Joan F. Mira | El Temps, núm. 1689 | 25/10/2016   

Circumflex, diacrítics, guionet

Si hem d’atendre a l’abundància d’articles, opinions radicals, escrits i manifests, sembla que la mar de la llengua s’agita amb amenaces de tempesta per culpa d’alguns guionets perillosos, algunes dièresis i un grapat d’accents diacrítics. En tot cas, com que no tenim Estat, no ha esdevingut qüestió d’Estat, tal com sol passar a França. He trobat als calaixos de l’ordinador un retall de Le Monde, de febrer d’enguany, entre els que guarde de tant en tant sobre temes interessants o curiosos. Diu l’editorial del gran diari, profundament perplex: “Une ile sans accent circonflexe est-elle encore une île? Réponse: rien n’est moins sur? Vous voulez dire: rien n’est moins sûr?”, i continua explicant que, quan França s’avorreix, “sap oferir-se, en forma de distracció, un d’aquells psicodrames dels quals conserva el secret i que constitueixen el seu charme. I llavors debat sobre els mèrits de l’accent circumflex, del guionet, de la dièresi, i d’altres singularitats de la nostra ortografia”. I continuaré en la llengua original, que realment té molt més charme: “Affaire d’Etat! La langue a été, en France, l’un des fondements de l’Etat, l’une des composantes essentielles de l’identité nationale. Indissociable de l’histoire du pays”. Ja veuen vostès en quina relació substancial, ontològica, creuen fermament els francesos. Almenys l’expressen formalment i sense dissimular, no com uns altres. Vejam com ha anat el cas: la reducció de guionets, dièresis i circumflexos va ser proposada per un Consell Superior de la Llengua, creat i presidit pel llavors primer ministre, el socialista exemplar Michel Roccard. De passada, em costa d’imaginar un Consell Superior com aquest, creat i presidit pels senyors Puigdemont o Ximo Puig (o per Mariano Rajoy!), decretant, com a França, petites o grans reformes dels accents diacrítics. Però ja se sap que, allà, la llengua és afer d’Estat, i poca broma amb els circumflexos, que formen part de la identitat nacional. Atesa, doncs, la transcendència de la qüestió, i després de molt llargues reflexions, continua Le Monde, l’Acadèmia Francesa, “vestal de l’evolució de la llengua”, donà el seu vist-i-plau (o cal escriure vistiplau?), el maig de 1990.

Ah, però en aquest punt de l’aventura, diu el diari, els Immortals (ací no tenim aquesta consideració en les Acadèmies: a Madrid, sí, però no ho diuen clar) van sentir alguns remordiments, i en 1991 van manifestar la seua oposició a la reforma. És comprensible, vista la destrossa d’accents, no sempre coherent: per exemple, “l’accent circumflex, si es manté sobre les a, desapareix també de les u. C’est un peu triste”. És complicat decidir què és trist i què és simplement entretingut, com el cas dels nostres diacrítics, i els exemples tan abundants i curiosos que es poden adduir en contra de la seua reducció radical, com alguns que he trobat, ara mateix, acabant d’escriure aquest paper, en una notícia apareguda al diari Vilaweb. La notícia és que circula una petició (d’entrada ja amb cent cinquanta firmes de professionals de la llengua) demanant “al plenari de l’Institut d’Estudis Catalans que reconsideri la proposta de reducció de mots amb accent diacrític perquè compleixi el propòsit de ser simplificadora, clara i coherent”. Em sembla de primera, que diria Josep Pla, considerant, per exemple, que “aquests dies es representa a Barcelona l’obra de teatre infantil Els tres óssos, un títol que esdevindria confusionari –Els tres ossos– si s’apliqués la reforma tal com s’ha proposat.” I si l’IEC no ho arregla, quan llegim que hi ha moltes dones que venen al mercat, no sabrem si són venedores o clientes. La situació, personalment, no em preocupa gens ni mica, i ja fa temps que en algunes d’aquestes matèries corpusculars, com ara el disbarat de les normes antigues, recents i novíssimes sobre l’ús dels guionets, vaig decidir tirar al dret seguint el sentit comú més que el detall de la norma, que s’ha demostrat tan mudable com els debats dels legisladors. I per concloure, ho faré com l’editorial de Le Monde, malgrat tot: “A la llarga, en l’ortografia, l’ús destriarà allò que és secundari i allò que deriva de l’immarcescible [fantàstic, l’adjectiu!]. Però no està en joc res d’essencial i, d’altra banda, res no és verdaderament obligatori: l’antic coexistirà amb el nou”. I resolt això, dediquem-nos a coses de més substància i profit.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1688 | 18/10/2016   

