Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 679 | 10/07/2014   

Més visites a Guinea

Pocs dies després que Mariano Rajoy visitara oficialment Guinea Equatorial (amb discursos sol·lícits, una mica d’hispanidad, i fotos parlant de futbol amb Obiang) també els senyors Moratinos, Zapatero i Bono han acudit a l’antiga colònia, diuen que a demanar per favor que suspenga la pena de mort. Pena vigent, segons sembla, només a dos països hispànics: Guinea i Cuba, vés per on. Visites de polítics exemplars, que m’han fet recordar que, quan Franco ja estava morint-se, pocs dies després dels últims afusellaments del dictador, jo també vaig fer un viatge més o menys oficial a l’antiga colònia espanyola, per formar part d’un tribunal d’exàmens. Van ser uns dies inoblidables, i una lliçó impagable sobre les fantasies que els europeus ens fem de l’Àfrica postcolonial. Recorde vivament les formacions dels alumnes al pati, on tots alhora cridaven “El colonialismo, abajo. El imperialismo, abajo. El socialismo, arriba. Y todo con Macias. Y nada sin Macias”: Francisco Macias Nguema Nyegue Ndong, empleat de la colònia convertit en cap d’estat no sé molt bé per quines maniobres del govern espanyol, i ràpidament esdevingut dictador omnipotent i feroç. Havien expulsat gairebé tots els europeus, els camps de café i de cacau se’ls havien repartit els nous dirigents i estaven, per tant, perduts i abandonats. A banda i banda dels carrers i carreteres hi havia cotxes avariats o destrossats, i maquinària d’obres igualment destrossada. Voluntaris (?) cubans practicaven una invisible cooperació fraternal, pilots russos mantenien l’avió del president, metges xinesos s’ocupaven d’un hospital on no hi havia ni llençols ni menjar i parlaven xinés a les mares que hi portaven criatures malaltes. Era un règim feliç, enemic de l’imperialisme, i es deia socialista. Ara la Guinea Equatorial, tal com vostés segurament ja saben, té una important producció de petroli, i uns ingressos per capita espectaculars, que alteren ben poc la misèria del poble. El nebot del dictador postcolonial, Teodoro de nom, hereu digníssim de l’oncle, també és aclamat a les places, supose que amb eslògans diferents dels que jo vaig escoltar fa prop de quaranta anys. I rep visites cordials i obsequioses dels més alts polítics del Regne d’Espanya.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1569 | 08/07/2014   

Bòsnia, cent anys

Cent anys d’aquell estiu del 1914, i un segle sencer d’història tràgica. Em permetran que, per recordar-ho, torne a unes notes de viatge publicades ací fa tres anys. A Sarajevo, com qui travessa una ratlla invisible, el visitant pot passar d’un basar turc a un carrer comercial de l’Europa central; passar del formigueig entre botigues i paradetes d’artesania oriental amb senyors a la porta fumant amb narguil, a la circulació ordenada i tranquil·la dels vianants d’una ciutat austríaca de províncies, una petita ciutat centreeuropea. Aquest és un prodigi de l’urbanisme i de la història, de la cultura i de l’arquitectura, que no he vist mai en cap altre lloc del món: una contigüitat tan immediata, un canvi tan perfecte sense espai intermedi, el pas d’un món a un altre món gairebé sense moure’t, una cosa així deu tindre pocs equivalents, potser no cap. El visitant pot eixir físicament d’una civilització i fent només dos o tres passos entrar en una altra de carrers i cases purament europeus, edificis d’aire burgès de finals de segle XIX o primers del XX, cantonades solemnes, façanes d’antics centres administratius o de bancs, una planta urbana d’amplària confortable, un urbanisme planificat i formal que va durar menys de mig segle, l’última etapa d’aquella construcció gloriosa i única de la història d’Europa que es digué Imperi Austro-hongarès, amb guionet necessari. Vista des d’aquesta península Ibèrica nostra, la història d’Europa dels últims cinc o sis segles (d’Europa sencera, no únicament del terç més occidental) no sembla allò que realment també va ser: un llarg enfrontament i una llarguíssima frontera entre els estats dels Habsburg i els otomans, que avançaren fins a les portes de Viena a finals del segle XVII, i després recularen lentament fins a la vora de Constantinoble/Istanbul.

