Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 1 de novembre de 2024
<<  <  [91]  [92]  [93]  [94]  [95]  [96]  [97]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1394 | 01/03/2011   Imprimir

El 'Llibre Verd'

Escric aquest paper prop d’una setmana abans del dia que vostès el llegiran, i és cosa arriscada imaginar què podrà haver passat en tan pocs dies a Líbia, on quan jo escric hi ha gent massacrada als carrers i a les places. Si caurà el dictador grotesc, o si el país sencer serà un bassal de sang. Ara mateix, no ho sap ningú. El coronel Gaddafi, tants anys patró de l’anticolonialisme, de l’antiimperialisme, l’antiamericanisme, l’antiisraelisme, i de tots els anti- tan estimats pels benpensants d’Europa i de mig món, no ha tingut cap empatx a l’hora d’enviar contra el seu propi poble la guàrdia pretoriana, els tancs i els avions, amb una brutalitat que feia molts anys que no es veia enlloc del món. Gaddafi finançà tota acció i organització de terroristes que acudien a demanar-li dòlars procedents del petroli i el gas que li comprem. Inventà successives fantasies de panarabisme, unions efímeres amb veïns diversos, africanismes en forma d’espectacle amb convidats d’indumentàries variades (competir amb la seua, és impossible). I fins i tot, a final dels anys 70, donà suport i diners a certes forces polítiques espanyoles (els andalusos del PSA en saben alguna cosa, i també alguns amics valencians del PSP del professor Tierno Galván) que fantasiejaven amb una variant de socialisme mediterrani, de molt escassa vocació europea. Era una variant de la revolució, sí senyor, aquell oficial que alternava els uniformes emmedallats i engalonats amb les robes i les capes dels homes del desert. Era el patró i pagador de tot allò que imaginàriament implicara l’enfrontament amb el món occidental, i tornem-hi amb l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, etc. Ell, el patró nord-africà de les revolucions, fins i tot inventà una teoria (o pagà l’invent a algú: difícilment podia pensar-ho tot sol) sobre el poder popular: la Jamarihiya, o estat de les masses, segons la qual Líbia marcava el camí per al món futur. Un estat sense partits polítics, on el poder és exercit directament pel poble a través de consells populars, o alguna cosa així. Per a què els partits i les eleccions i tot això, si el Qa’id, el “Guia de la Revolució del Primer de Setembre de la Jamarihiya del Poble Àrab Socialista de Líbia”, i “Líder Fraternal i Guia de la Revolució” ja decideix en nom de tot el poble, amb el qual forma un sol cos i una sola cosa? Per a què aquestes imposicions occidentals i colonialistes, com són les institucions democràtiques, les llibertats civils, la premsa lliure i altres productes de l’imperialisme?

Fa molts anys, en la meua primera visita a la Fira del Llibre de Frankfurt, el pavelló de Líbia era una paradeta tota de color verd, que com a única producció editorial exhibia un seguit de versions, originals o traduïdes, de les diverses aplicacions del Llibre Verd del Guia Fraternal: el llibre verd de l’agricultura, el llibre verd de l’educació, el llibre verd d’això i d’allò i qualsevol cosa, tema o problema. Tot hi tenia explicació, teoria, i solució, tot estava en la ment omnipotent del Guia, que així escampava pel món sencer la democràcia igualitària, única i exemplar que ell mateix encarnava. En aquell Llibre Verd, com uns quants anys abans en el Llibre Roig de Mao, hi havia el camí de la humanitat i la llum que l’il·lumina. Bé, el cas és que s’acabà la Unió Soviètica i allò que se’n deia “el camp socialista”, i el coronel traslladà el negoci cap a l’altre camp, el que li oferia contractes per al gas i el petroli, i per tant li omplia els cofres (dels quals pot disposar al seu gust i plaer, ell i els seus fills) i l’acollia amb besamans i abraçades en les visites d’estat, incloent-hi la instal·lació de la tenda beduïna, la guàrdia de cos femenina i robusta, o l’audiència romana a senyoretes atractives i pagades, amb intenció de convertir-les a l’islam. En fi, la misèria del pensament europeu, el pensament d’esquerra primer, i el pensament del negoci després, i reverències al pallasso sinistre. Ara el gran líder, el redemptor, dispara canons i llança bombes contra el poble que ell mateix va guiar durant tants anys cap a un futur lluminós, feliç i verd. I agitant el Llibre Verd amenaça de mort els desafectes, o siga el seu propi poble, definits com a rates que cal exterminar. M’agradaria saber com el recorden ara aquells que rebien el seu favor i els seus diners. No sé si, en canvi, havien de llegir el Llibre Verd. O si, com el sandinista Ortega, li telefonen per a mostrar-li el seu suport.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 544 | 24/02/2011   Imprimir

