Avui és dissabte, 2 de novembre de 2024 |
<< < [56] [57] [58] [59] [60] [61] [62] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1500 | 12/03/2013
Alguns dels meus companys de l’escola de Dª Josefina, escola mixta municipal de pàrvuls i dels graus elementals, tenien les cametes molt primes, les cuixes amb tan poqueta carn que quasi no semblaven cuixes, i els genolls com els nusos llenyosos d’un sarment, i jo tenia cinc o sis anys i sabia o intuïa que aquells xiquets eren molt pobres i que a casa no tenien prou menjar, com a casa de la senyora Virtudes la meua veïna, on molts dies ella i la seua filla Virtudetes menjaven únicament un plat d’arròs bullit, i que de tant en tant li demanava a ma mare que li “deixara” dos ous o mitja viena de pa, a manera de préstec sense retorn possible. Ho sabia també per la manera com aquells xiquets de cuixes primes miraven el meu entrepà de pa blanc amb una barreta de xocolate, encara que el xocolate podia ser d’aquell que en dèiem “de Torrent”, que tenia una consistència aspra i sorrenca i un gust claríssim de garrofa, perquè ells només portaven mig panet negre de racionament, fet d’una matèria pastosa, enganxosa i grisenca, en la qual es podien trobar brins de palla i corfetes de segó, i que es feia una bola en la boca, difícil de mastegar i d’engolir, amb una olor de serradura vella i un sabor semblant al del pinso de les gallines o dels porcs: a casa també compràvem aquells panets humits i racionats, no sé si un per dia i per persona, però els posàvem a remulla amb aigua i llet per donar-los als pollets i a les gallines malaltes. El pa blanc el pastaven a casa entre ma mare, la criada i la tia Josefina quan vivia amb nosaltres, i per a mi era com una petita festa de perfums quan, a la cuina de dins, començaven a pastar vigorosament la farina en un llibrell de parets robustes cobertes per dins d’una capa de vernís brillant de color groc torrat de caramel, i jo, dret al costat de la taula, mirava com prenia consistència la massa girant a una banda i a l’altra, pastada amb els dits i amb els punys, i sobretot quan li afegien el rent o llevat, una llesca quadrada de matèria semblant a un formatge podrit de color gris fosc, compacta però que es podia desfer i pessigar, amb una aroma intensa i penetrant de fongs i de racó d’herba humida fermentada, matèria que jo aspirava i després sentia vivament sobre la llengua quan me’n posava un pessiguet dins la boca, petit privilegi que m’era permès a condició de no repetir-lo i que el tast fóra mínim. L’endemà de matí, després de passar la nit coberta amb un llenç blanc, la massa havia fermentat i crescut com el ventre blanc d’una dona prenyada, la fenyien encara, i amb una fulla rectangular de metall la tallaven a trossos del volum d’un puny que esdevindrien fogasses o barres de pa quan la criada els portara al forn amb una post coberta amb el mateix llenç blanc i tornaren a casa oloroses i cuites, i per a mi va ser sempre un prodigi, un miracle, aquella transformació de la farina blanca en pa cruixent.