En una etapa decisiva d’aquesta reculada, en la segona meitat del XIX, Àustria va rebre (el 1878, en el Congrés de Berlín) l’administració de Bòsnia i Hercegovina, província turca des de mitjan segle XV. I llavors arribaren a Sarajevo els militars i els funcionaris enviats per Viena, els arquitectes i els enginyers, els empresaris i els metges, tot aquell personal de l’administració d’un imperi que podia semblar risible i decadent però no ho era. En el terme de només trenta-cinc anys, els austríacs van fer a Bòsnia centenars de quilòmetres de carreteres i centenars més de ferrocarril (l’única línia que hi ha ara mateix, i que gairebé no funciona), van fer una capital nova, i intentaren fer també un país nou i modern. A Sarajevo, almenys, és obvi que tingueren èxit en l’empresa. Aquesta part ordenada i compacta de la ciutat és Àustria, és Europa central, és la cara d’un projecte, d’una idea, que finalment va volar pels aires amb els trets de pistola de l’estudiant Prinzip, un matí d’estiu del 1914 a pocs metres d’ací.

Una altra idea possible també esclatà en fragments tràgics menys de vuitanta anys més tard: la idea d’una ciutat moderna i culta, de musulmans, jueus, catòlics i ortodoxos vivint en pau i bon veïnatge, de croats, serbis, bosnians, sefardites i altres minories formant una sola comunitat de ciutadans. Darrere de la catedral catòlica, uns edificis bellíssims del temps austríac encara eren només una façana buida, cremada pels bombardeigs, a pocs metres del mercat on els obusos dirigits amb punteria maligna deixaren el carrer ple de cadàvers i de sang. Molt prop d’aquesta catedral hi ha la seu ortodoxa (l’una i l’altra tan inconfusibles com els rituals respectius), i al costat hi ha una facultat universitària, crec recordar que d’economia o cosa semblant, amb una placa de pedra molt gran que diu “Ajuntament de Barcelona”, i una inscripció agraint el suport rebut. I això també és part de la història. Això, i l’espectacle de molts quilòmetres de la vall del riu Bosna, sortint de Sarajevo cap al nord, a penes entrats en la que s’anomena Republika Srpska, la part sèrbia de Bòsnia: a una banda i a l’altra de la carretera, un poblet rere l’altre era simple ruïna, les esglesietes implacablement cremades, les cases, centenars o potser milers de cases, rebentades, cremades i abandonades –a força de fusell i de bomba– pels seus habitants no serbis. D’això  ja feia més de quinze anys quan jo hi passava, i els camps abandonats eren herbassars silvestres, les cases eren només murs ennegrits, i de l’altra Bòsnia possible, com de l’altre Sarajevo, ningú no en volia parlar. Com si haguera estat només un somni irrealitzable.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 678 | 03/07/2014   

Una biblioteca, un pati, un ball

El visitant, passejant per la vora del riu Bosna, fa pocs anys, contemplava l’edifici cobert de bastides pels treballs de reconstrucció. Ara l’edifici ja torna a ser biblioteca, però els milers de llibres valuosos, els centenars de manuscrits únics, no tornaran mai a la vida des de les cendres. Els atacants sabien molt bé què hi havia en aquesta biblioteca: ho sabien, i per això la van cremar. Al costat mateix, a les vitrines exteriors del museu de la ciutat, hi havia grans fotografies de l’assassinat del kronprinz, l’arxiduc Francesc Ferran, que l’estiu del 1914 va fer esclatar la Gran Guerra: allí, en aquell mateix lloc, i per obra d’un jove estudiant tísic, Gavrilo Prinzip, partidari fanàtic de la Gran Sèrbia. El 1918 li van posar el seu nom al pont proper, com a heroi de la pàtria. La història és la que és, i no canvia: les interpretacions, sí. Pocs minuts després, el visitant es trobava en un barri de cases petites de pedra i de fusta, d’aire perfectament oriental, i no falses sinó antigues i autèntiques. Allò que queda de la vella ciutat turca, capital regional i gran centre de mercadeig, ara són sobretot botiguetes obertes al comerç clàssic d’aquesta mena de barris-basar en qualsevol ciutat del món àrab o islàmic, amb artesania barata que pretén ser oriental, i amb la quincalla universal vinguda de la Xina. Al centre del barri hi ha la mesquita més gran de la ciutat, i al costat la madrassa, on al llarg de quatre o cinc segles els nens han aprés (i aprenen encara, en la nova escola adjunta) la santa doctrina alcorànica. Molt prop d’allí, en el pati bellíssim d’un antic hostal de mercaders, ara un lloc de descans, una mena de bar amb butaques molt còmodes, dones joves, boniques, modernes, seien separades dels homes, bevent sucs i coca-cola, i cobertes des del cap fins als turmells. La nit anterior, per contra, en una festa de final de curs que se celebrava a l’hotel del visitant, les adolescents de la ciutat mostraven alegrement pitram i cuixa, bevien alcohol i ballaven amb moviments procaços. Supose que la major part devien ser catòliques croates, vista l’actual composició etnoreligiosa dels barris de Sarajevo. Qui sap si tot plegat era una mostra de la infinita varietat d’Europa, o d’un futur incert després de cent anys de matances.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1568 | 01/07/2014   

