Joan F. Mira | El Temps | 23/06/2009   

Llengua 2: llegir i escriure

Primera part d'aquest article

No és segur que a Veracruz, a Lima i a Alcalà de Henares el gruix dels habitants compartisquen una mateixa cultura que supera oceans i muntanyes, ni tan sols que la llengua dels respectius barris populars siga mútuament comprensible, però sí que és segur que la gent aproximadament “culta” (els qui tenen uns anys d’escolaritat, els lectors de diaris...) comparteixen la mateixa literatura. I que només consideren seua una llengua literària: només una, i la mateixa. Cal recordar quina ha estat, durant alguns segles, la llengua literària que efectivament compartia la població aproximadament culta de Lleida, Barcelona, València i la Ciutat de Mallorca: era la mateixa que compartien amb els lectors de Caracas, Buenos Aires i Sevilla. La del premi Cervantes. I amb la llengua escrita, no cal dir-ho, vingueren moltes més coses: un sentit d’identitat assumida, de ser, d’alguna manera vaga o clara, la mateixa cosa que són els lectors i parlants d’aquella llengua, de pertànyer al mateix espai mental i de referències compartides, al mateix “territori moral”. Per concretar-ho: quan, a partir del segle XVI, la poca gent que al nostre país sap una mica de lletra comença a escriure, i sobretot a llegir, en castellà, això no significa només que entra en un “mercat espanyol” (el mercat dels editors o de les companyies itinerants de teatre, per exemple), sinó que entra també en un espai espanyol d’identitat (castellano-espanyol, per ser més exactes): d’identitat cada vegada més “nacional”, o presentada i assumida com a tal. Vull dir que llegir, i escriure, en castellà significà progressivament, i més com més gent llegia i escrivia, assumir com a propis els autors de la literatura castellana, pensar que Cervantes o Quevedo eren grans escriptors “nostres” –quants carrers i places els hem dedicat en els nostres pobles i ciutats?–, i ràpidament passar a considerar igualment “nostres” don Pelayo, el Cid Campeador, Hernán Cortés i Pizarro: torneu a repassar els carrers! I paral·lelament, inevitablement, es dissolgué a poc a poc la percepció d’una cultura en llengua catalana –catalana, valenciana– com a cultura pròpia, clàssics propis, models propis, literatura nacional pròpia i tota la resta que hi va lligat. No explique res que no siga perfectament conegut: no escriure, i sobretot no llegir, es va convertir en no saber, en no sentir. I perdre el referent dels escriptors propis, era ja una manera de començar a perdre el país propi.

Si alguna visió clara van tenir ja des dels inicis els homes de la Renaixença –alguns, no tots!– és justament la idea que Joaquim Rubió i Ors expressa, el 1841, en el pròleg als versos que publicà amb el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions..., però sí a la literària.” Independència literària, en efecte: una idea més revolucionària, i més “nova” i actual que no sembla. Després vindria una certa independència mental i moral, uns projectes d’independència cultural, i altres conceptes i programes per superar dependències diverses. Sembla que, com en tants altres casos comparables a Europa, calia començar per la literatura, per convertir la llengua en un “model conscient” de llengua. I ho deixarem en aquest punt, que és un punt oportú per tancar aquestes reflexions. Perquè els escriptors, a més de ser receptors i emissors de missatges en la societat en què escriuen (i eventualment fora d’aquesta societat), a més de ser elaboradors i difusors de continguts socials o ideològics, a més de ser testimonis d’una realitat contemporània o històrica o elaboradors d’una altra realitat literària, són conductors d’un vehicle molt particular, que és la llengua en què escriuen. Una llengua que, alhora, és molt més que un vehicle: és o pot ser, i en el cas nostre és sense cap dubte, la matèria i l’emblema en què es reconeix una societat. I l’escriptor, llavors, és també un demiürg, algú que “treballa per al poble”. Potser del seu treball depèn fins i tot la consistència i l’existència d’aquest poble.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 18/06/2009   

