Avui és divendres, 1 de novembre de 2024 |
<< < [89] [90] [91] [92] [93] [94] [95] > >> | Joan F. Mira | Avui | 09/04/2011
Afirma el professor Eco, Umberto Eco, en una entrevista al diari Le Monde, quan li pregunten què significa ser italià en aquest 150 aniversari de la unitat del país: “És pertànyer a una nació jove, immadura, comparada amb vells països europeus com França, Espanya o Anglaterra. Per mi, Itàlia és en primer lloc una llengua. Si un francès fulleja avui dia un llibre de Rabelais en la versió original, tindrà dificultats per comprendre el text. Ídem per a un britànic si recorre una obra de Chaucer. Per contra, un taxista italià pot comprendre fàcilment la Divina Comèdia de Dante. La llengua italiana ha evolucionat poc des de fa mil anys”. El professor Eco sap molt de lingüística i de llengües, sap molt de tot, és cèlebre per moltes savieses, i tanmateix ací no sap molt bé què diu. Primer, cau en el tòpic, poc informat, sobre les “velles” nacions d'Europa, comparades amb les “joves”. Les velles serien normals, les joves no, ja que la “joventut” d'Itàlia sembla un tret singular, al costat de la, diguem-me, normalitat de les altres. O siga, França és un país madur, perquè va fer un estat uniforme fa molts segles. I Espanya igualment, i Anglaterra (o Gran Bretanya, potser, perquè després fa referència a l'hipotètic lector britànic de Chaucer…). Madurs, pel que es desprèn d'altres passatges de l'entrevista, vol dir sobretot cohesionats, units, sense dialectes forts i sense “regionalismes” com a Itàlia, sense una Lega Nord ni coses per un estil. El professor Eco devia dormisquejar, en l'entrevista, si realment suposava que Espanya, país vell i madur, no té els “problemes de joventut” que Itàlia no ha resolt.
I també dormisquejava el savi quan afirmava que “l'italià ha evolucionat poc des de fa mil anys”, i per això un taxista pot comprendre els versos de Dante. Sap de sobres, el professor, que si el taxista entén l'italià de Dante, el toscà de finals del segle XIII i primers del XIV, és probablement perquè l'ha après a l'escola, on certament l'italià oficial i literari no està gaire lluny de la llengua de la Comèdia (no tan lluny com el nostre català literari de la llengua del seu contemporani Ramon Llull, posem per cas). Però no perquè l'italià (quin italià: el de Nàpols, el de Roma, el de Milà…?) no haja canviat gaire durant mil anys. Quines coses arriben a dir, els professors famosos. Perquè després el periodista li recorda que, en el moment de la unitat, els anys del Risorgimento, cap al 1860, a penes una petita minoria d'italians parlava aquesta llengua italiana. Cert, diu Eco, no del tot conscient de la contradicció: “És veritat que en el moment de la unitat italiana l'italià era encara una llengua de lletrats. Aquesta és, d'altra banda, la raó per la qual ha evolucionat poc al llarg dels segles […]. Aquest estat lingüístic ha afavorit la unificació tardana d'Itàlia al llarg dels últims cent cinquanta anys. La llengua italiana va fer els italians. Perquè Itàlia, abans de ser una nació –recordeu-vos que, durant el Congrés de Viena el 1814-1815, Metternich considerava Itàlia com una expressió geogràfica–, és abans que res una cultura portada per una llengua”. És a dir, Itàlia era, sobretot, una llengua literària. Hi ha qui diu que, ara mateix, no és molt més que això, però aquest seria un altre discurs.