El pa negre i amb gust de segó i de serradura, el mateix pa que havien menjat els soldats durant la guerra i que menjaven encara a les casernes, no era l’únic producte racionat: la “cartilla” contenia els cupons amb la ració setmanal o quinzenal per persona, tants grams d’arròs, tants de llegums, tants de sucre –molt pocs–, tants d’oli –poquíssims–, tants de sabó de barra, tants d’embotit, de bacallà o de cansalada, que canviàvem resignadament a Casa Panxa, l’única botiga de queviures. Darrere del taulell, Panxa mateix o la dona tallaven els cupons i servien les racions d’oli amb una bomba manual graduada en el cilindre transparent de la qual jo veia com pujava fent bambolletes el líquid groc fins a la ratlla del mig litre establert, o treien dels sacs els llegums o l’arròs amb una pala còncava i els ficaven en bossetes de paper d’estrassa, tallaven la cansalada mig rància o el bacallà ressec, o servien les sardines de bóta i les llandes de conserva, fora del racionament, que només alguns clients, com ma mare, podien adquirir. Ma mare obria cada vegada el moneder i pagava, mentre que a la major part dels clients el botiguer els apuntava la compra miserable en uns fulls de paper i havia de confiar que pagarien cada dissabte, cada quinzena o cada mes. Jo no era cec ni ximple, mirava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència entre el meu entrepà de pa blanc i els panets negres de molts altres nens.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 08/03/2013
De tant en tant, almenys de tant en tant, ens hauríem d’aturar una mica en aquest camí aspre i costerut que les informacions quotidianes ens imposen. Oblidar provisionalment l’economia, el futbol i la política, fer un descans, tornar a les delicadeses de l’ànima, escoltar més música de Bach, imaginar que podem passar una horeta agradable al paradís, i si pot ser al Paradiso de Dante. Tornar una estona a la Comèdia, que no és simplement una llarguíssima successió de versos bellíssims, un gran poema més o menys esotèric i tancat. En absolut. És certament un “poema sacre”, tal com volia el seu autor, però és també una esplèndida narració, un “viatge” per descobrir i ordenar el món i alhora la pròpia vida: com l’Odissea d’Homer, com Don Quijote de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce. Sense perdre, però, la sensació d’estar llegint un “Novíssim Testament” il·luminat i profètic, tal com imaginava el seu autor amb plena i orgullosa consciència: una nova i definitiva versió de la “realitat total”, de la història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic (i ací la poesia és póiesis, creació, i creació radical i perfecta, en una llengua que és al mateix temps creada en tots els seus registres), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. Beatriu és la veritat de Dante, i la seua diritta via, el seu saber humà i la seua ciència divina: i una creació literària tan increïble no s’era vista mai, i no se n’ha tornat a veure. Sense Beatriu, l’ànsia pel coneixement, com en el darrer viatge d’Ulisses del cant XXVI de l’Infern, només pot conduir a la catàstrofe.
La Comèdia de Dante es diu així, “comèdia”, precisament perquè és una llarga història que acaba bé, amb un final feliç, i perquè ens transmet una experiència que té valor de veritat per tots els homes. Perquè, llegint Dante, ens adonem fins a quin punt és modern, i present en la literatura moderna. El seu viatge és també el viatge del Leopold Bloom de Joyce, els seus condemnats són també els condemnats de Kafka, de Borges o de Sartre. Queda a part Beatriu, i queden els benaventurats: però sembla que en aquest món nostre la felicitat, la salvació, el paradís i la humanitat perfecta, no són ja matèria literària. Una raó més per visitar i revisitar la Comèdia: per compartir l’experiència que el món és encara sencer, que podria no ser només infern o només purgatori.
Reposem, doncs, de les misèries de la vida, i acceptem compartir una estona l’enamorament per la figura de Beatriu. És cert, com afirmen els que saben de llibres, que la Comèdia continua sent la més extraordinària i misteriosa de totes les obres amb què puga ensopegar un lector ambiciós. És cert que el cinisme, l’agressivitat, l’orgull i l’audàcia de Dante ultrapassen els de qualsevol escriptor, d’abans i de després. I és cert també que ell ho sabia: pareix inconcebible, però ho sabia. I estava convençut, com mai no ho ha estat cap altre autor que no siga el de la Bíblia, que la seua obra era la veritat, tota la veritat, la veritat que té més importància que totes. Allà hi ha tota la història de l’eternitat, la història de la humanitat, la de Dante mateix, que és la que compta, i la de Beatriu, que està per damunt de totes. Això no seria més que especulació doctrinal si no tinguera la potència narrativa i poètica que té. I no seria més que una gran història (a l’altura, això sí, de les històries d’Ulisses, de Hamlet, del Quixot), si Dante no haguera inventat el més fabulós personatge que mai ha passat per la ment i la ploma de cap escriptor: Beatriu, l’enviada de Déu, criatura de Dante que la crea. Una cosa mai no vista tampoc, ni abans ni després.