Berlusconismes

El personatge Silvio Berslusconi, que ocupa el Palazzo Chigi de Roma (palau de vells banquers, agents dels Borja i competidors dels Medici), té una tendència peculiar a la megalomania: no solament pensa que és “el més gran dirigent del món occidental”, vencedor dels poders infernals de l’esquerra, heroi que portarà el poble italià a un futur d’espectadors feliços, sinó que vol que ho pense tothom, a través de televisions, diaris i editorials pròpies o apropiades, a través de la publicitat, i a través de la presidència del govern. El polític Berlusconi és un demagog, capaç de prometre el paradís en la terra, impostos universalment baixos, i seguretat per tothom, si pot ser sense immigrats indesitjables, i amb una parafernàlia de reminiscències mussolinianes. El cavaliere Silvio Berlusconi té molt més de nou ric sense cultura que de cavaller: exhibicionista, pagat de si mateix fins a extrems de deliri (inclosos els deliris amb abundància de senyoretes llogades), que mostra la riquesa de manera descarada, i que ha fet bona part d’aquesta riquesa amb televisions que promouen la barroeria i la vulgaritat manera permanent i metòdica. Dit això, cal fer dues consideracions importants. La primera, que la major part dels electors –una petita major part, però suficient per salvar l’honor d’Itàlia– no s’ha deixat enredar pel cavaller. La segona, que no hem de pensar que el berlusconisme és una exòtica exclusiva italiana: els elements bàsics de la definició no són tan diferents dels que promou la dreta en aquest regne o país de València. Inflació de lideratge, megalomania, control dels mitjans de comunicació, descrèdit de la intel·ligència, mal gust institucional, nous rics d’aire dubtós en els cercles del poder, i alguns petits detalls més que Zaplana encarnava exemplarment, i que el seu successor perpetua. No sé si Berlusconi a Itàlia és o no és un fenomen històric. Sé que al País Valencià ja fa anys que s’ha instal·lat, amb èxit indubtable, una trista variant de berlusconisme civil, cultural i polític. I que, vista la inèpcia de l’oposició oficial, la passivitat dels intel·lectuals i l’acceptació del públic en general, té tota la traça de durar més que a Itàlia.

Joan F. Mira | El Temps | 16/06/2009   

Llengua 1: parlar i ser

La literatura és allò que fem els escriptors, o això hauria de ser i així hauria de ser considerada. I parlar dels escriptors no hauria de ser tan diferent de parlar dels metges, els arquitectes, els músics i els pintors, i de la relació que tenen amb el país on exerceixen la seua professió i amb la gent des de la qual o per a la qual treballen. El cas, però, és que sí que és diferent, aquesta relació: és diferent perquè usar la llengua com a matèria o material de la professió –de l’ofici d’escriure, de fer literatura– no és la mateixa cosa que usar els coneixements científics, la tècnica, els colors i les línies, o els ritmes i els sons. Entre altres raons, perquè quasi tot és intercanviable, en matèria de coneixement i en matèria d’expressió estètica, però la llengua no: la llengua és idioma, “cosa pròpia”, i usar una llengua –per produir literatura, per llegir literatura– és alhora servir-se d’aquella cosa que indissolublement va lligada no a les capacitats expressives de la humanitat en general, sinó d’una part molt concreta de la humanitat, la que per naixement o per adopció és considerada com a pròpia, la que ha creat i format una llengua concreta com a producte de la seua experiència cultural al llarg d’un temps potser de segles. És, en definitiva, una qüestió d’identificació i d’identitat, que són paraules que alguns desacrediten molt interessadament, però que continuen tenint un valor insubstituïble. Les societats, els països, les nacions, estan lligades a la llengua, generalment a una llengua concreta i distinta, i la llengua no solament està lligada a l’escriptor i a la literatura (això és una obvietat), sinó que l’escriptor i la literatura poden estar, i sovint estan, lligats a l’existència i a la presència del país-amb-llengua a què pertanyen. No es tracta únicament la vella qüestió sobre la llengua, l’escriptor i la literatura, o sobre la relació entre idioma i nacionalitat. Que, d’altra banda, és una relació en la qual creuen igualment els homes d’estat i la gent del comú, ingenus o ideòlegs: hi creuen perquè, explícitament o no, creuen que parlar és ser. Hi poden creure de manera tolerant i educada, o de manera tan contundent com aquella consigna o exhortació que circulava per aquestes terres no fa molts anys, i que, segons com, sovint sembla que encara circula: “Si eres español, ¡habla español!” Consigna que implica que qui és ha de parlar, i que qui no parla no és; o almenys no és de manera tan autèntica i plena com els qui parlen. Encara avui, com sempre, a l’hora de les veritats del cor –que té les seues raons–, els castellanoespanyols no creuen que els catalans, que no parlen com els altres, siguen uns espanyols com els altres. Alfred de Musset, poeta romàntic, ho va escriure de manera redona i perfecta: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa.” La pregunta feroç: serien considerats espanyols de cor i d’ànima i de cap a peus els catalans, si no parlaren ni llegiren la llengua espanyola? I si “parlar és ser”, escriure i llegir és encara “més ser”: per la consciència que produeix i consolida, i per la presència que expressa. Les llengües, doncs, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament d’altra banda: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses...i això és que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta, i reconeguda com a tal des de fora, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua culta i reconeguda representa “categoria superior” de llengua, valor i dignitat igual a les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior i de menor valor. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna de reconeixement, ...sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Suècia fins a Grècia, que en aquesta matèria és també la història dels seus idiomes, cultures i literatures.