Aquella frase que Itàlia era només una expressió geogràfica, en tot cas, ja la va dir Napoleó abans que Metternich. I els mateixos prohoms del Risorgimento sabien molt bé que Itàlia podia ser una altra cosa, un regne unit, per exemple, però que els italians estaven encara per fer: “Ja hem fet Itàlia –deien–, ara hem de fer els italians”. Els van fer, formalment, amb aquell plebiscit d'unitat que recorden plaques de marbre en places i carrers de tot el país, i que ben pocs ciutadans, fa un segle i mig, devien saber de què tractava i què volia dir. Certament, recorda Eco, la unificació d'Itàlia s'inscriu en el moviment de les nacionalitats que agranà tot Europa (Polònia, Hongria, Alemanya, són països joves, o països vells, per tant?), després de la Revolució Francesa i de l'imperi napoleònic. “Però aquesta aspiració a la unitat –afirma– és vehiculada per una llengua comuna a les elits dels estats italians, i es nodreix d'ella. Així, els generals de Garibaldi, a falta de comprendre el poble menut, poden conversar amb els burgesos i els grans propietaris sicilians. Recordeu Il Gattopardo!” Ara, però, justament, els sicilians i els napolitans evoquen aquella història amb ben poc entusiasme: recorden Garibaldi i els piemontesos com uns invasors que no entenien on anaven, i que potser van bloquejar tota una cultura. Hi ha una mena de neoborbonisme, una enyorança d'aquell Regne de Nàpols i Sicília, que segurament era vell i reaccionari, però almenys era seu.
Itàlia, doncs, pareix que era una geografia i una història antiga, i esdevingué un estat unitari, i una hipotètica nació poc o molt unida, amb les guerres del Risorgimento i amb la llengua de Dante. “I com arribà aquesta llengua a ser verdaderament llengua nacional?”, pregunta el periodista. “En tres fases”, respon el professor. “Primer, gràcies a l'escola, al servei militar i, sobretot, a la Primera Guerra Mundial. Cinc milions d'italians van ser mobilitzats. Van aprendre a viure i a morir junts sota l'uniforme italià. La guerra va ser un gresol”. En efecte: l'ensenyament elemental, el servei militar, i la I Guerra Mundial. Exactament com a França, “país vell” i d'unitat antiga: l'escola, la caserna i la trinxera. I doncs, quina és la gran diferència entre Itàlia i França, entre una nació jove i una de vella? I quina seria la diferència amb la “vella” Espanya, si ací l'estat haguera sigut més eficient, més potent, i si en comptes d'una guerra de Cuba, o del Marroc, desastres dissolvents i sense glòria, haguérem tingut una “gran guerra patriòtica” i unificadora d'emocions comunes? Després, afirma Eco, a efectes de la unificació lingüística, vingueren les grans migracions dels anys 1950 i 1960, i finalment… la televisió. Això també ens recorda alguna cosa, en aquest “vell país” d'Espanya.
I la major part dels italians, pregunta el periodista, què pensa de l'epopeia garibaldina? Eco respon que hi mostren un desinterès educat: supose que com els andalusos per Don Pelayo, o els catalans per Hernán Cortés, no sé. Que Garibaldi és intocable, cada poble té un carrer Garibaldi, i l'heroi, simplement, forma part del paisatge. I llavors es lamenta el professor que la unitat nacional no es correspon amb símbols forts i immediats, amb un referent potent. Deu ser que Itàlia, com diu Eco, és un país massa jove encara. I a Espanya, país tan vell, quins deuen ser els referents forts, immediats, potents i compartits, de la “unitat nacional”? Caldria, potser, convidar Eco a fer una mica de turisme comparatiu. I en acabant, no sé què explicaria sobre països joves i països vells.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1399 | 05/04/2011
Fa menys d’una dècada, el 2002, el dentista Alla al-Aswani va publicar L’edifici Iaqubian, una novel·la deliciosa, on la vida del Caire apareix crua i despullada, amb la corrupció profunda que impregna tot el país, la brutalitat del govern, la misèria, els antics rics decaiguts i els nous rics prepotents, i el xoc implacable de maneres de pensar i de viure. Una comèdia tràgica. I un best-seller en àrab, potser el primer del seu gènere. L’estudiant Taha és un dels personatges del llibre, i segurament el més tràgic de tots: la víctima terrible de la paraula sagrada, de la predicació d’un xeic radical, d’això que ací no volem comprendre perquè no encaixa en cap esquema nostre, i ens continuem enganyant. El jove Taha Aix-Xadhili volia ser oficial de policia, però no el van acceptar a l’acadèmia perquè ocultà que era fill d’un porter, del porter de l’edifici Iaqubian. Llavors, decebut, es matricula a la facultat de Ciències Polítiques, i allà coneix un estudiant islamista que el porta a la mesquita on predica el xeic Muhammad Xakir. La mesquita, i el pati adjacent, són plens d’estudiants. És un matí de divendres, els estudiants reciten l’Alcorà devotament, i de sobte s’eleven crits i lloances a Déu: ha aparegut el xeic. El xeic es frega les dents ritualment amb un branquilló, ressonen encara les lloances a Déu, i comença el sermó: Que aquesta vida mundanal no té importància, que només hem de pensar en l’altra i en el premi que ens espera. Que el veritable creient no tem la mort sinó que la desitja. Que la Gihad, la lluita sagrada, és una obligació de l’islam, igual que la pregària i el dejuni. Que quan els musulmans van abandonar la Gihad, Déu els va sentenciar al fracàs, al retrocés i a la misèria. Que els nostres governants són traïdors a l’islam perquè permeten una legislació francesa laica, que tolera l’alcohol, la prostitució i l’homosexualitat. “I nosaltres els diem alt i clar: no volem una nació socialista ni democràtica, la volem islàmica, islàmica. Lluitarem i sacrificarem la vida fins que Egipte esdevinga islàmic. L’islam i la democràcia són antagònics i no s’ajuntaran mai. Com és possible unir l’aigua amb foc o la llum amb la foscor? La democràcia vol dir que les persones es governen elles mateixes i l’islam només reconeix el govern de Déu.”
