Joan F. Mira | El Punt Avui | 21/02/2014   

Misericòrdia

El nostre bon papa Francesc, al llarg del primer any de pontificat, insisteix en cada al·locució i en cada escrit a recordar-nos que Déu és misericordiós, que sempre perdona, que oblida els pecats dels humans, i que si som bones persones no hem de tenir cap temor. El nostre sant Vicent Ferrer es va passar la vida cridant Timete Deum! i amenaçant, però ja se sap que això eren coses d’un temps ja molt remot. El problema és que la Bíblia, sovint, dóna més raons a Vicent que a Francesc. Com ara quan el profeta Samuel li digué al rei Saül: “Això diu el Senyor de l’univers: Demanaré comptes als amalequites del que van fer a Israel”, quan pujava d’Egipte i no el deixaren passar: “Ara, doncs, ataca’ls i consagra’ls a l’extermini amb tots els seus béns. Mata sense pietat homes i dones, infants i criatures de pit, vaques, ovelles, camells i ases” (Samuel I, 15,2). Paraula de Déu. Llavors Saül va fer la guerra als amalequites, n’exterminà la població, però perdonà el rei, i estalvià els millors caps de bestiar, amb l’excusa de reservar-los per a un sacrifici. Trampa, va dir Jahvé, o Yhwh si no hi posem les incertes vocals: calia exterminar tot allò que té vida i respira, i per haver perdonat uns animalets i la vida del rei, el Senyor no perdonarà Saül: “El Senyor t’ha arrancat avui el regne d’Israel”, etcètera. I Samuel en persona va esquarterar el rei d’Amalec, en presència de Yhwh.

Això d’arrasar pobles i ciutats, degollar homes, dones i criatures, no deixar viu res que respire, era la norma gairebé invariable. Déu misericordiós li havia dit a Israel (Deut., 6, 10 ss.): “Fes allò que agrada i plau al Senyor. Així seràs feliç i entraràs a prendre possessió del país fèrtil que el Senyor va prometre als teus pares. El Senyor apartarà els enemics de davant de tu, tal com ha promés.” Per tant: obeir els preceptes fins a l’últim detall, no anar darrere d’altres déus, no tindre tracte amb dones d’altres pobles (per si de cas), i sobretot no perdonar els enemics. I si no ets obedient?: “Seràs maleït a la ciutat i maleït al camp. Seran maleïdes amb la buidor les teues cistelles i les teues pasteres. Seran maleïts els fruits de les teues entranyes i de la teua terra, les cries de les teues vaques i els teus ramats d’ovelles.” I tot això i allò. Per exemple: “El Senyor t’enviarà la pesta, que t’eliminarà de la terra on estàs a punt d’entrar per prendre’n possessió. Et farà patir tuberculosi, febres, inflamacions i ardors.” I més: “El Senyor t’enviarà úlceres, com als egipcis, i et farà patir de morenes, de ronya i de tinya incurable. El Senyor farà que et tornes boig, cec i delirant.” Paraula de Déu. I més: “els enemics violaran la teua dona, els teus fills i filles seran donats com a esclaus als estrangers, vindrà la llagosta, et deportaran”, i sobretot: “El Senyor farà que es llance contra tu, com un voltor, des de l’extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et parle” (avís terrible!), i “serà tan dur el setge d’aquest enemic que acabaràs menjant-te el fruit de les teues entranyes, la carn dels teus fills i de les teues filles”. I així fins a l’infinit, una peça exemplar de la literatura del terror.