Jarque, l’ull sobre el meu món

Hi ha un xiquet a cavall, per un carrer ample als afores d’algun poble. El cavall té una crinera llarga i clara i duu la gropa coberta no amb una sella o amb una manta de festa sinó amb el que sembla un tros de sac. El xiquet s’aguanta dret agafant ben fort la corda entre les mans. I quan he vist la foto, m’he vist a mi mateix. No en la “Vella Espanya dels 70”, que diu, sinó en el País Valencià dels quaranta i dels cinquanta, més vell encara. M’he vist potejant marges a entrada de primavera en algun camp de l’Horta, que és com els xiquets apreníem a muntar a cavall. Després, els cavalls han desaparegut de la meua vida, per sempre més, si no són els cavalls de bronze que abunden als monuments de la vella Europa, el del nostre rei En Jaume del Parterre, el de la plaça de Sant Wenceslau de Praga, el de Garibaldi al Gianicolo, o el del condottiero Colleoni. Cavalls il·lustres, que no han hagut d’acabar dificultosament desmuntats, amb el genet penjat d’un cable, com acabà un altre cavall que ens van posar a València en la plaça de molts noms. Al municipi de València, doncs, capital d’una il·lusió de regne, el tramvia urbà passava per davant de ma casa, un tramvia groc de fusta, i per darrere hi havia séquies, cavalls i camps. 

El tramvia que portava les dones al mercat i els xiquets (pocs) als col·legis de frares, passava pel Camí Real, i fora de les vores del camí la gent vivia en alqueries i en barraques encara. I jo podia cavalcar com el nen de la fotografia, cavalcar sense estreps i sense sella, però també sense abandonar el perímetre del camp: potejar marges volia dir endurir amb el pas del cavall les vores quadrades d’un camp on s’havia de fer planter d’arròs. Eren rossins pesats i pacífics que mai no tenien la vel·leïtat d’abandonar l’itinerari, una volta i una altra i una altra, cada pota caient sempre exactament davant de l’altra, potejant. Així hem passat més o menys la vida. Cada any, per Corpus, passaven per davant de casa cavalls vestits de festa amb aparells de Massanassa que anaven a la processó (tal com, de la primavera a la tardor, formaven el tir dels carros de l’“entrà de la murta” en les festes del meu barri i dels pobles), pel carrer de Cavallers passava gent estranya que ma mare no sabia explicar-me molt bé, ancians barbuts, balladors, capellans amb capa, autoritats de cara antipàtica i dura, hi havia molts soldats amb casc alemany i uniforme de país pobre, i la doctrina oficial era que els soldats espanyols només dobleguen el genoll i reten les armes davant del mateix Déu. En efecte, passava Déu dins la custòdia (sota pal·li, com Franco), i els soldats inclinaven el cap i amorraven el màuser, era admirable i educava molt.