Els joves s’entusiasmen, canten l’himne de la gihad, i criden “Islàmica, islàmica, ni oriental ni occidental!”, i el xeic conclou el sermó: “Per Déu, que veig aquest lloc pur i beneït, envoltat d’àngels. Per Déu, que veig renàixer l’estat de l’islam fort i altiu a través vostre i veig els enemics de la nació tremolant de por davant la força de la vostra fe. Els nostres covards i traïdors governants, servidors de l’Occident croat, trobaran la seua justa fi a les vostres mans pures i netes, si a Déu plau.” El jove Taha es commou, i comença a pensar que la xica, els estudis, qualsevol cosa, ja no té cap valor al costat de la glòria de Déu. Ja no estudia, doncs, es deixa barba, vesteix amb gel·laba, i diu l’autor de L’edifici Iaqubian: “Es va entrenant a aprendre a estimar o a odiar la gent en relació amb Déu… Per això, la seua percepció de les coses ha canviat. Abans estimava alguns veïns perquè el tractaven bé i eren generosos; ara en canvi els odia perquè han abandonat la pregària i alguns beuen alcohol.” Ja poden imaginar com acaba el jove Taha: el detenen després d’una manifestació, el torturen, i jura que es venjarà dels seus torturadors. S’entrena en un camp clandestí prop del Caire, els germans musulmans el casen amb la viuda d’un gihadista mort, i ell mateix acaba morint en un atemptat. La doctrina és inexpugnable: la ideologia política, l’odi a occident i als jueus, la visió de la història i del món, de la lluita, de la vida personal, són part d’un tot rigorosament teològic i formen un cos compacte, indissoluble. I ací, en aquest occident tan odiat, encara pensem que tot això és només una reacció comprensible contra els nostres grans pecats històrics o presents, que Al·là no hi entra per a res. Per a ells, però, Al·là és la base i la raó de tot el que pensen i fan: ho diuen, ho repeteixen, no se’n cansen, no pretenen enganyar-nos, i ací no els volem creure. Ells saben que Déu és gran (els rebels, a Líbia, ho canten a cada moment), i sovint em fa l’efecte que nosaltres no sabem res. I supose que, al Caire, els sermons del xeic deuen haver canviat ben poc.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 549 | 31/03/2011
Ja se sap que la Unió Europea és un invent prodigiós i mai no vist ni en la història d’Europa mateixa ni en la del planeta Terra, i que es fonamenta en una França que alça la veu, galleja i manté un lloc privilegiat polític i diplomàtic, i una Alemanya que fa funcionar les fàbriques, que produeix amb eficàcia creixent, que té uns sindicats de responsabilitat acreditada (cosa que no impedeix, ans al contrari, que els salaris siguen altíssims), que tremola per l’estabilitat de la moneda, que calla i paga, patint encara els efectes de l’ombra tòxica del seu passat recent. La resta, o paguen també com Holanda, o són imprevisibles i fatus com Itàlia, van al seu aire com la Gran Bretanya, o simplement paren la mà, cobren el subsidi i, de tant en tant, es permeten el luxe de protestar de cara a la clientela interior, ja que a l’exterior no els escolta ningú. Com és el cas d’Espanya, tan pagada d’ella mateixa, i tan irrellevant a tots els efectes constatables. Més irrellevant com més anys passen, com més baixa fins a nivells indescriptibles la qualitat dels seus governants, com més visible queda la seua pròpia insubstancialitat. Aquesta Espanya exemplar nostra, llum