Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 535 | 09/12/2010   

Conservadors

Els planys per la decadència del pensament d’esquerra (i dels seus resultats polítics) es fan cada dia més alts i penosos, entre nosaltres i arreu d’Europa. Com si la falta d’idees noves per a fer front a reptes nous fóra un mal inevitable i sense cura. Com si la indiferència creixent del bon poble que acudeix a votar fóra una epidèmia inexplicable. En qualsevol cas, l’observador té la impressió que, els darrers anys o les darreres dècades, el bon poble ha estat terriblement menyspreat de totes les maneres i per tots els partits: tots, elits intel·lectuals i dirigents polítics, sobretot si són elits intel·lectuals i polítiques d’esquerra, pensen que saben més que la gent del carrer. Mal assumpte, si l’observació és certa, i mal assumpte si no ho és. Perquè la dreta no elabora ni projecta models (repeteix els antics, posats al dia), però l’esquerra sí. I de projectes per un "nou model" de societat, d’economia o de manera de viure, n’hi ha en circulació tants com vulgueu. Ningú, però, no pensa si això ho entén realment el ciutadà normal, la gent, allò que abans en deien "les masses". O si a les masses no els preocupen els models nous, i pretesament alternatius. Perquè la realitat és que, tant per als dirigents polítics (sobretot si es consideren d’esquerra), com per als sindicats, com per als ciutadans en general, l’única perspectiva consisteix a conservar fins on siga possible aquest "Estat providència" que els països europeus han construït a poc a poc després de la II Guerra Mundial, al llarg de quaranta o cinquanta anys de prosperitat creixent. Si abans l’esquerra volia canviar i capgirar la societat, i fins i tot fer alguna revolució, ara, amb la mateixa vehemència, aspira a preservar-la tal com és: tal com és en tant que "societat del benestar". La cosa és tan curiosa, constata l’observador amb malícia, que ara és la dreta la que es presenta com a innovadora i decidida a fer canvis imprescindibles i greus, i l’esquerra la que es mostra conservadora: conservadora de drets i d’avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si hi ha prou recursos per a pagar-los com si no. I quan no hi ha prou diners per a pagar, i l’esquerra governa, resulta que ha de fer allò que predica la dreta. Sensacional: em sembla que no havia passat mai.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1382 | 07/12/2010   

Patriotes

Cada matí, en una escola municipal de Princeton, quan vivíem per aquelles parts del món, els meus fills començaven la jornada amb la mà al pit recitant a cor: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. No sé si es fa encara a totes les escoles, això de jurar fidelitat a la bandera (“i a la República que representa, en llibertat i en justícia…”), però supose que sí, vist que els polítics, Obama inclòs, van habitualment amb una bandereta al trau de la solapa. Quan escoltem la Marsellesa, que comença “Allons, enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé”, ens podem emocionar una mica pensant que això ve de la remota revolució, i que era un himne de llibertat i contra la tirania. Però és simplement un himne de patriotisme virulent, amb versos feroços que exhorten a amerar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics: “qu’un sang impur abreuve vos sillons”. Cosa fina i republicana: “Els segadors”, al costat d’això, és una cançoneta cordial i pacífica. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repeteix animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sap bé quina victòria esperen encara després de cinquanta anys i dirigits per militars decrèpits, però la supremacia mística de la pàtria queda clara, claríssima. Quan Hugo Chávez repeteix cada dia que Veneçuela defensarà zelosament la independència nacional i que els seus enemics (empresaris, sindicalistes, periodistes i demòcrates en general) són traïdors a la pàtria, el pensament (pseudo) progressista universal admira incondicionalment el discurs del líder màxim (“militar, por supuesto”). La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions de tota mena i pels seus líders de tot pèl i ploma, inclosos els senyors Correa de l’Equador i Morales de Bolívia, o per dictadors criminals com Mugabe de Zimbabwe, i ningú no hi troba res a dir. Mentrestant, al Regne d’Espanya, un tímid i moderadíssim patriotisme català, posem per cas, és atacat sovint, des de l’esquerra més rància, com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta, i qui ha estat quatre anys president de Catalunya (i els seus assessors de Madrid) afirmava durant la campanya electoral, de manera cada dia més diàfana, que més val oblidar-se’n, d’aquestes coses, que deixem l’obsessió nacional i fem que funcionen millor els hospitals i les escoles (com si l’una cosa excloguera l’altra!). A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i qui sap si “patria o muerte” no deu ser un producte tropical.