Rellegint la Bíblia verset a verset, comprenc que la Mare Església no volguera deixar aquest llibre en mans de persones ingènues, senyores, i ciutadans del comú. És una literatura fascinant i perillosa. Com la lectura de l’Alcorà, no molt més ni molt menys. Aquell Déu del monoteisme antic, Yhwh o Al·là, era un “Déu gelós”, gelós de la seua unicitat, del deure de ser-li fidel a ell només, i poca broma: qui no elimina santament els enemics, els infidels, ja sap què pot esperar. El perdó, això sí, és permanentment possible: només cal penedir-se, fer penitència, i prometre obediència en el futur. I la misericòrdia, com ha estat sempre norma en aquests països del desert i de les riberes de la nostra mar, és bona per als amics, no per als enemics. Per això és tan perfectament clàssic, tan alcorànic i tan bíblic, que el difunt Ben Laden i els seus companys i seguidors donaren gràcies a Déu, lloat siga, per la matança d’enemics de la fe amb què va castigar, un 11 de setembre, el regne infidel de Nord-amèrica. Ja sé que hi ha un Déu pare amable i amant amorós, però no estic segur que siga la mateixa persona. I de passada, no sé què en pensa el papa, sobre l’autoritat de la Bíblia.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 660 | 20/02/2014   

El paper dels astres

François Mitterrand, a més de tenir una cort poc exemplar, tenia com a astròloga titular Madame Elisabeth Teissier, gran dama de la professió; Charles de Gaulle consultava regularment un tal Maurice Vasset, àlies Regulus, i altres presidents, sobirans, ministres, directors de banca, etcètera, fan servir habitualment o eventualment consells de part dels planetes, per no parlar de les seccions regulars d’astrologia en diaris i revistes. No és només que, com en el temps d’Aquil·les i d’Agamèmnon, dels babilonis, de Juli Cèsar o dels reis de l’Europa renaixentista, els poderosos del món volen saber quina és la conjunció propícia per a firmar tractats, anar a la batalla o comprar i vendre accions. És sobretot que la fe en els poders del cel sobre la terra va en augment, no decreix amb la ciència i la tècnica, sinó que creix amb la premsa i la televisió: hem començat aquest segle XXI –que veurà tan alts prodigis bioquímics i informàtics– amb una fe renovada en un sistema d’explicació del món i de la vida rigorosament anterior a, i rigorosament incompatible amb, la més elemental explicació racional de la vida i del món. Com si la Terra fóra encara el centre de l’univers i el cel estiguera format per esferes concèntriques de planetes i d’estrelles: sense la cosmologia mesopotàmica, grega i medieval, l’astrologia seria només història de la literatura. El fet, però, és que la gent moderna, com l’antiga, necessita també seguretat, predicció, saber que ocupa un lloc en algun esquema universal o còsmic, sentir que no som només una combinació de molècules caminant sobre una engruna de pols en el vertigen d’una galàxia més aviat mediocre, que és el poc reconfortant panorama de la cosmologia moderna. I ací és on entra l’astròleg: vosté rep l’energia del cel i dels planetes, diu, que es conjunten així i així per definir quin és el seu lloc i quin és el seu futur, són tants euros la consulta i tants la carta astral. El client se’n va convençut, paga content, ara ja sap que tot té algun sentit. Quan hem perdut el cel i els misteris de la fe, els sants i les marededéus, sempre ens queden els astres. I no diguen que la física o la bioquímica, la ciència de les hormones o la sociologia poden, totes juntes o d’una en una, fer el mateix paper.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1549 | 18/02/2014   