d’Occident, on encara no fa dos anys el president del Govern es vantava dels milers de quilòmetres de ferrocarril d’Alta Velocitat (Espanyola, evidentment!), o de les autopistes infinites, sense esmentar el fet que una bona part d’aquestes obres de faraons insensats, caríssimes, regularment inútils i ruïnoses, i de moltes altres, es pagaven precisament amb diners dels alemanys: amb els diners d’un país que no té, ni té previst de tindre, ni de lluny, tants quilòmetres velocíssims com Espanya. Els alemanys, tan prepotents i tan insolidaris, diuen ara. Al llarg d’un parell de dècades, la “confluència” del PIB per capita espanyol amb la mitjana europea, un avanç d’un 1% anual, corresponia aproximadament amb els subsidis cobrats. Sensacional: i què n’hem fet (què n’han fet), d’aquesta immensa quantitat de moneda rebuda? Què n’han fet, si tornem a ser els primers en desocupació i els últims en productivitat? Si jo fóra alemany, també estaria cansat de pagar.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1398 | 29/03/2011
Tres plans Marshall, explica el periodista Enric Juliana. Aquest és l’equivalent dels diners que ha rebut d’Europa el Regne d’Espanya des del 1985. Si es compta per habitants, són tres vegades més per persona. Si es compta pel gruix dels diners, són 140.000 milions d’euros, sense incloure les subvencions derivades de la política agrària, protectora del cereal, de l’olivera, de la llet, o dels gira-sols de la Manxa (que es planten, creixen, es cobren, i sovint ni tan sols es cullen: verídic, comprovat personalment per mi). Però no protectora –ni la política agrària ni la dels fons regionals– de res que no siga valorat, cobrat i decidit a Madrid o a través de Madrid. Un esdeveniment únic en la història d’occident, aquesta transferència massiva de recursos, un donatiu mai no vist amb aquest volum i proporcions. I cita dos economistes solvents, que ho han analitzat i que escriuen: “Espanya s’ha convertit en el país del món que històricament més s’ha beneficiat d’un corrent de solidaritat provinent d’altres països.” Tres vegades el pla Marshall, més de trenta vegades, recorda Juliana, els diners que va rebre l’Alemanya Occidental, arrasada per la guerra, a fi d’ajudar-la a alçar el cap. El cap del Regne d’Espanya, amb aquesta pluja miraculosa de diners del cel, s’ha anat aixecant els darrers 25 anys, a raó de més d’un punt del PIB per any, de manera que, ara mateix, és un cap orgullós en matèria de renda per cap. Fa un quart de segle, els españolitos feien figura de pobre, amb un modest 68% de la renda mitjana europea. Ara es pensen que fan figura de rics. Vanitat, poca memòria: la saviesa antiga ja deia que qui rep un favor gros sol perdre la modèstia de l’agraïment. L’Espanya del Regne de Castella (Galícia, la Meseta sencera, Andalusia, Extremadura…), gran beneficiària del gran transvasament, es guarda molt bé de reconèixer a qui deu, en grandíssima mesura, el quart de segle de prosperitat que ara sembla que s’acaba. Potser no és casual que, en reduir-se el gavadal de marcs i d’euros que arribaven a cabassos sencers, la crisi famosa haja deixat tothom amb les vergonyes a l’aire. S’ha acabat la chulería dels governants, Zapatero especialment inclòs, que anunciaven amb impàvida seguretat que en dos o tres anys Espanya passaria la mà per la cara a França i a Alemanya.