Aquest article continua ací.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/06/2009   

Europeus

Parla quatre paraules d’anglés, cinc d’espanyol, i no he pogut aclarir quina faena tenia o havia perdut al seu país. Només vol treballar, del que siga, tindre papers, i cridar la dona i el fill. Ha treballat uns dies al jardí dels meus veïns, netejant brosses velles i malesa. Després uns dies més al meu jardí, fent faenes del tot elementals perquè l’home no és jardiner i, al nostre país i lluny del seu, en realitat no és res. És un europeu de pell molt clara, com els seus compatriotes de Khàrkov, d’Ucraïna. És ros i d’ulls blaus, i potser no m’entenia quan jo li recordava que el nostre sol d’estiu és perillós. Ara té la pell uniformement torrada, ja no troba més faena, i no sap què farà. La Geni és una amable senyora romanesa, que acompanya i ajuda en les faenes de casa una persona anciana de la meua família. Les dues dones s’entenen perfectament, i quan falla la llengua no falla la gentilesa d’un costat i de l’altre. La senyora romanesa viu en un pis amb la filla, el promés de la filla, alguns parents i amics més, i una altra dona amb una criatura de bolquers, que pareix que no tenia on aclamar-se. Al seu país ha deixat el marit, ferroviari no he entés si actiu o semiactiu, i una altra filla, que estudia informàtica, això diu. A Castelló i comarca desenes de milers de romanesos, el nombre no el sap ningú, ocupen lentament barris que eren o són encara obrers, que també lentament abandonen els immigrats peninsulars de fa vint o quaranta anys. Geni estalvia per fer-se una caseta amb hortet al seu poble, on vol passar la resta de la vida criant gallines, porcs, una vaca i totes les verdures que vulga donar la terra. De tant en tant fa macarrons dolços com a postres, i col en forma de choucroute o sauerkraut: la col és de les poques hortalisses que dóna l’Europa de l’est, i això forma un solatge que uneix més que les llengües. Però la Geni afirma que el pobre ucraïnés que s’ha instal·lat a cal veí té la vida difícil: ell no parla llengua llatina, diu amb un somriure convençut, i els romanesos sí. Russos i ucraïnesos, problema: no llengua llatina. Romanesos, llengua llatina: no problema. I així va fent-se Europa i van refent-se els europeus, una altra vegada i d’una altra manera. I, amb eleccions o sense, aquesta no serà la darrera.

Joan F. Mira | El Temps | 09/06/2009   

Barça

Diguem que faré aquest article per una certa (certa no en el sentit d’indubtable o segura, sinó en el sentit d’indeterminada, o siga incerta) responsabilitat professional. Que no siga dit, en el temps present i en els temps futurs, que no he dedicat ni un comentari públic ni una ratlla al més gran esdeveniment de la primera dècada del segle i del mil·lenni, i qui sap si de moltes més dècades. Que l’equip de futbol que estén per l’univers sencer el nom de la capital de Catalunya ha guanyat en poc temps tres campionats, dos d’espanyols i un d’europeu, i això és un triomf insigne, una victòria històrica, que cap comentarista o columnista de premsa no pot deixar passar sense dedicar-li la glossa del cas. Ho faré, doncs, sense entusiasme, només per veure cap a on em porta la matèria mateixa de l’article. Si la matèria fóra només el futbol, no em portaria lluny ni enlloc. Comprenc que és un joc que té mèrit, tant com el bàsquet, el rugbi, l’handbol, o qualsevol altre en què dos equips es disputen una sola pilota. Una vegada, ja fa molts anys, vaig entrar amb un amic en un bar, a la tele hi havia un partit de futbol important, i l’amic jo vam començar a preguntar-nos en veu alta per què els jugadors tenien només una pilota, per què no els en donaven quatre o cinc i el joc podria ser més divertit. No cal dir que haguérem d’eixir veloçment del bar, abans que els renecs i les mirades dels parroquians passaren a les mans i als fets. Sóc capaç d’apreciar una bona jugada, els pocs minuts de bellesa que pot haver-hi en un partit, però generalment m’avorreix, no aguante l’hora i mitja sencera davant de la pantalla. Supose que aguantaria els noranta minuts si la meua passió per un club o per l’altre fóra forta i profunda. Però en aquesta matèria, els meus principis es redueixen a dos, o a dos i mig: que perda el Madrid, que guanyen el Barcelona i el València, i quan s’enfronten aquests dos, que guanye el meu, si pot ser (és a dir el de la meua infantesa i de la meua ciutat, que són criteris superiors a qualsevol ideologia). Em costen d’entendre les adhesions apassionades a clubs remots, i alguns ressorts que desconec deuen explicar, posem per cas, que a Corea, al Japó o a la Xina, a Austràlia o a Sud-àfrica, hi ha seguidors del Barça tan fanàtics com els del Baix Llobregat. En una ciutat de Nigèria, la nit de la victòria romana, hi hagué un avalot tant gros entre barcelonistes i manchesterians, que un d’aquests va envestir amb una furgoneta contra una colla dels altres i va fer tres o quatre morts. I d’altra banda, no sé quants amants suposats del futbol com a esport, seguidors fidels del Barça, són també espectadors habituals de partits entre equips poc coneguts o distants, diguem que de ciutats coreanes o xilenes.