El consens acadèmic

La universitat no solament va nàixer (diu que a Bolonya, l’any 1088) per a concedir la “llicència” per exercir una professió pública –de metge o de jurista, o de mestre en teologia– sinó que està lligada des de l’origen a la transmissió de la doctrina, a la glossa de textos i a l’acumulació i difusió del coneixement. La “lliçó” volia dir exactament la lectura –i el comentari– dels llibres que feien autoritat; però aquesta connexió amb els textos antics o sagrats és justament la part que la societat burgesa va eliminar a poc a poc, al llarg del segle XIX. Quedà, això sí, la idea d’autoritat acadèmica, ja no en el camp de la doctrina teològica sinó, sobretot, de la doctrina científica. En el pensament racional i científic no hi ha dogmes de fe, però allò que més s’hi aproxima –una mica light, i absolutament laic– és el “consens acadèmic” com a criteri d’acceptació social i com a font o expressió d’autoritat. Mentre es manté el consens sobre un determinat “punt de doctrina” (mentre l’acord és universal i pròpiament acadèmic, no ideològic o polític), aquest punt no pot ser impugnat per cap poder polític, administratiu o judicial: cap govern, parlament o tribunal no té autoritat per declarar que la terra és immòbil i plana, que l’aigua està composta per dues parts d’hidrogen i tres d’oxigen, o que a València ja es parlava valencià abans de Jaume I i en temps dels ibers. Si alguna tradició inalterada té la institució universitària, és el discurs racional sotmès a les regles de mètode (fins i tot en el discurs teològic original), i el distanciament de les temptacions ocultistes i paracientífiques, allunyades de la raó discursiva. No és una tradició insubstancial, ara que l’irracionalisme es difon i s’escampa en la vida social, cultural i literària, i que en alguns llocs, com al Regne d’Espanya, afirmacions i actituds enemigues de tot “discurs del mètode” són fins i tot suport ideològic de certs mitjans de comunicació i de certes forces polítiques, i arriba a condicionar l’acció de govern en algunes regions o territoris. I això passa, paradoxalment, al mateix temps que les aplicacions del pensament científic i tècnic arriben a tots els racons i dimensions de la vida. Des-autoritzar, negar públicament tota pretensió d’autoritat a les interpretacions preracionals o paracientífiques de la realitat, és també, per tant, missió i funció de les universitats, o almenys a això les obliga la tradició mateixa de la institució.

La universitat, certament, no és un organisme ideològic que com a tal haja de prendre part en els debats generals de la societat, ni és un club d’opinió o d’opinions. Però hi ha algunes coses, com ara aquesta contínua subversió mediàtica (i de vegades fins i tot institucional i pública) de la primacia de la raó i del mètode com a camí al coneixement, que no ens poden deixar indiferents. A les aules de les universitats, des de les primeres lliçons a Bolonya a finals del segle XI, s’ha ordit al llarg dels segles aquell teixit sobre el qual ha pres forma un sistema de valors i d’idees que continua sent irrenunciable, des del punt de vista intel·lectual i ètic, per als europeus del segle XXI: la idea de naturalesa i la idea de raó, la idea de ciència, la idea de llibertat i el principi racional i moral de no sotmetre’s a la pressió de cap poder extern. El que em fa por és que siguen, o siguem, massa pocs els qui tenen encara una imatge de la universitat com a dipositària conscient d’aquests valors de llibertat i de raó, de ciència i de dubte crític, que haurien de ser la garantia última de la nostra manera d’entendre la vida en societat. Si aquests valors no han de tindre residència pròpia en una institució com la universitat, on la tindran? I des d’on s’escamparan per la societat, si no és des d’aquesta residència pròpia? Ara mateix, al País Valencià, les universitats tenen una ocasió d’or per mostrar –si pot ser amb un document col·lectiu i formal– el seu rebuig als atacs insensats i grotescos que el poder públic llança violentament contra una simple definició innocent de la paraula “valencià” en un diccionari, amb una redacció descriptiva que, substancialment, correspon a aquell “consens universal” que és criteri suprem i no impugnable. Seria el seu deure: vejam si ho faran.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 659 | 13/02/2014   