I el periodista, després de comentar el pes de la “Lliga Sud” (no res d’una impossible Lega Nord hispànica!), el pes polític determinant d’Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, en el repartiment del mannà europeu, acaba recordant-nos que, en efecte, els efectes són visibles. Autopistes gratuïtes (excepte les que vostès saben, evidentment), la més gran xarxa (radial, por supuesto) d’alta velocitat del món (allò que els alemanys no es poden permetre, i els espanyols sí!), parcs tecnològics i logístics pertot (i molts, mig buits), el boom immobiliari, l’alegria bancària, i tot això que vostès saben i veuen. I la consagració del Gran Madrid com a centre absolut del poder financer i empresarial. On resideixen, també, les grans empreses beneficiàries de la gran obra pública subvencionada. Com aquests túnels del Guadarrama, recorda el periodista, una de les més grans obres d’enginyeria d’Europa, per a acurtar el pas del tren velocíssim cap al nord, que costen més de 1.200 milions d’euros… finançats al 85% pels famosos fons de cohesió. Cohesió espanyola, finalment, pagada amb diners europeus. I pocs dies després, un article del senyor Rafael Simancas (portaveu socialista a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats) es despatxa amb injúries i sarcasmes contra el professor Germà Bel, afirma que això del sistema radial de ferrocarrils i autopistes és un mite del victimisme nacionalista català (el qual “se resiste a reconocer lo obvio: todas las administraciones, especialmente la actual, se esfuerzan en el desarrollo de ejes transversales”: només cal mirar el mapa, sí senyor…), i que Madrid mai de la vida no ha rebut cap tracte de privilegi. Mai de la vida, no senyor. És difícil de decidir si es tracta de cinisme o de pertorbació. Deixem-ho córrer.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 548 | 24/03/2011
Quan el viatger Dante Alighieri i el seu guia i mestre Virgili van pujant a poc a poc per les valls i barrancs que els duran a la porta del Purgatori, en el cant VI de la segona part de la Comèdia, es troben l’ànima del cavaller Sordello di Goito, que fou el més il·lustre dels poetes italians en llengua provençal. Quan Sordello reconeix el seu compatriota Virgili, Dante exclama de sobte, ple de recança i de pena: “Ahi serva Italia, di dolore ostello…”, amb uns versos que allà coneix tothom, i que jo vaig traduir així: “Ah, Itàlia serva, hostal de tot dolor, / nau sense capità en la gran tempesta, / bordell i no senyora de províncies!”. I que acaben, com a final del cant: “En el temps que recordes, quantes voltes / has canviat de lleis, moneda, càrrecs, / costums, i fins i tot molts dels teus membres! / I si bé te’n recordes i ho veus clar / et veuràs ben semblant a la malalta / que no troba repòs en el capçal / i fent voltes se sent més alleujada”. Aquests dies i setmanes, quan els italians celebren, barallats i enfrontats, el segle i mig de la unitat nacional (el congrés que la proclamà el 1861, el Regne d’Itàlia i Vittorio Emmanuele rei), ressonen una altra vegada els versos cèlebres de Dante, que en el temps del Risorgimento eren com un cant i un clam: pobre país dominat, es lamentaven, sense capità i sense guia, com un vaixell enmig de la tempesta, sotmés a tantes tiranies, reduït a l’estat de bordell infame. Pobra Itàlia, pensava Dante, pensaven els patriotes del segle XIX, i pensen molts italians dels nostres dies, pobra pàtria del desordre polític i de la inestabilitat crònica, on tot canvia (excepte allò, potser, que hauria de canviar…), que es gira i es regira i no troba descans. No sé, en tot cas, quants italians pensen ara com Dante i com els protagonistes, poetes i polítics d’aquella renaixença nacional que molts veuen ara remota, ineficaç i, fins i tot, ruïnosa. No sé, tampoc, quants pensen en els amos del bordell, en l’hostal del dolor, i en la nau sense capità. Ni sé quants valencians, que mai no celebren ni unitats, ni renaixences ni victòries, podrien llegir els versos clàssics de la Comèdia, meditar-los amb calma i, fins i tot, aplicar-los al seu propi país. Deuen ser-ne pocs.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1397 | 22/03/2011