Ara torne a veure aquells cascos en fotos de Jarque, i recorde quina educació tan sòlida vaig rebre, entre cavalls, tramvies i soldats, boines roges i processons i el Reial Col·legi de l’Escola Pia del carrer de Carnissers. Però ningú no em va explicar qui era la Moma que ballava com una marededéu, i ara la veig en la foto amb la màscara i el vel, com una misteriosa princesa d’orient o d’occident amb guants i corona i mostrant cos i mamella gloriosa als seus fidels. Allò era abans que es cremaren els boscos i que les donzelles dels horts de Botticelli foren retratades pel gran Francesc Jarque vestides amb plàstics transparents entre carrasques socarrades. Tampoc no em van explicar qui era el Tirant, i ara el veig no a cavall i cobert d’armadura, sinó tot nu i pelut i a peu dret com un home, només armat amb un casc de ferro a manera de testa de minotaure, no se sap si per afirmar una aspra condició de guerrer fins i tot quan fa l’amor, o perquè les altres peces de l’arnès de cavaller són fetes de carn. Carmesina la princesa se’l mira amb ulls de qui espera algun prodigi imminent, i ja no és la Moma ni marededéu amb corona, sinó que porta cabell de valenciana o de dama d’Elx sense ornaments ni joies, i llavors tots els mites poden fondre’s i no passa absolutament res. A penes un petit miracle de la màquina de retratar de Jarque, un altre prodigi, i així entre ell que feia les fotos i nosaltres que les miràvem i ens mirem, anem construint a poc a poc una memòria. Que és tant com fer-nos a nosaltres mateixos i construir alhora, a poc a poc, el país que hem d’habitar els valencians. Coses així vaig escriure fa més de vint anys, a propòsit no sé si d’una exposició o d’un llibre de Jarque, i no puc recordar en quin lloc van aparèixer publicades, i pocs anys després vaig tindre el privilegi de produir amb ell un volum, València per a veïns i visitants, amb fotos seues i textos meus, que figura entre els que més m’estime.

Ara mateix, quan ha passat un mes de la desaparició de Francesc Jarque, estic més segur que mai que no tornarem a tindre entre nosaltres una mirada com la seua, la que ens mostrava la substància profunda del món, del nostre món, en gran part ja perdut, que les seues fotografies conservaran per sempre.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1687 | 11/10/2016   

Marx: des de Roma a València

Si als amables lectors no els molesta, aprofitaré una mica més les entrevistes aproximadament biogràfiques que comentava la setmana anterior. Això era, doncs, que en la meua més tendra joventut jo volia ser pare escolapi, com els del meu col·legi de València, i vaig passar tres anys al monestir d’Iratxe, explicava a l’entrevistador, “...estudiant matèries diverses i sobretot filosofia, i com que devia ser una miqueta espavilat, em van enviar a Roma, a continuar allà els estudis fins al final, a acabar la llicenciatura de filosofia i fer després la teologia, i vaig estudiar filosofia a la Universitat Gregoriana. Els escolapis tenien, i tenen encara, el que se’n diu Casa Mare, la casa original de Sant Josep de Calassanç, el fundador de les Escoles Pies, al costat de Piazza Navona. Des d’allí, cada dia anava a la Universitat Gregoriana, que era la universitat de més pedigrí de les de l’Església, a càrrec dels jesuïtes, molt internacional, hi havia estudiants de tot el món. I aquells mesos, jo anava pel carrer, i veia les xiquetes a Roma, devia ser l’any 59, que començaven a portar faldetes curtes... em vaig posar una miqueta nerviós, i resulta que ja no em veia amb ganes de ser capellà: me’n vaig anar a casa, i vaig tornar un altre any a Roma, però pel meu compte, vivint en pensions de mala mort, per acabar la llicenciatura i poder-la convalidar després.” “O siga, que a Roma ja havies acabat, però després hagueres de convalidar?” “Perquè el títol em valguera a Espanya, havia de fer les assignatures espanyoles, literatura espanyola, història d’Espanya, etc., per aconseguir la llicenciatura de filosofia i lletres, i jo ho vaig fer l’any 61 i 62, que ja era a València. Encara no havia arribat la burrera de l’especialització des del primer dia, que és un disbarat: una carrera de filosofia i lletres eren tres anys que en deien comuns, història universal, història antiga, medieval, contemporània, història de l’art, història de la filosofia, literatura, geografia..., i això tres anys, i els altres dos anys eren d’especialitat, però en eixos tres anys tenies la formació sòlida que havies de tindre. Cosa que continuen fent en els estudis seriosos, com per exemple enginyeria...” “Em parlares que a Roma vas fer, no sé si era una assignatura d’antropologia filosòfica. O era a València?” “A Roma. L’antropologia filosòfica era una de les assignatures de la carrera de filosofia, igual que estudiaves cosmologia, psicologia, metafísica, lògica, no sé què, etcètera. Encara tinc ahí manuals ciclostilats dels cursos de la Universitat Gregoriana en llatí.”