Tal com vostès deuen recordar, Dante es troba perdut en la selva obscura de la vida, i és Beatriu la que baixa del cel als llimbs a dir-li a Virgili que faça de guia al seu antic enamorat. Però Virgili, quan la veu, ja diu: “Oh dama plena de virtut, per qui / l’espècie humana és més que el contingut / d’aquell cel que té el cercle més petit!” (Nota: el cel de cercle més petit és el cel lunar, el més baix, el que conté directament la terra i per tant la humanitat). Li està dient que per ella la humanitat és més que humana! O siga, que Beatriu eleva a un nivell més alt la que en podríem dir dignitat ontològica de l’espècie, cosa que és una heretgia inaudita, una blasfèmia: això, segons la doctrina, només pot ser obra de Crist o, en tot cas i per extensió, de la Mare de Déu. Algú podrà pensar, però, que és com una metàfora poètica de l’autor enamorat. Doncs, no senyor: és part de la substància mateixa del poema i del fons de tota la història. La cosa és que Dante Alighieri va conèixer una xiqueta de pocs anys, potser 9, la mirava passar, hi va tenir poc tracte –hi ha qui diu que ella ni se’n degué adonar realment, que tenia un poeta enamorat–, i la criatura es va morir encara ben jove. La resta és ja literatura universal, i Borges, recordat per Harold Bloom, podia escriure: “Infinitamente existió Beatriz para Dante. Dante muy poco, tal vez nada, para Beatriz.”
D’aquest molt poc doncs, d’aquest potser no res, Dante va crear un personatge infinit. Una dona infinita. Una “dama del cel” que al mateix temps és infinitament desitjable: Dante, quan la torna a trobar, quan la mira, o està a punt de desmaiar-se o gairebé perd els sentits per la potència dels ulls i de la bellesa de la dama. Una dona que ja era més bella que totes quan vivia en la terra, i que ara creix en bellesa inexpressable a mesura que puja amb l’amic pels cercles celestials. L’enamorada ideal de tota història d’amants impossibles? No senyor. La dama inaferrable, senyora sublim, de tots els trobadors? No senyor. És a dir, tot això, però moltíssim més. Perquè Beatriu és el desig, la bellesa, l’amor, el sentit de la vida, algunes coses més. Però és alhora la doctora més alta, la veritat, la doctrina, la cosmologia, la teoria de la història, la metafísica i la més elaborada teologia: han vist mai vostès, en la història de la literatura, una jove infinitament desitjable que és alhora el dipòsit de la ciència infinita? Una dona amb uns ulls de bellesa tan fulgurant que quan et mira et deixa estabornit per terra, i que és alhora, ella mateixa, ontologia vivent i camí de salvació eterna de l’amant elegit? Jo no he vist mai cap cosa igual, ni semblant, i supose que vostès no l’han vista tampoc. Reposeu, doncs, i penseu en Beatriu.