Judicis universals

L’anterior papa de Roma (pacíficament jubilat, més o menys com l’anterior rei d’Espanya) solia afirmar regulament que el nostre temps pateix la malaltia d’un relativisme creixent, perillós per a la salut pública i per al benestar moral dels ciutadans. Doctrina que no comparteix del tot el papa feliçment regnant (no sé què en pensa el rei Felip), però que encara mantenen el gruix de la jerarquia eclesiàstica, els defensors habituals de l’ordre i el filòsof Alain Finkielkraut. Sense aquesta creença no s’explica, posem per cas, el torbament que li entrà a la dreta espanyola, i que ha mantingut amb obcecació immutable, davant de la cèlebre matèria escolar que pretén educar ciutadans. I tanmateix, aquesta por al “relativisme” universal és un temor o creença sense base: justament ara, els judicis absoluts circulen amb una profusió desmesurada. Mitja humanitat creu amb fermesa que els americans són sempre dolents,  o que l’islam és una amenaça mundial, o que l’esquerra no té futur, que la globalització ens porta al desastre, que l’islam és una religió pacifista, que tots els banquers practiquen la rapinya metòdica, que tot va molt bé en el millor dels mons possibles, que tot va molt malament en el pitjor dels mons imaginables. Et sic de coeteris, i així amb tota la resta, que deien els antics.

Tant de bo que tingueren raó el papa emèrit i els qui pensen com ell, habitualment de fe conservadora, i que la capacitat de relativitzar fóra més clara i extensa: tant de bo que els judicis particulars, relatius i condicionats foren la manera habitual de veure el món. Perquè “tots els judicis universals són covards i perillosos”, com hauria dit Montaigne: covards, perquè busquen el fonament en alguna autoritat i no en la confrontació amb la realitat, i perillosos perquè poden ser emprats com a arma i com a imposició. Miren, si no, amb quin èxit i velocitat circulen tants judicis universals en un país particular: sobre Catalunya i Espanya (tot o res, són o no són), sobre el futbol (som els millors, no podem ser els pitjors), sobre monarquia i república, sobre “Brussel·les” (té la culpa de tot, no té la culpa de res), et sic de coeteris, una altra vegada, i els coeteri són molts, poden ser infinits. Entre altres coses, perquè els judicis absoluts solen tindre un valor moral, a més de conceptual: aquests són els culpables, aquells els responsables, i no hi ha res més a dir; “nosaltres” som els bons, “ells” els roïns, i això és indiscutible.