“Estudiàvem història de la filosofia en sèrio... Hi ha un detall, que quan li ho he contat a algú no s’ho ha cregut: jo tenia una assignatura que es deia Filosofia Marxista, i tenia un professor jesuïta, alemany, que casualment, ara me’n recorde, tenia la mateixa cara de Lenin, tirant a calb i en la barbeta eixa, i el tio, que era una autoritat, ens explicava el materialisme dialèctic, el materialisme històric... el que feia falta saber: no feia propaganda anticomunista, no, no, explicava filosofia, la filosofia bàsica ben explicada, i clar, quan arribe ací, i la gent començava a descobrir el marxisme, jo dic: ‘Macho, yo ya lo tengo estudiao eso, ya sé lo que es’. Era molt bèstia aquella formació.” “No em vares contar que era alemany...” “Sí, sí. Allí hi havia professors alemanys, francesos, anglesos, italians, espanyols, alguns sud-americans, per exemple el de psicologia era argentí, i havia sigut psicoanalista i director d’un hospital psiquiàtric de Nova York o no sé què... El de cosmologia era el director de l’observatori vaticà de Castelgandolfo, que és un dels centres històrics d’investigació astronòmica, eren tots primeres figures mundials. I llavors, passava que cadascú parlava llatí a la seua manera: els francesos parlaven llatí fent agudes totes les paraules, i els anglesos amb fonètica anglesa, i en fi, era molt divertit, però ens aclaríem. La llengua de relació entre la gent de diferents països, o era una miqueta d’anglès que encara no tenia la universalitat d’ara, o l’italià.” “A València, planteges fer la tesi de llicenciatura al catedràtic d’Ètica i Sociologia.” “Sí, al Pare José Todolí, dominicà. El qual em va tirar al carrer i ja està. Em va dir: ‘Fora!’, i ja està. Què vols que et diga? Era una altra època, jo hi vaig anar tot innocent, però ell era molt animal, era immensament reaccionari i ja està, era així. Com si haguera anat a San Valero, catedràtic d’Etnologia i Prehistòria, d’ideologia super blavera, dels que diuen que els íbers ja eren valencians i som descendents directes seus i bestieses d’estes. Pues imagina’t que jo vaig a San Valero i li dic que vull fer una tesi sobre la repoblació catalana o sobre l’estructura social medieval de la repoblació catalana del Maestrat, m’haguera dit: ‘Foraaaa!’, i m’hauria tirat al carrer...”.
 