Enllaç original
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 624 | 07/03/2013
A les escoles dels Estats Units d’Amèrica, el dia comença amb promesa de lleialtat a les barres i estrelles: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. Quan escoltem la Marsellesa, que comença “Anem, fills de la pàtria, el dia de glòria ha arribat”, tots ens emocionem una mica pensant que això ve de la remota Revolució, i que ha estat un himne de llibertat. No importa que siga una lletra feroç, que parla d’amerar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repetia animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sabia bé quina victòria esperaven encara després de cinquanta anys, però la supremacia mística de la pàtria era clara. Quan Hugo Chávez repetia cada dia que Veneçuela defensaria gelosament la independència nacional i que els seus enemics són traïdors a la pàtria, el pensament progressista universal admirava incondicionalment el discurs del líder. La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions, i no hi ha res a dir. Mentrestant al Regne d’Espanya, un pacífic i moderadíssim patriotisme català, sempre a la defensiva, és atacat com a idea primitiva, antipàtica i de dreta: ocupeu-vos de les escoles i dels hospitals, diuen, i deixeu i oblideu-vos de la pàtria. A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i “patria o muerte” és un producte tropical. Sé que si, a Catalunya o al País Valencià per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, seria objecte de burla i sarcasme. Fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per a garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa de Roma quan es queixava de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, banderes i eslògans són considerats admirables, progressistes, d’esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1499 | 05/03/2013
Això era una vesprada d’hivern, ara deu fer vint anys, que jo passejava per aquell barri deliciós de Roma entre la Piazza Navona i el riu, per carrerons i placetes de noms medievals (Via dei Banchi Vecchi, Via dei Coronari...), i vaig anar a parar al lloc que buscava, que els turistes mai no han sentit anomenar i que els romans mateixos coneixen ben poc. L'espai de l’antic palau de Montegiordano, que encara conserva una estructura una mica elevada corresponent a l’antic recinte emmurallat de la família Orsini, els amics i després enemics dels Borja, i el lloc on es va educar la petita Lucrècia, amb la tia Adriana de Milà. Vaig entrar al pati del palau, un d’aquells patis romans plens de vegetació i de verdet, humits, amb una fontana barroca d’on raja permanentment un fil d’aigua. I quan ja me n’anava, s’aturà davant del portal un gran cotxe negre, d’aire clarament oficial, i en va baixar un senyor alt i elegant, amb la cara picada inconfusible: era Mino Martinazzoli, el darrer president de la Democràcia Cristiana, encarregat de reconstruir (cosa impossible) un partit ja podrit i destruït.
Què hi feia, el polític, de visita en aquell palau antiquíssim? Bé, doncs, no era difícil d’imaginar: consultar, comentar, demanar consell. Els grans nobles de Roma, les grans famílies que fa molts segles (deu segles en el cas dels Orsini, més segles encara en el cas dels Colonna) que controlen o condicionen el poder polític i el poder de l’Església, són presents ara mateix com ho han estat sempre. I una part d’aquests nobles els podem veure encara, vestits amb frac o amb jaqué, impecables, hieràtics, amb alguna medalla important, acompanyant el papa en l’entrada solemne a Sant Pere, o a les sales dels palaus vaticans fent d’introductors de les visites il·lustres. Són els nobles del papa, i sempre ho han estat, i ho voldrien continuar sent, encara que ja no el transporten al muscle en la sedia gestatoria, tal com van fer fins al temps de Joan XXIII.
“Som la trinxera rocosa del papa des del temps de Carlemany: els papes cal servir-los, ens ho han ensenyat des de menuts”, proclamava fa pocs dies el príncep Sforza Marescotti Ruspoli, al palau impressionant del mateix nom, a la Via del Corso. I afegia: “Ningú de l’aristocràcia romana pot pensar a discutir un acte de Benet XVI o de qualsevol papa, encara que siga un papa dimissionari”. En palaus com aquest, i com els dels Colonna, els Borghese, els Torlonia, els Massimi, els Odescalchi, els Chigi, els Lancellotti , els Orsini, i alguns altres, resideix la “noblesa negra”, definits pel color dels seus vestits de cort, en signe de lleialtat al papa i de dol per la caiguda de Roma, el 1870, en mans del Regne d’Itàlia. Formen un petit món limitat, definit pels orígens que en algun cas, com els Colonna, es remunten als senadors romans del Baix Imperi, o al temps de Carlemany, o al segle X, i sense interrupció.