Cultura i economia

Temps de crisi econòmica, diuen, és mal temps per a la cultura, i els pressupostos públics s’encarreguen de demostrar-ho. Error gravíssim. Deixem de banda el concepte antropològic, segons el qual "cultura" és tota activitat estrictament humana. Pensem només en la cultura com a estètica, accessori, allò que no és necessari per a sobreviure, allò que en solem dir art, decoració, contemplació, música o lectura. I, vista la crisi cruel, comencem a rebaixar-ho i, si la situació s’agreuja, a suprimir-ho. Suprimim la bona gastronomia, doncs, que és la cultura del menjar, tanquem els restaurants i mengem només a casa, coses simples i barates. Suprimim la moda en el vestit, perquè només necessitem anar coberts, tanquem botigues i perruqueries. Eliminem el disseny domèstic, en mobiliari o en decoració, perquè és estrictament superflu. Tanquem les editorials, les llibreries i, si cal, les biblioteques, ja que llegir és un luxe inútil i de rendiment escàs, inclosa la lectura de diaris i revistes. Eliminem la música a la ràdio i a la televisió, oblidem els discos i els concerts, cantants, bandes i orquestres, perquè tot és un passatemps sense profit. Tanquem museus i sales d’exposicions. Ah, i tanquem en primer lloc els bars i les cafeteries, que no fan cap servei computable. I anem pensant a suprimir els viatges de plaer i bona part del turisme: quina utilitat té visitar esglésies, mirar paisatges o prendre el sol sense fer res? Fem tot això, estimats governants que ens governeu, ací i allà, i probablement redreçareu els comptes públics. Però només el primer dia: el segon dia, l’economia general s’haurà ensorrat del tot. L’atur serà tres vegades més gran, i la misèria general serà implacable. Perquè resulta que aquestes societats nostres, dites modernes, industrials, postindustrials, desenrotllades i riques, es fonamenten en l’activitat supèrflua, en l’afegit estètic, en la cultura. I si els llevem això, podrem encara viure, certament: menjar, habitar cases i cobrir-nos el cos. Però viurem, més o menys, com europeus en la més profunda edat mitjana. Si hi ha una cosa que no entenc, és que tants ideòlegs, economistes, polítics i sociòlegs, no entenguen una cosa tan simple.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1393 | 22/02/2011   Imprimir