O siga, que quan li vaig fer la proposta de tesi de llicenciatura, el pare José Todolí, de l’Orde de Sant Domènec i catedràtic d’Ètica i Sociologia de la Universitat de València, em va tirar al carrer. –“Però al pare Todolí què li plantejares exactament?” –“Que volia fer una tesi justament sobre el concepte de l’home en les obres de joventut de Marx, que eren les que a mi m’interessaven. Les obres de joventut de Marx no són les doctrinals, ni les economicistes... Marx encara no havia llegit història econòmica, encara no vivia a Anglaterra mantingut per un industrial burgés com Engels, o siga un explotador de la classe obrera que mantenia al senyor Karl Marx, el qual per cert va fer la seua tesi doctoral en llatí sobre uns filòsofs grecs. Llegia grec; cada any, una de les coses que feia era llegir una tragèdia grega en grec, poca broma. Però quan se’n va anar a Anglaterra es troba la revolució industrial en el màxim esplendor, les fàbriques terribles, la situació de la classe obrera que era una cosa miserable absolutament, era una explotació sense misericòrdia. Bé, pues com varen veure aquella situació tan terrible, els xiquets treballant a les mines, aquella nova classe obrera industrial, i aquella explotació sense misericòrdia i tal, ho va veure tan en directe que allò ho va haver d’explicar d’alguna manera, i es va dir: ‘Pues a estudiar història econòmica’. Abans d’això ell tenia una formació filosòfica. Marx era un filòsof.” “A tu t’interessava la part filosòfica.” “I a més humanista, estan ací totes les seues primeres obres sobre això...” [L’entrevistat porta un llibre de la seua biblioteca]. “Sí, el concepte filosòfic de comunisme.” “Concepte de consciència, per exemple. La consciència humana, en què consisteix la consciència. Tot això és antropologia filosòfica. El fet de la consciència. D’on procedeix la consciència que tens de les coses. Quan tu penses això, tens una consciència, és a dir, un reflex sobre tu mateix, que això és estrictament humà. I la crítica de la religió...”. “Fa crítica de la religió?”. “Sí, sí, en el famós text de la qüestió jueva, Marx era jueu evidentment. La idea d’emancipació, emancipació religiosa, emancipació política, dels jueus i de qui siga. La relació de la propietat privada amb la identitat humana. Veus?... [Està llegint les seues pròpies anotacions al llibre que va comprar a Alemanya fa més de cinquanta anys, anota l’entrevistador]. Tot això són temes que estan ací. La idea de l’alienació. En estes obres filosòfiques inicials ja apareix sovint l’alienació, que és una idea d’antropologia filosòfica”.

“L’individu s’aliena, és a dir, deixa d’identificar-se ell mateix per si mateix, i s’acaba identificant com una cosa diferent d’allò que realment és. Tu deies: ‘Què és antropologia filosòfica?’, ahí tens una sèrie de mostres, mostres soltes”. “Fins i tot està apuntat Düsseldorf 1962...”, observa l’entrevistador. “Sí, sí, ahí estan les notes. No podran dir que el senyor Mira s’ho ha inventat després: ‘No, perdone vostè, no s’ho ha inventat, que està ahí en estes notes...’. L’essència humana, la humanitat, es pot estudiar com un objecte natural? O no? O d’una altra manera? Tot això són reflexions, tu t’has interessat per què és l’antropologia filosòfica. Ací tens mostres de per on va. Tot en la perspectiva a partir de les primeres obres: són ‘Els escrits primerencs’, Die Frühschriften. Comença des del principi, mira, una carta a son pare de 1837, parla de la seua dissertació doctoral. Punts nodals del desenvolupament de la filosofia. Ara, la crítica de la filosofia de l’Estat de Hegel”. “Clar, donant-li voltes a Hegel”. “I açò són articles d’una revista. Dels dietaris alemanys-francesos, intercanvi de cartes sobre la qüestió jueva, sobre Bruno Bauer que era un gran filòsof i teòleg de l’època, tot això eren anotacions seues. Economia nacional i filosofia. L’autoconsciència. La religió. El coneixement absolut, últim capítol de fenomenologia.” 

Tot això quan el jove Karl tenia vint-i-pocs anyets... De manera que un servidor, molt jovenet també, va rebre les primeres –i sòlides– nocions de filosofia marxista a la molt pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. El mateix servidor va anar completant aquestes nocions –especialment les més, diguem-ne, humanistes i purament filosòfiques– a partir de certes lectures alemanyes, i després hagué d’abandonar tota pretensió especulativa quan va ser protagonista passiu d’una escena memorable on un frare corpulent i violent, en una universitat no de l’Església sinó de l’Estat (español, por supuesto), l’expulsava d’un possible camí cap a l’antropologia filosòfica. Expulsió que, d’altra banda, em va obrir tots els camins d’una altra antropologia, social o cultural, a la qual he dedicat tants anys i tants esforços. Déu escriu dret amb ratlles tortes, etc.