El fet és que no he vist mai que les esquerres europees o espanyoles criticaren aquest eslògan de patriotisme radical, molt pitjor que el “todo por la patria” de les casernes de la Guàrdia Civil. Bé, en realitat és una cosa molt antiga, i els romans de temps republicans ja deien allò de “dulce et decorum est pro patria mori”. És evident que si, a Catalunya o al País Valencià, per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, de senador romà o de polític hispanoamericà, seria objecte de burla i sarcasme. Per fortuna, el nostre patriotisme, poc o molt abrandat, no ha tingut mai aquelles connotacions macabres. Com a màxim, hi ha aquelles paraules de l’himne, segons les quals “quan convé seguem cadenes”. Ja se sap, però, que segar cadenes amb una falç pot ser molt laboriós i lent: tant com serrar barrons d’una presó amb una llima d’ungles. I anem fent. Els patriotes de casa nostra (paraula que es gasta poc i amb poca contundència, i no sé per què), fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per a garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa de Roma quan es queixa de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, o eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d’esquerra  i fins i tot revolucionaris, i segons quins són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica. En tot cas, felicitats a Artur Mas, patriota, pel triomf inapel·lable.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 534 | 02/12/2010   

Home, bequetase!

A la parròquia del barri de la Torre, municipi de València, quan jo era menut funcionava un teatret rudimentari en un local annex que era com un magatzem a mig fer. Una colla de joves, membres més o menys actius d’Acció Catòlica o de les Filles de Maria (de què podien ser membres, si no?), van formar un grup de teatre, i representaven obretes populars, comèdies i sainets sense més substància que la distracció pròpia i la dels espectadors locals. En un d’aquests sainets, no recorde quin ni de quin autor, eixia un personatge clarament caracteritzat com a català, i en un moment deia una frase que a mi em sonava així: “Home, bequetase!” Jo, infant innocent, d’aquesta frase entenia “home”, i això volia dir que en part el català parlava com nosaltres, però “bequetase” era incomprensible, i per tant devia ser una llengua diferent. Passats pocs anys vaig comprendre que el personatge volia dir “Home, bé que ets ase!”, i que la llengua sí que era la mateixa, però amb formes i expressions que els valencians no gastem. Descobriment adolescent, fàcil d’entendre i d’assimilar. Ara, fa un parell de setmanes, el govern de la Generalitat Valenciana, per boca de la seua portaveu Sánchez de León, ha qualificat d’“intolerable i injustificable” que José Montilla (feroç imperialista pancatalà, com sap tothom) haguera afirmat en públic que la llengua que es parla al País Valencià és català, que els valencians tenim tot el dret d’anomenar-la valencià, i que no per això es trenca la unitat de l’idioma. La consellera portaveu exigia “una immediata rectificació de les declaracions efectuades”, ofensa greu als valencians. Grotesca reacció, com és habitual, sobretot venint d’una portaveu i d’uns polítics que, de la llengua, i de l’honor valencians, se’n foten quotidianament, fora de la retòrica. Com si no hagueren descobert encara allò que jo vaig descobrir quan era encara un adolescent ingenu. Pensant-ho bé, “bequetase”, en valencià, en realitat es diu “m’a que eres burro!”. Qualitat poc apropiada per a qualsevol relació profitosa amb la Generalitat del nord, abans i després de les eleccions de diumenge passat. Però la burrera té mal remei: és la bêtise en francés, l’estupidesa, resistent als millors tractaments mèdics.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1381 | 30/11/2010   

El monstre dolç, i 3

Afirma Simone que, a les esquerres europees, potser els pesa encara l’ombra històrica del comunisme. És a dir, el fet que l’únic socialisme real, l’únic que ha arribat al poder i l’ha mantingut al llarg de mig segle o més, ha estat de fet una successió de règims definits com a “tirànics, miserables i criminals”. Amb l’afegit que el seu esfondrament, “brutal i violent”, va significar, per a molts, l’ensorrament d’alguns dels grans mites de l’esquerra sencera. Jo, que he estat un modestíssim socialdemòcrata tota la vida, però que també creia en alguns d’aquests mites, no puc estar-hi més d’acord. El mite, o la utopia, de la revolució, aquell capgirament complet, violent o gradual, que havia de canviar totes les coses i conduir-nos veloçment a la felicitat de l’home nou. Qui espera o desitja ara mateix una revolució així en aquests països nostres, i quin règim hi instauraria després? I quant al mite paral·lel de la lluita de classes, i fins i tot de l’odi de classe, que havia de ser el combustible i l’espurna que encendria aquella revolució, en què ha quedat a hores d’ara? Ara que, per posar un cas només, gran part del capital que circula per l’univers procedeix dels fons de pensions. Ara que ningú no sap ni tan sols quines són les classes que haurien de lluitar, ni com, ni amb quin resultat final. Pitjor encara és la banalització, la indefinició i la falta de contingut perceptible d’aquella noció que en dèiem progrés, i del seu derivat progressisme. Se suposava que el progrés, vist per l’esquerra, volia dir un futur millor i més lliure, un futur radiant d’alliberament i d’igualtat, i alhora una prosperitat econòmica general, assegurada, i compartida i repartida amb justícia. Si això és encara així, no és gens clar, sobretot mirant els programes que els partits d’esquerra apliquen quan arriben al govern, generalment ben diferents dels que prediquen, i sovint difícils de distingir dels de la dreta. Si el progrés és també augmentar i assegurar els llocs de treball, hom pot dubtar de l’eficàcia dels programes dits d’esquerra: comparant, per exemple (incloent-hi totes les variables del cas), els resultats del govern de la CDU i d’Angela Merkel a Alemanya (de cinc milions de desocupats a tres), amb els del PSOE i Rodríguez Z. (de dos milions a quatre i mig), en els mateixos anys i enmig de la mateixa crisi de les finances globals. A pesar de tot, com que la realitat, segons per a qui, compta menys que la doctrina, encara queden bona cosa d’intel·lectuals d’esquerra que enyoren el socialisme d’estat, que demonitzen l’economia de mercat, que es defineixen com a anticapitalistes i antiamericans, que admiren Fidel Castro (cinquanta anys de revolució permanent), que tenen simpaties per Hugo Chávez (deu anys de desastre incessant), que excusen o justifiquen qualsevol violència, crim, opressió o dictadura (fins i tot islamista) a condició que siga antioccidental. Davant d’aquests enemics, esdevinguts secta marginal, el monstre dolç no té problema, i el seu control s’escampa sense obstacles.