Kilòmetre zero

Es fa una mica pesat, haver de parlar una vegada i una altra d’aquestes coses que tothom sap o hauria de saber, i que sovint (la major part dels valencians sobretot) oblidem i fins i tot desconeixem. Aquestes coses que, cada vegada més, arriben a l’opinió pública de Catalunya i van fent forat a poc a poc: les mateixes que el PP i el PSOE valencians (i els mitjans de comunicació afectes o desafectes) ignoren, oculten o falsegen o, encara pitjor, creuen que no són importants, que en realitat són santes i bones i positives, perquè són les coses que confirmen i reforcen una espanyolitat extensa, intensa i submisa. Submisa al poder de l’estat, intensament controlada per aquest poder, i extensament assumida amb el pas de les generacions. El designi és antic i constant, ja deu tindre més de quatre segles d’història, i el propòsit és indubtable i claríssim. No escric açò amb ganes de repetir doctrina, sinó mogut per la lectura d’un llibre recent, ple de mapes i de taules numèriques. El llibre es diu Espanya, capital París (La Campana), i té a la coberta un piló de carretera on figura la inscripció “Km 0”. L’autor, Germà Bel, que també deu estar ja fart d’explicar obvietats, és de les Cases d’Alcanar, que és tant com dir mig valencià, si no és ofendre, i el “Km 0” deu ser, si no em falla la memòria, al centre de la Puerta del Sol de la villa de Madrid. Que és, exactament, el punt i lloc on condueixen, i conduïen, i han de conduir, tots els camins de carro i de diligència, totes les carreteres, autovies, autopistes (gratuïtes, és clar: no les de peatge), tots els ferrocarrils de via ampla, estreta o mitjana, de locomotora de vapor o elèctrica, correus, expressos diürns i nocturns, vagons-llit, de velocitat baixa o preferiblement alta, i totes les línies aèries de tots els aeroports. Vostès, i especialment els lectors valencians, deuen recordar que el 18 de desembre del 2010 les més altes autoritats dels regnes d’Espanya i de València van celebrar el primer viatge de l’Au Veloç Espanyola com una data històrica, qui sap si comparable a l’entrada de Jaume I el 1238 (del 1707, ni el rei ni el president del govern ni els ministres ni el PP ni el PSOE ni Camps ni Rita Barberà, no en tenen cap memòria), com “la más alta ocasión que vieron los siglos”, que hauria escrit Cervantes. Si haguérem de fer cabal de l’eufòria oficial, la felicitat ciutadana, la prosperitat i la pluja miraculosa de diners i d’inversions productives, serien una cosa tan certa com la nova proximitat a l’estació d’Atocha.

Aquells dies, la premsa publicava fabulacions sobre el miracle imminent, el mannà del cel, els efectes del prodigiós ferrocarril volador. Amb càlculs que, si hagueren llegit les pàgines que hi dedica Germà Bel, haurien de fer caure la cara de vergonya als qui els fan, a qui els publica i a la llarga colla de polítics que els esbomben amb cara de felicitat. Càlculs que, com tants altres que corren sobre la matèria, són pura especulació fantasmal, propaganda, estupidesa de babaus, o simple indecència política. El Kilòmetre Zero del professor Bel deixa amb el cul a l’aire totes les justificacions econòmiques de la xarxa radial espanyola, i mostra de manera diàfana les altres, les autèntiques explicacions: les que inspiraren ja les lleis generals de ferrocarrils de mitjan segle XIX, i les que repetidament expressen els presidents espanyols i tots els ministres del ram, l’un darrere de l’altre. Perquè si hi ha una cosa clara, clara i confirmada i declarada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país no ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat i afirmat, la consolidació d’un estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria. Hi ha un mapa, en el llibre de Bel, amb les previsions de l’alta velocitat fins el 2020: totes les capitals de província seran a un màxim de tres hores i mitja de Madrid, i des de València el viatger podrà anar volant a Huelva, a Càceres o a Lugo (via Madrid, òbviament), però a Barcelona no, i viceversa. Vol dir que la submissió a tots els poders que es concentren a Madrid és implacable: els poders econòmics, els ideològics, els polítics i, si pot ser (que serà), els culturals. A València el Cid Campeador guanyarà per fi la darrera batalla, i els polítics regionals cantaran l’himne Para ofrendar.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 543 | 17/02/2011   Imprimir