Article publicat originalment en dues parts a El Temps, números 1.686 (04/10/2016) i 1.687 (11/10/2016)

Joan F. Mira | El País | 05/10/2016   

Reina d’Àfrica

Amb aquest títol, Reina d’Àfrica, vaig publicar una columneta, fa alguns anys, en aquell temps feliç que al País Valencià teníem també un Quadern com aquest. I ara l’he tornada a veure, la Reina d’Àfrica, o més exactament una altra reina, tan plena de majestat com la primera. El cas és que a la ciutat on visc tot un barri sencer, molt prop de casa, ha esdevingut a poc a poc una mostra perfecta del canvi dels temps: allà on hi havia una barreja estable de població autòctona i d’andalusos, murcians o manxecs ja de llarga residència, hi ha ara abundants romanesos, a més de magribins, ucraïnesos, colombians en proporció variable, i un nombre creixent d’africans que em solem dir subsaharians.

Els africans tenen locutoris i petits establiments on reparen i venen electrodomèstics usats, els romanesos tenen botigues i carnisseries per als seus connacionals, i uns i altres, i alguns més, tenen capelles o esglésies amb gran varietat de creences i cultes. Hi havia una església ortodoxa, amb clientela escassa (tan escassa que hagué de tancar), ja que els meus veïns romanesos, no sé per què, són majoritàriament adventistes. Hi ha capella evangèlica, hi ha església Pentecostal, d’altres de varietat que desconec, i hi ha l’església per als africans, Església Redimida de Déu, o alguna cosa semblant, a més d’una altra que fa referència als Ministres de la Vinya del Senyor, si ho he interpretat correctament.

Els africans, per anar als serveis religiosos, es vesteixen impecablement, com si acudiren a un casament o a una festa de luxe: homes amb camisa i corbata, vestit complet i sabates lluents, xiquets endiumenjats, i dones amb robes llampants i capell. Així va ser com un diumenge de matí, fent la passejada habitual en benefici del sistema cardiovascular, em vaig trobar de cara la gran senyora resplendent. Alta, esvelta, de cara perfecta i bellíssima, lleument maquillada, pell de color de xocolata amb llet, ulls amb mirada orgullosa i serena. Duia un vestit a la moda de Nigèria o de Ghana, tot de roba daurada brillant ben arrapada al cos formant plecs elegants i subtils, amb els muscles inflats. I sobre el cap un d’aquells grans mocadors o turbants, de plecs i volums impossibles, de la mateixa roba daurada sobre la qual llampeguejava el sol.

Caminant pausadament, amb una ondulació lleugera de tot el cos, emetia una onada potent de bellesa, de majestat, que podia anul·lar i enfosquir mig món al seu voltant: una esplendor reial capaç d’encegar l’homenet insignificant, que ella ni va veure quan passava. Déu siga lloat, vaig pensar, que permet que aquesta criatura seua visca entre nosaltres. I com que el creador o conservador del món no sempre és just en el repartiment, fa pocs dies vaig trobar una altra dama semblant, alta, perfecta, molt bella i molt negra, vestida amb aquella noble elegància inimitable. I al seu costat, els pobres caminants blanquets, vulgars i pàl·lids, no superàvem la condició de súbdits reverents.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1685 | 27/09/2016   

Estiu del 61. Europa

Per raons que ara no són del cas (el cas, supose, es veurà a mitjan desembre), un jove col·lega del ram de l’antropologia m’ha fet quatre llargues entrevistes o interrogatoris sobre alguns aspectes de l’itinerari de la meua vida en anys que són ja remots. Qui sap si m’he fet massa vell, o si aquelles dècades dels 60, els 70 i els 80 del segle passat (i tan “passat”, ai las...) s’han convertit ja en història. I de camí, recomane vivament als amants de la bona literatura de memòria que llegisquen amb calma La última posada (crec que encara no hi ha traducció catalana) del gran Imre Kertész, mort a Budapest la primavera d’enguany. Espere que els seus records, més valuosos que els meus, siguen encara història contemporània, no medieval o antiga.