La qüestió

Aquesta és la qüestió, i la llarga pràctica: quan aconsegueixen una cosa, miren d’aconseguir-ne una altra. Quan guanyen un tros de terreny, avancen posicions i maquinen el pròxim guany. L’objectiu és clar, antic i confessat: destruir fins a l’arrel qualsevol forma de valencianitat que es fonamente en la veritat i en la raó, com ara en la unitat de la llengua, de la literatura, de gran part de la cultura i de la història, i en la necessitat de consolidar per al País Valencià un lloc en el seu propi espai a la península i a Europa. L’objectiu és trencar tot lligam del País Valencià amb l’únic espai més ampli que li dóna sentit com a país: ni història, ni llengua ni literatura ni res. Alçar el mur amb Catalunya, aïllar, separar, i així amb tota facilitat reduir els valencians a simple i útil apèndix de Castella, glòria d’Espanya, delegació regional, modesta autonomia impotent i arruïnada. Folklore banal, llengua no catalana, i una literatura només d’estar per casa. Qui resistirà, llavors, l’ample esperit d’Espanya, la “llengua universal”, l’absorció en una gran literatura dominant? El projecte nacional espanyol, el dels Borbó, el de la Constitució de Cadis, el de Canalejas i Emilio Castelar, el d’Azaña, José Antonio Primo de Rivera, Franco, Suárez, Alfonso Guerra i Abril Martorell, sembla incompatible amb una mínima catalanitat dels valencians. No dic en política, que en això no haurien de patir gens, ni preocupar-se’n. En res. No hem de tindre res propi que siga també català: ni l’origen històric, ni arquitectura gòtica ni consolats del mar, ni la llengua mateixa. I en els programes escolars, ni tan sols la literatura, valga’m el beat Ramon Llull! Amb un objectiu tan clar, han seguit el sistema periòdic: periòdicament fan un moviment tàctic, guanyen terreny, fan retrocedir l’enemic. Aquesta és la batalla de València, sense cometes, i no cap altra guerra o batalleta. Van avançar amb l’Estatut, amb el nom del no-país, amb la senyera, amb la lletra de l’himne aprovat pel lermisme, amb la llista de paraules prohibides a la RTVV d’Amadeu Fabregat, amb l’arraconament doctrinal de la Universitat, i ara amb aquesta farsa grotesca contra l’AVL i el seu innocent diccionari. És el sistema: periòdicament.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1548 | 11/02/2014   

Marcel i el temps

Fa tres mesos, pel centenari d’À la recherche du temps perdu, havíem deixat el senyor Proust meditant, a la porta del palauet dels Guermantes, sobre les conseqüències imprevisibles i profundes que pot tindre una llamborda mal posada on ensopega el peu de l’escriptor o, més encara, el sabor recuperat d’una remota magdalena sucada en el te, que ell no sabia (ni com a personatge ni com a novel·lista) que havia de convertir-se en la pasta més il·lustre i famosa de tota la literatura contemporània. Amb molt bones raons, perquè el record d’una sensació viscuda, le souvenir –amb tot un món de sensacions que evoca– és ell mateix la substància del temps, és a dir, de la vida, que és la memòria perduda i tornada a guanyar. Ens havíem quedat en la segona part de Le temps retrouvé, i Marcel, abans d’entrar a visitar els Guermantes, medita llargament sobre aquest temps retrobat, que el decideix a emprendre amb confiança l’oeuvre d’art, la seua obra total, que serà, per damunt de tot, una recuperació de tots els aires respirats abans. I se sent sobtadament feliç, perquè “le souvenir ens fa respirar un aire nou, precisament perquè és un aire que hem respirat en altre temps, aquest aire més pur (...) que no podria donar aquesta sensació profunda de renovament si no haguera estat ja respirat, perquè els verdaders paradisos són els paradisos que hem perdut”.

Per això mateix, l’obra d’art que se sent ja disposat a emprendre estarà plena de dificultats: “Perquè hauria d’executar-ne les parts successives dins d’una matèria en certa manera diferent. Seria ben diferent la que convindria als records dels matins a la vora de la mar, de la d’una vesprada a Venècia, una matèria distinta, nova, d’una transparència, d’una sonoritat especial, compacta, refrescant i rosa, i diferent encara si volgués descriure els vespres de Rivebelle on, dins el menjador obert sobre el jardí, la calor començava a descompondre’s, a caure, a dipositar-se, on una darrera lluïssor il·luminava encara les roses sobre les parets del restaurant mentre que les darreres aquarel·les del dia eren encara visibles al cel”. Després de frases com aquestes –“una sonoritat especial, compacta, refrescant i rosa”– hom pot sentir-se perfectament feliç, i Proust, ansiós per buscar la causa d’aquesta felicitat provocada per l’evocació del temps perdut i retrobat, conclou: “Aquesta causa, l’endevinava comparant entre elles les diferents impressions felices (bienheureuses), que tenien en comú, entre elles, el fet que jo les experimentava alhora en el moment actual i en un moment allunyat on el soroll de la cullera en el plat, la desigualtat de les llambordes i el gust de la magdalena arribaven a fer que el passat es superposara al present, i fer-me dubtar per saber en quin dels dos em trobava”.