Una multa. I una altra

Fa poc més de mig any recordava, en aquesta mateixa pàgina, els inicis d’una persecució metòdica, incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. Recordava la dedicació persecutòria de Joan Lerma, una inútil visita al ministre José Barrionuevo, un repetidor de televisió tancat per la força armada, les primeres estacions d’un calvari inacabable. L’aplicació continuada d’una antiga obsessió, d’una hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i virulenta versió valenciana. El menyspreu, la violència dels uns i dels altres. Ara, aquesta hostilitat immutable, repressiva i mortal és obra sobretot del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure una televisió com la catalana és un atemptat contra la salut pública, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta eficàcia destructiva. També per al govern espanyol la idea sembla nefanda, i per això han bloquejat (amb intervenció personal de la senyora De la Vega, valencianíssima) la tramitació d’una ILP amb més de 650.000 firmes, en prova de profunds sentiments democràtics. I les multes administratives i arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes, arriben ja a quantitats tan brutals que només busquen l’aniquilació total de l’enemic, destrucció física inclosa. He llegit que el fiscal del Tribunal Superior, atesos els indicis de delictes previstos en el Codi Penal, com ara rebre repetits regals d’indumentària en virtut de càrrec presidencial, ha demanat una condemna rigorosa de l’imputat o presumpte, en forma d’una multa de poc més de 40.000 euros. Quantitat digna de tal delicte, o viceversa. Quin deu ser, doncs, el delicte de voler veure una certa televisió, si les multes exigides arriben, tot sumat, a prop dels 800.000? Deu ser, doncs, un delicte vint vegades més gros. Dubte, però, que a Camps l’obliguen mai a pagar sota amenaça d’embargament i de ruïna, com ell a Acció Cultural. Tot plegat, aquesta llarga història m’omple de tristor, i d’un profund sentiment de repugnància.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1392 | 15/02/2011   Imprimir

Mubàrak i la Internacional

Qualsevol seguidor atent de les notícies procedents d’Egipte les darreres setmanes, qualsevol dia del present mes de febrer, podria haver llegit (bé a les notícies d’agència, bé consultant “Internacional Socialista” per internet), una informació precisa i curiosa, que reproduiré gairebé paraula per paraula: el dia 1 de febrer, la Internacional Socialista, l’organització mundial de socialdemòcrates, socialistes i laboristes, ha expulsat el Partit Nacional Democràtic del president egipci Hosni Mubàrak, “segons que han confirmat fonts del PSOE”. Molt bé per les fonts del PSOE, que devien ser una mica tímides, ja que no ho han esbombat a la premsa. Tampoc la notícia no ha tingut presència rellevant als nostres diaris, telediaris i altres mitjans, o jo no l’he sabuda veure. Vaig conèixer la compungida i discretíssima expulsió a través de VilaWeb, tan atent com sempre, i llavors vaig picar a la finestreta de Google, beneït siga l’invent, almenys en alguns casos. I la informació d’agència continua: “El secretari de la Internacional Socialista, el xilè Luis Ayala, ha enviat una carta a la formació que lidera Mubàrak en la qual l’informa del ‘cessament de la seua pertinença’ a l’organització i li subratlla el compromís d’aquesta amb una ‘democràcia més integradora’, segons que han afegit les mateixes fonts.” Fabulós. De manera que, de sobte, la Internacional s’adona que la democràcia del partit de Mubàrak no era prou integradora, i en vista de tal descobriment i de tan gran novetat li comunica que el dóna de baixa de la gloriosa organització. La informació afegeix que la Internacional, que agrupa 159 partits polítics i organitzacions de tots els continents, ha aplicat en aquest cas la mateixa decisió que va prendre després de les revoltes a Tunísia, quan va expulsar el Reagrupament Constitucional Democràtic del president Zine Ben Alí. En aquella ocasió, diu la nota del secretariat, la Internacional ja va explicar que l’expulsió del partit de Ben Alí reflectia “els valors i principis que defineixen” l’organització, així com la seua posició sobre els esdeveniments que es desenrotllaven al país magribí.