Un petit món, instal·lat en esplèndids palaus renaixentistes o barrocs, que sovint, com el Doria-Pamphili, són museus de riquesa infinita, però museus habitats. I com havien de reaccionar a l’”abdicació” del Papa Rei, aquests nobles que es consideren el sòcol dur immutable de la història papal? Doncs, ho han fet amb estupor, amb respecte infinit, i amb la fe indestructible de qui mesura la història en segles. Amb més dignitat que molts alts responsables vaticans. “No comentem, només ens hem dit: obeïm”, afirma el príncep Ruspoli. “Acceptem amb veneració, respecte, afecte i obediència qualsevol decisió que haja pres el papa. I a més,” afegeix, “no és la primera vegada en la història.” Sis segles de distància no són res, per al príncep. Són famílies que han donat a l’Església un bon grapat de sants, cardenals infinits, i un bon nombre de papes: de què s’han d’espantar, per tant?, què els ha de fer trontollar, si ells són la roca, el castell, la muralla?, què els ha de fer dubtar, si la fe, per a ells, forma part de la casa, de la família i de les bones maneres? I llavors, la principessa Borghese explica que, pocs dies després de l’anunci del papa, rep una telefonada del rector d’una parròquia romana: “Princesa, què hem de fer el 28 de febrer, quan dimiteix el papa? Toquem les campanes a mort, o llevem el seu retrat de l’església?”. El bon rector no demana consell a la cúria ni al bisbe, el demana a la princesa Borghese. I ella, immutable, immutada, diu que li va respondre: “Preguem. Celebrem l’adoració. Acompanyem el comiat”. Dubte que cap cardenal hagués donat una resposta així, i dubte que aquests nobles de Roma s’alteren per fets tan superficials com un canvi de règim polític, un concili, un nou govern, unes eleccions, un Berlusconi, o el nom d’un nou papa. Tot passa i tot s’acaba, ells són inalterables, són eterns. | Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 623 | 28/02/2013
La vaig conéixer fa molts anys, moltíssims, devia ser l’estiu del 1966, i la vaig acompanyar en un llarg viatge des de València per tot el sud peninsular, on havia de fer fotografies per a una nova edició de l’Enciclopedia Italiana. Anàvem amb el seu Fiat 500, tan petit que al seient de darrere només cabia el material fotogràfic, i ella s’aturava contínuament davant d’un paisatge, a la plaça d’un poble, davant de qualsevol monument o edifici digne de ser retratat. La comtessa Sebastiana Papa di Martino era militant comunista, havia viscut a Israel en un kibbutz, treballava per al diari L’Unità i publicava llibres esplèndids de fotos de xiquets sicilians, de monges de clausura, de pastors de Sardenya amb gorra i escopeta, meravelles del seu art i de la seua immensa humanitat. Anys més tard, jo la visitava de tant en tant a la seua casa del Borgo Pio, el barri contigu als murs del Vaticà, on a més de velles famílies burgeses o nobles solen residir cardenals i monsenyors de la Cúria. Sebastiana Papa procedia d’una família antiquíssima, del llinatge dels Sciarra, que des dels temps medievals han estat del partit güelf (els guelfi, com sap tothom que ha llegit Dante, eren més aviat defensors del papa, els ghibellini partidaris de l’emperador, per resumir la història), i aquestes lleialtats no es perden mai del tot. De manera que la comtessa comunista havia conegut sempre a casa algun cardenal parent o amic que hi venia a dinar o a prendre xocolate, s’havia criat vivint com a cosa pròpia els ambients vaticans. No podia, per tant, suportar la invasió de polonesos en temps del papa Joan Pau II, que per a ella era només ’sto polacco ignorante; en el parlar romanesc ignorante vol dir algú sense finor ni sensibilitat, algú que, en aquest cas, no coneixia com s’han fet sempre, i com s’han de fer, les coses de l’església romana, del Vaticà i, òbviament, de la política italiana. La comtessa Sebastiana Papa, comunista confessa i convençuda, sentia el Vaticà com a cosa molt familiar i molt pròpia, com una realitat carregada d’història i de cultura, que no es pot deixar en mans de qualsevol. Quan es va definir com a “vaticanista i atea”, la vaig entendre molt bé: m’ho va voler explicar, però no calia. I qui no entén que, a Roma, això és coherent i possible, no entendrà mai alguns fets importants del passat, del present i potser del futur.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1498 | 26/02/2013