Amb motiu del segle i mig de la unitat d’Itàlia, el país sencer, les institucions, la premsa, els polítics de tota raça i espècie, i el públic en general, ja fa mesos que practiquen una mena de contemplació nerviosa de la pròpia cara nacional, i els resultats no són gens agradables, pel que sembla. Com si el mite fundador de la nació (o de l’estat comú, per a ser més exactes), el Risorgimento, les maniobres del comte de Cavour des de Torí, les batalles més útils que glorioses, Garibaldi, el rei Vittorio Emmanuele, els moviments populars i l’aprofitament polític, i el resultat final de la unificació, hagueren perdut en gran mesura la capacitat d’aglutinar imatges, relats i sentiments en una forma actualitzada d’orgull nacional, o almenys d’aquella satisfacció comuna imprescindible per al funcionament normal de qualsevol país o societat. Al llarg d’un segle i mig, una generació rere l’altra han estat educades en el culte a la unitat nacional, convertida en el marbre blanc d’aquell horrible i enorme monument-pastís que plantaren a Roma al costat del Capitoli, una ofensa a la vista i al gust. Però convertida també, aquella unitat de la qual ara celebren (o haurien de celebrar) amb alegria el jubileu i la festa, en un fonament ideològic i moral de la Itàlia contemporània. És impossible, doncs, d’imaginar una península italiana dividida en petits estats (la major part clarament tirànics), regnes, ducats i principats, amb els estats de l’Església al centre, i amb gran part del nord ocupat per l’imperi d’Àustria. I aquells patriotes romàntics com Mazzini o d’Azeglio, aquells polítics del Regne del Piemont, aquells carbonari republicans, aquell bon poble que s’emocionava amb les òperes de Verdi, i cridava el seu nom com a acrònim (VERDI: “Vittorio Emmanuele Re D’Italia”), aquells voluntaris garibaldins que desembarcaren a Sicília en temps del Gattopardo, mal podien imaginar tampoc que un segle i mig més tard la seua empresa seria tan discutida com celebrada, i que una part dels italians se’ls mirarien fins i tot amb suspicàcia. Mal podien imaginar que justament a les regions d’on va sorgir l’empenta política, militar i econòmica de la construcció d’una Itàlia unida, precisament allà es posarien en dubte els beneficis i el contingut de la unitat, i que una sòlida força política (la Lega Nord) se’n burlaria públicament, renegaria de la mateixa Itàlia que van crear, i s’inventaria una hipotètica nació, la Padania, amb el nom de la vall del riu Po. El nord, doncs, avançà cap al centre de la península, avançà cap al sud, i va nàixer Itàlia. Ara una part molt important de la gent del nord, amb tota una ideologia que s’escampa, renega de tot allò, i nega amb sarcasme fins la pròpia condició d’italians.
I, al mateix temps, un dels diaris més importants del país proposa als seus lectors una votació sobre quins són els mots, l’expressió o el concepte que reflecteixen més exactament aquesta condició. I dóna a triar entre paraules o qualitats com aquestes: hipocresia i astuta equidistància, verbositat, sentimentalisme ensucrat, teatralitat i gesticulació immoderada, temperament alegre i bufonesc, indolència mandrosa, falta d’espina dorsal i escassa aptitud per a les empreses militars, inclinació a l’adulació i a l’obediència, individualisme refractari al bé públic. No cal dir que es tracta d’un catàleg dels vicis de què són acusats els italians, o s’acusen ells mateixos, i que encara es podria completar amb una tipologia detallada: familistes, provincians i campanilisti (és a dir, que només miren el seu poble i raconet), arribistes, oportunistes, balafiadors, embolicadors, àvids i calculadors, venjatius i rancuniosos, supersticiosos i besapiques (en castellà seria meapilas), materialistes, inconscients, irresoluts, gattopardeschi o retrògrads, incomplidors o malfaeners, degenerats o immorals, mafiosos o corruptes, campions del clientelisme, etcètera. A més de grans menjadors de pizza i de pastasciutta, mestres en seducció, venedors de souvenirs, tocadors de mandolina… i una nació sencera de fidels als mites, composta de bons cristians i de bona gent. Com que tot això ho diu un diari seriós i progressista, romà i partidari ferm de la unitat, jo, des d’ací, i amb totes les consideracions prèvies del cas, no sé què hi puc afegir. Per cert, no sé si hi ha cap votació en marxa sobre les possibles virtuts dels italians. Perquè la ironia és bona, però només fins un cert punt.
| << < [89] [90] [91] [92] [93] [94] [95] > >> |
|
|