de ciutats bàltiques i escandinaves, hi ha un concert d’orgue a la catedral. Aquest país i els seus veïns, després de tants anys de grisor soviètica, després de tanta russificació forçada, ara presenten una nova civilitat nacional i europea, netegen la brutícia acumulada, somriuen al viatger, preserven el passat, prosperen, repinten de colors les façanes, i en arribar el bon temps s’omplen de flors. La llengua pròpia, tan petita com és, és l’única visible, van oblidant el rus, i els cambrers i els taxistes ja parlen anglés. 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1254 | 24/06/2008   

Ideologies

Tornem a una conversa amb Jean Daniel, el qual afirma: “Quan França va ser derrotada per l’Alemanya nazi, jo tenia vint anys i era l’home més infeliç de la terra. Però tenia una cosa molt forta. Era l’esperança. Aleshores, és cert, ens enfrontàvem a una realitat, ara per contra parlem de les possibilitats. Aquella esperança, en tots els sentits, estava alimentada per la història, pels somnis, per la convicció que el bé prevaldria sobre el mal. I sabia amb precisió on era el mal. Sabia també que podia combatre, que havia d’actuar. Per tant, no estava desesperat. Així em vaig enrolar en la divisió Leclerc, que combatia per la França Lliure. El mal era evident, reconeixible, estava encarnat pel nazisme. I jo participava en un gran moviment col·lectiu, de masses, que tenia un objectiu.” Jean Daniel parla, òbviament, com si això ja no fóra possible en el present, i el seu interlocutor li pregunta per què ara mateix un jove, o un home de mitjana edat, no podria estar animat pel mateix esperit. “Aquest és el verdader problema”, respon. “Avui el mal pot estar pertot arreu. I això crea malestar, incertesa. El mal pot estar en les banlieues, pot estar a l’Iran; en certs moments, els darrers anys, qualsevol el podia situar en qualsevol lloc. Pensa en Bush, que durant un o dos anys va crear una situació en què els americans, després de l’atemptat de les torres, van creure redescobrir l’esperança en la desgràcia, val a dir l’esperança de poder derrotar el mal. A Europa no sabem ja d’on ve el mal. Hem assistit a l’eutanàsia de la classe obrera, al crepuscle de l’exaltació del proletariat, del treballador, i estem convençuts que no es pot reformar l’home i que com a màxim es pot intentar reformar poc o molt la societat. Em resulta difícil comprendre la meua filla Sarah [periodista], que corre pels països on es mor i es mata per curiositat professional i humana, però amb un esperit que s’assembla a la indiferència.” En aquest punt, imaginem que ell pensa que l’esfondrament de les ideologies ha aplanat els esperits, ha creat un buit on es mouen individus desorientats, ja sense punts de referència. I constatem que, potser, la societat dita burgesa o capitalista és l’única que va ser capaç de crear una alternativa a si mateixa: com si la confrontació, la competència, foren un element necessari per al dinamisme que necessitava. Però el socialisme, que era l’alternativa inventada, ha sigut en la realitat un desastre, destinat a quedar com a tal en la història. I tanmateix, aquesta competència enfront de la democràcia occidental, ha estat en últim extrem ben profitosa: moltes de les conquistes socials de què gaudim als països de l’occident capitalista han arribat gràcies a aquella competició. La Revolució d’Octubre ha estat un fracàs a llarg termini, i també les altres que se’n van derivar, però als països sense “revolució” els seus fruits indirectes no són gens menyspreables. Almenys fins fa pocs anys: fins que la competició s’ha acabat, liquidada, i ens ha deixat un buit que és també una carència d’estímuls. Ara ja no sabem imaginar cap futur.

Potser la mort de les ideologies –o la reducció de totes a una sola– és també causa d’un corrent pessimista que ens inunda. “En els sondatges periòdics en què es pregunta a la gent si demà serà millor que avui o que ahir”, informa Jean Daniel, “en deu anys els americans han canviat dues vegades d’opinió. Últimament s’han declarat convençuts que demà estarem com avui, potser una mica menys bé. Els europeus han estat més nets: esperen un demà pitjor que avui i que ahir. I trobe estrany que als nostres països l’ideal europeista, gràcies al qual ha canviat la història turmentada del continent, no suscite ja cap interès.” És una mica estrany, en efecte: com si haguérem oblidat que, precisament gràcies a l’ideal d’Europa hem tingut més de seixanta anys de pau, entre països tan bel·licosos que havien convertit el segle XX (i abans el segle XIX, i els anteriors) en el més sanguinari de la història. Però també aquesta idea sembla que ha quedat reduïda a ideologia remota per a buròcrates de Brussel·les i cimeres de primers ministres. I si és així, no sé què ens queda.