En efecte, en quin dels dos temps es troba qui recorda vivament, qui reviu? Qui torna a sentir aquell sabor, aquells sons compactes, refrescants i rosa, aquella calor que començava a descompondre’s, pot afirmar que el temps és només un seguit d’experiències que moren cada instant, una línia contínua de punts? En la meditació de Marcel no és així: “En realitat, l’ésser que llavors assaboria dins de mi aquesta impressió, l’assaboria en allò que tenia en comú amb un dia antic i ara, en allò que tenia d’extratemporal, un ésser que no apareixia sinó quan, per una d’aquestes identitats entre el present i el passat, es  podia trobar en l’únic medi on podria viure i gaudir de l’essència de les coses, és a dir fora del temps”. I això, a més de produir la més gran literatura, explica també que “un minut alliberat de l’ordre del temps ha recreat en nosaltres, per sentir-lo, l’home alliberat de l’ordre del temps. I es comprèn que aquest home estiga confiat en la seua joia, fins i tot si el simple gust d’una magdalena no sembla contenir lògicament les raons d’aquesta joia, es comprèn que la paraula ‘mort’ no tinga cap sentit per a ell: situat fora del temps, quina por hauria de tindre del futur?”. Si vostès no s’han trobat mai en un instant així (amb magdalena o sense), facen un petit o gran esforç per aplicar la doctrina proustiana i, si ho aconsegueixen (que no és fàcil), estic segur que m’agrairan el consell. Perquè la gran literatura és també un exercici espiritual, una defensa contra els horrors del temps.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 658 | 06/02/2014   

El poeta i la història

Per al lector o escoltador, la lliçó moral, la reflexió sobre la història, o el més elemental plaer de la lectura, poden vindre a través de la contemplació d’escenes directament evocades, o per un procés d’associació, traslladant les coses de lloc i de camp: aquest trasllat o transport que, en grec, es diu metaforà. Amb el poder de la qual, l’escena evocada, les imatges, les paraules, esdevenen alguna cosa de més valor o de valor diferent: ens transporten a un altre territori emocional, estètic, ideològic o moral. Fins i tot, o sobretot, quan el poeta té la pretensió de produir directament història amb el poema, quan el poema és instrument d’una visió de la història. Incloses les visions ideològiques i més o menys «propagandístiques», l’exemple màxim de les quals podria ser l’Eneida de Virgili, on el poeta exposa des del principi el seu projecte i comença amb aquells versos que em feien aprendre de memòria en el meu remot batxillerat: «Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris / Italiam fato profugus laviniaque venit / litora, multum ille et terris iactatus et alto». O sia, ens explica que vol cantar els fets d’armes d’aquell home que, partint de Troia i fugint del destí, arribà el primer a les costes d’Itàlia, perseguit pels déus per mar i per terra. El projecte és claríssim: explicar que l’heroi va patir el que calia patir, fins i tot contra la gran deessa Juno, a fi de fundar la ciutat, i que d’ací vénen la raça llatina, els pares antics, i «les altes muralles de Roma». No enganya ningú: la propaganda està servida, la grandesa històrica de Roma té un origen mític que la justifica, i la missió imperial d’August és completar aquest destí i aquesta història. L’altíssima poesia de l’Eneida tindria ben poc sentit sense aquesta missió, assumida per l’autor. Que al final de la vida el poeta dubtara de tot, com voldria Hermann Broch en La mort de Virgili, és una altra qüestió. Potser dubtava del sentit de tot plegat, de la seua vida mateixa, de les raons d’August, o de la perfecció del seu poema. Però dubtar així és també propi dels grans poetes. En qualsevol cas, quin és el gran poeta que, a pesar de tots els dubtes, dedicaria una Eneida a aquesta miserable història nostra que en diem contemporània...?

P.S. Vista la reacció oficial (plena d’estupidesa i de cinisme) contra una definició del terme "valencià” tan amable i acomodatícia com la de l’AVL, em privaré de dedicar-li cap article: no podria evitar omplir-lo d’adjectius insultants i d’improperis. Fa mal de viure, un país governat per una gent com aquesta: fa mal al cos, i mal a l’esperit, i no sé què n’hauria dit Virgili.