De manera que, en una de les entrevistes l’interrogador em preguntava sobre les meues temporades d’“experiència obrera” a l’Alemanya dels primers anys seixanta. En una empresa metal·lúrgica, per exemple. I jo explicava, tal com ací ho transcric: “Jo vaig estar treballant sobretot en una màquina, que d’eixa sí que me’n recordaré tota la vida, perquè era la meua, que era per refinar o calibrar barres d’acer, barres que eixien del forn, les treien cobertes d’una crosta, les posaven en líquid, en aigua, les deixaven allí, i després ja les duien a una màquina, que les acabava de netejar i ja els donava el diàmetre exacte, estava calibrat...” “I estaves tu allí, en eixa màquina?” “Sí. I a eixa màquina venia una grua, i et deixaven una garba de barres llargues i tu amb unes tenalles, un guants i tal, enxufaves una barra pel forat d’un extrem de la màquina, perquè entrara en la màquina, i la màquina l’anava xuplant i l’anava rodant a tota pastilla; i entre l’espècie de canal on estava la garbera de barres que tu anaves posant i l’entrada del forat, hi havia com un tros així, i si el final de la barra per casualitat estava tort d’una determinada manera, podia passar que el mateix moviment de la barra a l’entrar la doblegava i el tros de barra es convertia en una espècie d’hèlix... No sé si m’entens el que vull dir...” “Sí, sí, perfectament.” “Si la barra al final es queda així, al girar què passa? Pues que fa eixe moviment... I em diu el cabró del Vorarbeiter, el capatàs: ‘Vaja vostè alerta ací, perquè sobretot durant la guerra, que treballaven dones, a més d’una li va obrir la panxa...’, això em va dir el cabró. Jo vaig tindre per dins un acolloniment, mirava, mirava, i quan veia que començava a fer això, saltava cap arrere i parava...”

“Que et jugaves la vida.” “I em deia: ‘Durant la guerra, perquè les dones anaven més distretes...: ahí, en esta màquina mateixa, ahí, ahí’... Allí la gent estava traumatitzada, perquè a Europa la segona guerra mundial van ser sobretot alemanys i russos, la guerra a Rússia, i al front oriental van fer, i després van patir, tota classe de cabronades i d’horrors, i tots estaven traumatitzats encara. Bevien com a bèsties... I va ser el temps a més que es parlava molt de la bomba atòmica, i tal... Només tenien dues obsessions... la bomba i els russos, die Bombe, die Russen, no podien parlar d’altra cosa que de la bomba i els russos.” “I el moviment obrer estava organitzat?” “Jo què collons sé. La gent només pensava en la supervivència, supervivència... I el trauma. Com el dia que va entrar aquell, el capatàs i començà a pegar crits: ‘Pareu, pareu, pareu les màquines, pareu’, paren tots i diu: ‘Que els russos estan fent una muralla a Berlín, estan alçant un mur...’, Això era a mitjan agost del 1961: imagina’t l’efecte que va fer, allò era molt heavy. A banda d’això, pensa que sobretot per als italianitos i españolitos que estaven arribant, que tenien vint, vint-i-cinc, trenta anys, a Alemanya hi havia milions de dones sense home, que tenien entre trenta i quaranta o quaranta-cinc o cinquanta anys... Dones entre trenta i quaranta anys, milions així. Dones sense home, i sense esperança de tindre’n perquè no n’hi havia. Hi havia tota aquella generació de milions d’homes que havien desaparegut, morts o desapareguts a la guerra, i les dones equivalents... Resultat: que les cerveseries els divendres i dissabtes a la nit, allò era...” “Una passada!” “Allí el que no sucava era perquè tenia por o perquè no volia... Però allà anaven els obreros españoles estos, andalusos i castellans, o valencians o el que fóra, i els sicilians, i napolitans i companyia, anaven en uns ulls desorbitats, allò era... Allò era tot un... que ara no t’ho pots imaginar, i això era Europa, allò era Europa que s’estava fent.” Això era, i no sé si ja és història.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1684 | 22/09/2016   

Aparició