Primera part d'aquest article
Cal dir que generalment el projecte de restauració plena d’una llengua no és un projecte “pacífic”, sense resistències externes o internes. Resistència de la llengua “ocupant” que ha de ser desplaçada: la resistència de l’alemany a Bohèmia, fracassada i amb complet desplaçament final; la resistència de l’espanyol als Països Catalans, amb un èxit irregular i ben notable fins ara; la resistència de l’anglès a Irlanda, amb un èxit gairebé perfecte... O resistències endògenes a un estàndard unificador: el conflicte secular entre Landsmål i Riksmål i els seus derivats a Noruega o entre katharevousa i demotikí a Grècia, els recels regionals davant de l’euskera batua, la fins ara impossible reunificació del gallec amb el portuguès, o els embolics de poca o molta substància a propòsit del “català” i el “valencià”. I de tota manera, en tots els casos, l’assoliment d’aquest estàndard o codificació acceptada no és únicament un objectiu estratègic de primer ordre per a l’afirmació d’una societat de cultura nacional (o d’allò que, en el meu llibre Crítica de la nació pura, jo vaig anomenar fa molts anys una “nació cultural”, concepte llavors del tot inusual i que després empra tothom sense recordar d’on ve...).
Perquè la norma, l’escriptura normal, pot ser també, per la seua mateixa existència i projecció, un factor decisiu en la formació d’aquesta societat mateixa. Quan el clero catòlic eslovac, a partir del segle XVII, difonia una literatura religiosa en la llengua del país, estava posant els fonaments que farien d’un dialecte txec una llengua literària autònoma, de tal manera que, més tard, la resistència a la magiarització (quan Eslovàquia quedà dins del regne d’Hongria) no va donar lloc a un nacionalisme panbohemi, com predicaven a Praga, sinó a una afirmació autònoma de la nació eslovaca. Als Països Baixos, l’afirmació política independent de les burgesies urbanes (quan les Províncies Unides van quedar fora dels límits de l’Imperi), va fer que una varietat del baix alemany esdevingués llengua formal i literària, fins a arribar a convertir-se en neerlandès enfront de l’alemany. I així podríem continuar, amb exemples de la connexió entre literatura i norma, llengua escrita i llengua considerada nacional. Al contrari, molt rarament, pot passar com amb el macedoni, d’incerta existència entre el búlgar i el serbi... fins que, després del 1945, esdevingué llengua oficial de la nova República de Macedònia, dins de la Federació Iugoslava. I a continuació, no abans, se’n va publicar la primera gramàtica, tal com em van explicar, allí mateix, els escriptors macedonis.
Les llengües, doncs, i ben especialment a Europa, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables i suprimibles, en favor de les més grosses... i això és que realment volen dir. Però cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta, i sobretot quan, a més, és vista pels parlants propis com a reconeguda des de fora, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: vull dir que una llengua culta i reconeguda –amb normativa formal, institucionalització acadèmica, prestigi literari...– representa (es presenta ella mateixa com) una llengua diferent, amb valor i dignitat igual a les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior i de menor valor. I el “valor” i la dignitat no són només resultats del coneixement, sinó del reconeixement: ser la llengua o cultura convidada a fires internacionals del llibre (a Torí, a Guadalajara, a Frankfurt o a París...), ser traduïda a molts altres idiomes, ser ensenyada en universitats estrangeres,...o ser reconeguda formalment, ai, com a llengua de la Unió Europea. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna de reconeixement,... sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Noruega fins a Grècia. Passant, no cal dir-ho, pel País Valencià...
| << < [56] [57] [58] [59] [60] [61] [62] > >> |
|
|