Dubte molt, i molt raonadament, que la passió pel futbol siga amor desinteressat a un esport: potser sí que és amor, però un amor basat en l’interés. En l’interés suprem que és veure guanyar els nostres. Qui són els nostres, i per què, ja és una altra qüestió. Que pot ser fins i tot, quan correspon, una qüestió d’estat. Una llotja presidencial amb un príncep britànic i un rei espanyol, amb Zapateros, Berlusconis, Montillas, i tota autoritat que faça falta. Esperant que els jugadors propis (propis de club, de ciutat, de país o d’estat) juguen millor que els altres, però esperant sobretot que, passe el que passe, facen un gol més que els adversaris. Encara que siga de xamba, immerescut, en el darrer minut, de la manera que siga. Que guanyen els nostres, que és el principi suprem, el fonament de la moral, l’arrel de patriotisme, la base de la felicitat. Si a més a més han jugat bé, n’estarem molt pagats. I si no, tant se val, perquè l’èxit, el triomf, la victòria, és l’única cosa que compta. Després, quan veig, tal com he vist, la multitud enfervorida immensa als carrers i a les places de Barcelona rebent els triomfadors, i al gran estadi fent una festa de pura exaltació massiva, la meua perplexitat es consolida. És una forma de patriotisme, possiblement (la pàtria és molt elàstica), però veient el fervor desbordat, em permetran un dubte: no crec que siga tan gran ni tan fort ni tan efervescent el dia que es proclame la independència de Catalunya. Potser que Catalunya és menys que un club, al contrari que el Barça, qui sap.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/06/2009   

Banderes

En el curs d’una vida ja llarga de valencià en actiu he contemplat, i en alguns casos he seguit, les banderes següents, sempre sobre camp groc i amb quatre pals de gules, o siga barres roges: amb quatre pals sense més ornament, amb corona reial sobre blau cel, amb una franja blava més o menys ampla en un extrem, amb franja blava i una llista roja entre el blau i les barres, amb una estrella roja o blanca sobre triangle blau, amb estrella roja sobre triangle groc, amb estrella blanca sobre franja blava, i potser me’n deixe alguna. No compte les variants municipals, com ara la de Castelló amb franja verda. Compte només les banderes que recorde haver vist en manifestacions de diferent signe, en aplecs, mítings, protestes, celebracions, sopars literaris i altres llocs i ocasions on els ciutadans d’aquest país hem exhibit o esgrimit senyeres com a mostra diàfana de claredat històrica, de coherència, consciència, amor a la pàtria i fe en el nostre futur. Amb molta fe, cadascú la seua, amb molt d’amor, i també amb tanta passió i tan desordenada, que hem malbaratat així una part dels més nobles ressorts afectius. En aquest punt ens trobem: cansats del cansament inútil. És útil cansar-se, molts anys i si cal tota la vida, per fer un país més digne i més civil (que ací vol dir un País Valencià més valencià: és elemental, i jo no en tinc la culpa), per viure en una pàtria discreta, normal, culta i alegre, amb les virtuts que un patriota humanista i de cor pacífic desitja per a la seua gent o societat. Per això, i per algunes coses més, paga la pena batallar i cansar-se en la vida. Per les variants de l’heràldica, no. Totes les societats humanes tenen un emblema visual o un altre per mostrar-se o reconèixer-se: deu ser que el necessitem. El mal dels valencians, entre altres mals més grossos, és no tindre una sola bandera, ni un sol nom, ni un sol himne, ni una visió comuna del país, del passat, de què som, del futur. L’abundància, en aquest cas, no és un bé sinó una complicació afegida. És el nostre problema, el nostre pecat i la nostra penitència. I l’hauríem de resoldre: per pures ganes de liquidar batalles, o per simple cansament.