És cert que, entre tant de descrèdit i tant de desconcert, hi hagué una suposada tercera via, la de Tony Blair i els seus sociòlegs de cambra. Bé, doncs, a la Gran Bretanya, aquesta via ha deixat un país on les disparitats socials són més fondes que abans, on els abusos dels centres financers han tingut el camí més lliure que mai, i on els serveis públics no s’han recuperat dels colps que havien rebut de la senyora Thatcher. O la via d’una esquerra que es justifica només amb la defensa dels drets de les dones, de les minories, dels homosexuals, dels immigrats, de la gratuïtat incondicional de tots els serveis públics, del laxisme en matèria de seguretat. Fites molt nobles i necessàries, però que difícilment engresquen aquella majoria de la població que ha entrat massivament en el món del consum, de les satisfaccions immediates, de la televisió més embrutidora, de la fugida davant de qualsevol responsabilitat personal que implique esforç sostingut i alguna forma de renúncia i de sacrifici. I per tot això, i per més coses, afirma Raffaele Simone, “en aquests inicis del segle XXI el dipòsit d’idees de l’esquerra frega ja la bancarrota”. I per això, també, la resistència al poder del monstre ha de tornar a valors clàssics… que són els de la socialdemocràcia dels països del nord d’Europa i de la millor tradició liberal. I aplicar-se a la seriositat i alt nivell en l’educació, a la regulació dels excessos financers, a la laïcitat sense hostilitat, a la seguretat sense intolerància, als mitjans de comunicació sense barroeria, a controlar l’estat-providència per no portar-lo a la ruïna, a promoure eficaçment la responsabilitat personal. O això, i més coses, o el monstre dolç ens adormirà tots, abans de digerir-nos en una llarga i definitiva digestió.

Aquest article comença aquí... i continua aquí

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 533 | 25/11/2010   

Una cosa molt lletja

Molt sovint, anant per les Espanyes, a Mallorca, a Tarragona, a Bilbao o a Madrid, em pregunten "com van les coses" al País Valencià, i si és cert tot això que, de tant en tant, llegeixen en els diaris. Això que vostés llegeixen en els diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d’espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs, no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa, molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i pareix que moltíssima gent no troba desagradable l’olor. Aquesta és la tragèdia, no sé si la del "ser o no ser" de Hamlet, la del rei Lear o la del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i reis de segles passats, que no es dutxaven mai, i la cobrien arruixant-se amb perfums intensos. L’agost passat, en una entrevista en el setmanari El Temps, el sociòleg Mario Gaviria, que ens coneix una mica, quan li preguntaven com veu València, contestava: "Veig no només la ciutat, sinó tota la Comunitat Valenciana, víctima d’una síndrome de Palerm, de Calàbria... S’està suditalianitzant, en una barreja de corrupció, regals, ineficàcia, menfotisme, guany ràpid... Si jo fóra progre valencià portaria ací Roberto Saviano durant sis mesos per vore què en treia. Alguna cosa molt lletja s’està covant. No hi ha alternança en el govern, i això és un principi de la democràcia; hi ha una creixent absència de cultura culta, no de la cultura de carrer... El cas Gürtel no és res més que un símptoma de la suditalianització". Alguna cosa molt lletja, en efecte: jo no ho sabria dir millor amb tan poques paraules. La cosa més lletja, però, no és només la podridura i la mala olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la brutícia, el desodorant amb aroma d’espígol, i el bon poble del bon país, caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis del perfum sintètic.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1380 | 23/11/2010   