O siga que, si no ho he entès malament, la Internacional té uns valors i uns principis que la defineixen, i que durant un grapat d’anys i dècades la pertinença dels partits dels senyors Ben Alí i Mubàrak reflectia aquests principis socialdemòcrates i socialistes universals. Fins que el 19 de gener en el cas de Tunísia, i el primer de febrer en el cas d’Egipte, van descobrir que no. Quines coses passen al món, quines coses. El cas és que, tal com recordava Vicent Partal (sempre més ben informat que la major part dels diaris...), dins de la Internacional Socialista els egipcis “no eren pas un número i prou, sinó que hi lluïen: al darrer congrés d’aquesta Internacional, tingut a Atenes el 2008, un dels conferenciants principals va ser el senyor Mohamed Abdel·lah, un dels polítics egipcis més coneguts, del cercle íntim directe de Mubàrak. Per exemple.” Deu ser, per exemple, que trenta anys o més d’estat d’emergència permanent, d’estat policial, de detencions i desaparicions, repressió violenta, tortures, eleccions pràcticament de partit únic, espoliació metòdica del país, etc., tot això no era incompatible amb els principis de la Internacional. Quan el 19 de gener van expulsar el partit del senyor Ben Alí, que representava els socialistes de Tunísia, degueren descobrir de sobte allò que tothom sabia… excepte la Internacional del ram. No és casualitat que Bettino Craxi (líder del Partit Socialista Italià, insigne exemplar del gremi, caigut amb soroll escandalós en iniciar-se a Itàlia les mans netes...), fóra durant molts anys, i fins a la seua mort, hoste privilegiat del company Ben Alí en una platja tunisiana de luxe. I no vull pensar si el partit de Mubàrak hagués format part de la “Internacional Conservadora” o cosa semblant... Les veus dels benpensants d’esquerra haurien arribat al cel, i el cas hauria confirmat els judicis i prejudicis habituals. Perquè, no havíem quedat que el règim de Mubàrak era una tirania reaccionària sostinguda per l’imperialisme americà?

 

Joan F. Mira | Avui | 12/02/2011   Imprimir

Recordar i escriure

Vostès deuen recordar aquell conte insigne de Borges que es diu “Funes, el memorioso”. Ireneo Funes, un jove del poble de Fray Bentos, crec que al nord de l'Argentina i en tot cas al costat d'un gran riu, va caure d'un cavall als dinou anys, a partir d'aquell dia no va poder caminar més, i se'n recordava de tot. Absolutament de tot. Nosaltres, diu Borges, d'un colp d'ull percebem tres copes en una taula; Funes, tots els branquillons i pomells i fruites que comprén una parra. Sabia les formes dels núvols australs de l'hora de l'alba del trenta d'abril de mil vuit-cents vuitanta-dos i podia comparar-les en el record amb les vetes d'un llibre en pasta espanyola que només havia mirat una vegada i amb les línies de l'escuma que un rem va alçar en el Río Negro la vespra de l'acció del Quebracho. Podia reconstruir tots els somnis, tots els mitjos somnis. Dues o tres vegades havia reconstruït un dia sencer: no havia dubtat mai, però cada reconstrucció havia exigit un dia sencer. Funes vivia, tolit, en una habitació fosca al fons d'un pati. Des d'allí, recordava cada fulla, cada insecte de cada minut de cada dia, i reconstruïa el món amb tots els seus detalls, matisos, angles, racons, emocions, palpitacions i nuvolets esfilagarsats. Si haguera nevat al seu país, hauria recordat cada volva de neu en cada moment de la caiguda.

La pregunta –que Borges no es fa, però que ara ens podem fer nosaltres– és aquesta: Ireneo Funes no podia, òbviament, escriure les seues memòries, perquè hauria estat una faena infinita; però hauria pogut simplement escriure? La matèria d'on ix l'escriptura ha de tindre, per força, molts més buits que plens: no pot cobrir-ho tot –cosa que seria més que humana–, ni en el passat ni en el present. Ningú no pot reconstruir la perfecció d'un sol instant del temps, ni aprofitant l'arxiu més ric, perquè ningú no pot, tampoc, construir perfectament un mínim instant present. Excepte Ireneo Funes, que ho veia tot, aquesta és la qüestió: ho recordava tot de cada instant, perquè percebia la impossible riquesa de l'instant. Com aquell personatge de Se una notte d'inverno un viaggiatore, d'Italo Calvino, en el conte inacabat dels japonesos, quan el deixeble li explica al mestre els seus progressos en la percepció de cada fulla groga de ginkgo un dia de vent de tardor, i medita com cal fer per veure totes les fulles alhora però també al mateix temps les fulles una a una en cada instant i en cada punt de la caiguda, i si pot ser no només cada fulla sinó els matisos, els perfils i les dents de cada fulla, i després totes les fulles en terra una a una i alhora totes juntes fent catifa sense deixar, però, de veure encara cada fulla que cau. Això seria la perfecció impossible de l'instant. Ja veuen on es pot arribar, fent literatura.