Més valdria, però, acceptar l’agitació, més val que tot siga discutible i voluble, perquè participa d’aquesta condició general: el qui s’estudia ben atentament, qui s’observa a si mateix, “trouve en soy, voire et en son jugement mesme, cette volubilité et discordance”. Fuster hauria pogut afirmar, igual com Montaigne, que no podia dir res de manera sòlida i sense confusions ni barreges: no podia ni tan sols dir qui era o què era ell mateix, i menys encara què és una nació. I Montaigne hauria pogut reconèixer-se, passant els segles, en la tradició europea que alguns encara assumim conscientment: la que es nega a les idées reçues, la que no confon judici i prejudici, la que s’oposa a la lògica de l’absolut (“Distinguo est le plus universel membre de ma logique”, afirmava), la que reivindica la llibertat d’examinar, de jutjar i d’opinar. I potser, tal com els seus seguidors, també hauria tingut por davant de la perspectiva que aquesta llibertat de pensar fora dels esquemes rebuts o assumits es trobe condemnada a la irrellevància o a la desaparició. Miren la premsa espanyola, aquests dies i sempre, quan parla d’Espanya, Espanya, i sabran què és un judici universal. Per no dir un judici final. I de passada, sense ànim d’ofendre, si miren una part de la premsa catalana quan parla de Catalunya, Catalunya, arribaran potser a conclusions molt semblants. Deu formar part d’aquella cosa profunda i misteriosa que en solem dir “condició humana”, que no sabem ben bé què és, però que és clar que afecta igualment els papes, els patriotes, els republicans, la major part dels filòsofs, els racionalistes i els creients fidels. I que es condensa en el principi: “nosaltres i jo tenim permanentment raó, la veritat és nostra”, o algun altre enunciat equivalent. Montaigne defensava la volubilitat i discordança dels seus propis judicis, però la veritat, ja se sap, ha de ser sempre compacta, inalterable i dura.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 27/06/2014   

Sobre la història i la fe

No sé si és del tot cert que Déu ha mort, tal com alguns filòsofs alemanys afirmaven a finals del segle XIX, i alguns físics britànics i nord-americans a finals del XX. En tot cas, si es va morir quan deien els filòsofs i els físics, la defunció divina degué produir-se en algun punt d’Europa occidental, i la resta del planeta no se’n trobà massa afectada, especialment els musulmans. Sí que és totalment cert, en tot cas, que multitud de persones lletrades o amb estudis científics, i els seus seguidors i lectors, van decidir fa més d’un segle i mig (pensem en Auguste Comte) que la religió era una etapa superada de la història humana, que la raó per fi havia desplaçat la fe, i que els moviments individuals o col·lectius del nostre temps i del temps futur ja només eren qüestió de càlcul d’interessos: economia, control territorial, poder, política. Qui havia de pensar en la fe com a motor de la història, quina infantil bestiesa! I tanmateix, la història i els seus motors successius ens havien d’haver ensenyat alguna cosa, però no la volíem veure: no era acceptable, no entrava en els sistemes i en els mètodes que en solem dir racionals.

Ni el pas de l’imperi romà a imperi cristià, ni la cristianització dels germànics i els eslaus, ni l’expansió de l’islam, ni les croades, ni la primera expansió colonial per Amèrica, ni la segona per la resta del món, ni la Reforma, ni les grans guerres d’Europa dels segles XVI i XVII, ni res, tenia cap relació amb la fe: tot era explicable deixant la religió com una anècdota, tot era reduït a la dimensió econòmica, sociològica en tot cas, de sociologia dura, de lluita de classes, estructura, infraestructura, i canvis en les formes del poder. Que la gent poguera emprendre grans empreses criminals o glorioses mogudes per la fe religiosa, era cosa del tot inacceptable. La fe, per als historiadors del passat, com per als qui fan història o explicació del present, era només un accident, una excusa, un vernís, un no res. Com la cultura o civilització, com les nacions i els pobles, com tot allò que no encaixe en l’esquema mecànic.

L’esquema no accepta ni explica que, per exemple, el 12 de setembre de l’any 2001 (any 2001 del naixement de Crist), un comerciant musulmà de Melilla, establert a Barcelona i de pas per Madrid, un home que suposem pacífic i dedicat als seus negocis, quan un periodista li preguntà què opinava de l’atac del dia anterior a Nova York, va respondre: “Els americans es pensaven que eren els més poderosos. Però Al·là ha demostrat que és més gran.” I el bon comerciant, fidel creient, tenia tota la raó. El poder dels americans és el més gran de la terra, possiblement el més gran que hi ha hagut mai. Però és vulnerable davant d’un poder més alt, davant de l’Altíssim. I com demostra Al·là el Gran el seu poder? No fent miracles especials, com ara intervencions de sant Jordi o sant Jaume a cavall, sinó a través dels atacs dels seus fidels més devots: com més gran és la massacre, més gran és la glòria de Déu. Quan el Pakistan –país dels purs– va aconseguir la bomba atòmica, el seu president, el ministre de defensa, i els grans muftís van proclamar que, atès que tot és obra de Déu, també n’era obra la bomba que havia concedit als seus fidels, la primera bomba nuclear islàmica: Islamic bomb, tal com estava escrit en un míssil de la desfilada militar, foto que tinc gravada en la memòria.

No cal ser seminarista islàmic, talibà o semblant per saber que la guerra contra l’infidel no s’acaba mai (guerra interior per la puresa personal, guerra sagnant per purificar la terra), i que, arribat el cas, els morts en aquesta guerra són màrtirs de la fe i van directes al cel. Sobretot si són morts suïcides. Setanta verges els esperen alegres al paradís, i setanta parents seus tenen també el cel assegurat pels mèrits del màrtir. Una bonica festa familiar, convidar els veïns a te i a pastissets de glòria. No és un sarcasme meu, no és broma: ho afirmen ells, i és l’explicació de coses altrament inexplicables. Això que la premsa denomina “terrorisme islàmic”, està arrelat en la religió, no en l’economia. No és un tema d’orient i occident, nord i sud, explotadors i explotats, com encara algun retardat doctrinal creu i vol fer creure: és una qüestió de fe. I els diners els posa qui en té en abundància: musulmans molt piadosos i molt rics. Petrodòlars-tecnologia-teologia: aquests són, de moment, els motors de la història. I musulmans xiïtes massacrant piadosament musulmans sunnites, i viceversa, al crit de “Déu és gran”. Perquè, si Déu va morir quan deien els filòsofs, devia ser el Déu cristià, però no l’altre.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 677 | 26/06/2014   

Teoria i pràctica del temps

El temps és la cosa més concreta de totes, és cada segon que vivim, però no es veu ni amb els ulls de l’ànima, i per això els filòsofs se n’han ocupat llargament, i per això ens angoixa bastant quan hi pensem: el temps sempre ha estat un gran misteri per als humans que es detenen a pensar-hi. I de gent que hi pensa sempre n’hi ha hagut, molta o poca: per exemple els sacerdots dels temples o els bruixots de la tribu, alguns ancians asseguts a la vora del foc o a la porta de casa, i els poetes i els teòlegs d’ençà que es van inventar la teologia i la poesia. És clar que, en general, no hi pensem prou atentament, perquè si ho féiem no podríem viure amb un mínim d’equilibri espiritual. El mal de la contemplació del temps és que no es pot contemplar. No es veu com l’espai, que és l’altre gran tema de la teoria del coneixement: l’extensió pot ser abstracta, però es pot mirar amb els ulls, es pot imaginar, i fins i tot es pot pintar, com es pinta la llum i la perspectiva. Deu ser per aquesta impossibilitat que hom afirma de tant en tant (en la història de la filosofia, vull dir, i en algunes elucubracions de la física) que el temps és simplement impossible, que és una cosa irreal. Tal com ja deien aproximadament els clàssics (tant els estoics com els epicuris, no tan diferents) a fi d’assegurar-se la pau interior sense psiquiatres ni pastilles: el passat ja no existeix, el futur encara no, i el present és, per definició, impalpable i fugaç. Visqueu, doncs, la vida de cada dia, sigueu modestos i frugals, i no us poseu pedres al fetge. Una forma no se sap si d’hedonisme, d’eudemonisme (eudaimonía, en grec, vol dir felicitat) o d’ètica de la bona vida i dels plaers que no fan mal a ningú. A França, país de molta filosofia dins i fora del boudoir, el més nou representant d’aquesta antiga via és André Comte-Sponville, que ven els llibres per desenes de milers, com algun ètic hispànic amb més coneixements d’hípica que substància en els escrits. Segons Comte-Sponville, el present és l’únic temps real, el temps és la suma del present a si mateix, l’eternitat és ara, i per tant cal seguir principis de vida i de filosofia com aquest, que no necessita traducció: “Manger est bon, boire est bon, faire l’amour est bon”. Màxima amb la qual un servidor està d’acord, sense haver de rellegir els clàssics.