El monstre dolç, 2

Primera part d'aquest article

El monstre suau, amb aparença amable, sembla que va guanyant terreny, i amb pocs obstacles. En el camp de joc del consum com a forma de vida, de les televisions més banals, del prestigi dels diners, del descrèdit de la igualtat, de la desconfiança davant dels pobres, dels marginats, dels immigrants, en aquest camp de joc la dreta nova està molt més adaptada que l’esquerra antiga, domina el xoc de forces, és fins i tot més popular, tal com indica fins el nom dels partits que l’encarnen.  I enfront d’aquesta dreta, l’esquerra pareix que no ha comprès que estem assistint a una autèntica mutació dels valors dominants, a un canvi de cultura política. El canvi vol dir que la defensa dels ideals de justícia, d’igualtat i de redistribució, de presència activa dels poders públics per a garantir el benestar dels qui queden al marge dels beneficis del sistema, de preocupació efectiva per l’interès general –tot això que era el cor ètic i ideològic de l’esquerra–, van quedant progressivament com una actitud racional i coratjosa, però minoritària, enfront de la tendència dominant a l’interès egoista i a la satisfacció individual i immediata del desig. I al costat de tot això, davant de problemes i conflictes reals, vells o nous, les esquerres europees s’han negat a la comprensió de dificultats sobrevingudes. No han afrontat els problemes sorgits de la immigració massiva i sovint clandestina, de la inseguretat, de la despesa pública excessiva, de les noves activitats econòmiques que acumulen poder financer i produeixen treball precari, de la brutal especulació immobiliària, de l’obra pública inútil i faraònica, dels efectes de l’envelliment sobre la despesa en sanitat i en pensions, de la inadequació del sistema educatiu, i de tantes i tantes coses. Ara bé, els efectes de tot això, i les pors i les incerteses que produeixen, afecten ben poc els grups socials privilegiats: qui paga les incomoditats del barri degradat o perifèric, de la inseguretat real o percebuda, de la por del futur, de la pèrdua del treball digne i segur, són els pobres, no són els rics. I els pobres, és a dir l’antiga classe obrera, cada vegada voten més la dreta, sense que l’esquerra arribe a entendre per què. Potser perquè l’esquerra, quan ha governat i allà on ha governat, no ha estat capaç de reduir les desigualtats sinó que ha permès que augmentaren? Potser perquè ha permès que l’escola pública acabara perdent crèdit i atractiu davant de la privada? Potser perquè ha tancat els ulls davant dels aspectes negatius (tan reals com els positius) de la nova immigració? Potser perquè també estimula el consum massiu com a fonament del progrés econòmic? Potser perquè, amb regularitat infal·lible, no practica allò que predica? Potser perquè, en conseqüència, s’ha difós la percepció que la dreta no enganya, i l’esquerra sí?

I d’altra banda, la major part de la gent ha arribat a assumir com a normal, natural i com si fóra la condició pròpia de la realitat de les coses, un conjunt de factors de protecció, de garanties i de seguretats, que en realitat són efecte, en gran mesura, dels combats democràtics al llarg de més d’un segle. I sobretot, efecte d’allò que fins ara en dèiem “idees de progrés”. Les pensions assegurades, la sanitat pública gratuïta, la llibertat d’associació i d’expressió, els drets de les dones en tots els camps, la igualtat efectiva davant de la llei, la legislació laboral, l’extensió dels serveis públics, la laïcitat institucional, les vacances pagades, tot això que ara és vist com si fora etern i natural, són adquisicions relativament recents, sovint guanyades amb dures batalles contra inhibicions i privilegis ancestrals, i sovint també, cal dir-ho, amb la participació d’un centre-dreta polític demòcrata-cristià o liberal (és a dir, de la dreta antiga, no de la nova que ara creix i s’escampa). Aquest patrimoni, guanyat tan lentament i amb esforços tan llargs, pareix ara inherent a la condició europea, com un conjunt de drets sense obligacions, no el resultat d’una lluita sinó de la naturalesa pròpia de les coses. L’estat del benestar, ara no té pare ideològic, i l’esquerra s’ha quedat sense aquest argumentari històric. Però aquest mateix benestar garantit, resulta que ja no sembla garantit. I davant del culte de l’individualisme, de l’èxit, de l’entreteniment, la incertesa del futur es presenta sovint com a efecte dels excessos redistributius de l’esquerra. Ací, en aquest terreny, és on la dreta triomfa, quan proclama: estrenyeu-vos (tots) el cinturó de la despesa pública redistributiva, que nosaltres us salvarem de la catàstrofe. I mentrestant, mireu la tele i no penseu, que les idees són perilloses. Continuarà.