Imaginem, però, que aquesta perfecció fóra possible: en el prodigi patètic de la memòria total d'Ireneo Funes, o en el prodigi quasi místic de la percepció total en un estudiant de filòsof japonès que trobem en un conte de Calvino. Després, si el prodigi de la faula fóra efectivament possible, també podríem imaginar la manera de refer-lo amb paraules; però això, per als no dotats per als miracles, ja és tota una altra qüestió. Sense comptar que el miracle seria tan gran que no som ni tan sols capaços de concebre'l. Més encara si les paraules s'hagueren d'escriure sobre fulls de paper, si hagueren de convertir-se en document: l'arxiu que ocuparien seria tan infinit com infinits són elements de la realitat de cada instant. A Ireneo Funes el narrador del conte li va deixar uns volums amb les Històries naturals de Plini, en llatí, i Funes no sabia llatí. Però quan el narrador el visita ja n'havia après i “resonaron las sílabas romanas en el patio de tierra; mi temor las creía indescifrables, interminables...”, i després va saber que les paraules que Funes recitava a les fosques formaven el primer paràgraf del capítol vint-i-quatre del llibre setè de la Naturalis Historia. La matèria d'aquest capítol és la memòria; les paraules últimes van ser ut nihil non iisdem verbis redderetur auditum. Probablement, com sembla que vol dir Plini, res no ens torna a l'orella amb les mateixes paraules, vol dir amb els mateixos sons, com no ens tornem a banyar mai en la mateixa aigua del corrent. Però si alguna cosa podia reproduir Funes sense limitar-ne ni trair-ne la riquesa, eren justament les paraules escrites: només allò que ha estat dit o escrit almenys una primera vegada pot ser reproduït de manera perfecta. Quan la nostra memòria finita no es transforma en paraules, serveix doncs de ben poc: almenys, certament, no serveix per escriure. I no serveix tampoc per fer història.

Ja se sap, però, que fer escoltar, o fer llegir, les coses amb les mateixes paraules amb què van ser dites per primera vegada, és una pretensió desmesurada i potser satànica i tot, ja que els humans rarament som divins, i el paradís original va durar ben poc. Però sempre hi hagué una primera vegada per a les paraules quan a algú li van arribar a la consciència –abans dèiem a l'ànima, però ja no és ni modern ni correcte, potser– o se li van quedar en la memòria no del tot conscient. Una primera vegada, doncs, per a les paraules i per a la seua associació amb les emocions, amb les cares d'algunes dones o d'alguns infants, amb el color d'una beguda, l'olor de la terra quan plou, el gust d'alguna pell tastada, totes aquestes coses amb les quals després es fan poemes o pàgines de prosa. És indiferent que els narradors presentem les històries com a fruit visible d'un passat personal o del passat de l'heroi que les narra, o que les presentem com una invenció del tot deslligada del concepte històric o psicològic de memòria.

Tant se val: la matèria narrada apareixerà o no com a memòria, però els materials mateixos de la construcció narrativa, les cares i els ulls, les pells, els colors i les olors, la música dels sons, són memòria i no poden ser cap altra cosa. És cosa de poeta romàntic, diran vostès. Doncs no senyor: no és cosa de poeta romàntic, sinó de tots els qui volem fer aquesta cosa tan misteriosa que es diu literatura. Aquesta cosa que no es pot fer, òbviament, sense paraules escrites, sense lletres, que per definició són la seua matèria. Però tampoc no es pot fer sense la infinita riquesa dels records.

 

<<  <  [91]  [92]  [93]  [94]  [95]  [96]  [97]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS