Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 24 de novembre de 2024
<<  <  [92]  [93]  [94]  [95]  [96]  [97]  [98]  >  >> 
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 542 | 10/02/2011   Imprimir

Memòria, literatura

És creença general i acreditada que la gent, el personal, vostés i jo, i més encara la gent jove, adolescents i criatures, tenen una memòria com més va limitada i curta. Per falta de practicar-la, segons sembla, per la facilitat de fer qualsevol càlcul teclejant sense necessitat de saber ni la taula de multiplicar. Per l’accés immediat a tanta informació que “abans” calia retenir perquè no era assequible a cada instant. Siga com siga, la memòria sempre ha sigut traïdora, certament, i és sempre limitada, inconsistent i falsa, i per això fem ben fet de confiar en les màquines. Però només fins un cert punt: fins aquell límit més enllà del qual ens quedaríem per dins buits i sense substància. Perquè la memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna alguna llum al present i algun sentit als possibles futurs. En veritat, els clàssics de tots els temps sabien de sobres que la memòria és la reina de les paradoxes: és capritxosa i va, com qui diu, al seu aire. Montaigne es lamentava amargament d’aquesta inconsistència: “Plus je la sonde, plus elle s’empêtre et embarrasse; elle me sert à son heure, pas à la mienne”. La memòria, massa sovint, no respon quan la volem sondejar. Ens serveix quan ella vol, no quan volem nosaltres, aquesta és la qüestió: no és una màquina, és el dipòsit de les emocions. I afortunadament està plena de racons foscos i de forats inaccessibles: altrament no la podríem suportar, perquè ningú no es pot suportar sencer a si mateix, ni veure tot sencer el temps passat, i el món i els altres. Recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, o del poc o molt que hem viscut, i amb això en tenim prou per continuar vivint i per escriure: tan poca cosa com és, i aquesta mil·lèsima part és la condició de tota la literatura. Perquè no hi hauria literatura possible si la memòria dels humans fóra nul·la, però tampoc no n’hi hauria si fóra total i perfecta. I així en temps durs i poc optimistes, podem desconnectar de tant en tant les màquines que ens informen del present, i dedicar alguna estona a la memòria i a la literatura. Si més no com a salut i medecina de l’ànima, tan necessària, almenys, com la del cos.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1391 | 08/02/2011   Imprimir

Cabrera vampiritzat

Per una pura coincidència, la lectura d’un article sobre la crisi dels vampirs contemporanis, en aquest mateix setmanari, em va trobar acabant de rellegir Les històries naturals, del grandíssim Joan Perucho, novel·la històrica i fantàstica que parla, justament, de les activitats secretes d’un vampir autèntic pel temps de la primera guerra carlina, i de la lluita del cavaller Antoni de Montpalau contra les forces de l’ombra. El cavaller barceloní (inoblidable personatge literari, gran troballa d’un gran escriptor), a més de ser un liberal convençut, allò que ara en diríem un progressista, era membre de l’Acadèmia de Ciències, tenia un hort botànic particular, amb una au irreal de cant dolcíssim i inaudible, i estava perfectament convençut que la raó, l’experimentació i el mètode científic podien explicar i resoldre qualsevol problema o misteri. Fins i tot el misteri de la presència d’un possible vampir catalaníssim, el dip, que començava a fer estralls en un poblet que portava el seu nom, Pratdip, pel Priorat o la Ribera d’Ebre. Gairebé cada matí hi apareixia algun mort, blanc, eixut i dessagnat, amb dos senyals estranys al coll, i la senyora del lloc, la baronessa d’Urpí, va acollir amb esperança l’auxili del cavaller de Montpalau, enviat des de Barcelona per a mirar de resoldre el cas. La ciència de Montpalau era clara i empírica, i es basava en les virtuts repel·lents de l’all, preferiblement en cassoles plenes, és a dir, en quantitats més que simbòliques, i en l’eficàcia de la creu pectoral. Lectures erudites i papers curiosos havien mostrat que, sense dubtes, el dip o vampir era, en realitat, l’antic senyor del lloc en temps de Jaume I. El qual senyor, enviat a Hongria per l’afer del casament amb la princesa Violant, fou seduït, i vampiritzat, per una perversa i lúbrica duquessa vampira. L’erotisme diàfan ja era present, per tant, en la vampirització medieval d’Onofre de Dip, primera víctima catalana coneguda. La vampira original era hongaresa, cosa que confirma l’àrea europea d’on procedeixen, i les relacions internacionals de la nostra noblesa medieval. Per raons que, finalment, el llibre explica només en part, Onofre de Dip es reactivà durant els últims mesos de la guerra, i en terres sota el control del general Ramon Cabrera, comte de Morella, llavors resident a la capital dels Ports. I es reactivà, no solament amb mossegades nocturnes a la pobra gent, especialment als liberals de la comarca, sinó fent-se passar per guerriller carlí, dit el Mussol, i demanant per carta, a la Junta de Berga, el grau de coronel de les tropes reialistes.

És perfectament normal que un vampir autèntic, antic noble medieval, fora partidari actiu de la monarquia tradicional, com supose que també ho devien ser els d’Hongria i de Transsilvània, senyors antics a les criptes dels seus palaus feudals, muntanyencs i boirosos com el de Pratdip. Ja no és tan normal que un vampir prenga el nom de Mussol i pretenga dirigir una partida de guerrillers. Bé, Antoni de Montpalau el seguirà i perseguirà, fins a Morella, passant perills gravíssims, com un atac de puces gegants de gran ferocitat. A Morella, el cavaller científic trobà el general Cabrera en un estat de languidesa total, pàl·lid i desmenjat, sense forces, i amb dos petits senyals al coll que amagava sota un mocador de seda. Ni Cabrera ni els seus metges no podien endevinar l’origen del mal misteriós. Montpalau, científic liberal, ho tingué clar des del principi, i prescindint d’ideologies es proposà de salvar el general absolutista. Cabrera, mentrestant, malalt i mig anul·lat, no tingué forces ni per a dirigir eficaçment el setge de Gandesa, del domini de la qual depenia el control carlí d’aquelles comarques, ni per a preveure l’ofensiva d’Espartero i preparar la defensa de Morella. Qui sap si amb bona salut i en plenitud de forces, no afeblit i mig dessagnat pel vampir, no hauria resistit com el tigre que era, i aleshores la història no hauria pogut ser diferent. Cabrera, doncs, es retirà derrotat cap a Berga, on l’ombra d’Onofre de Dip va matar tots els cavalls de l’exèrcit carlí, i la derrota final resultà inevitable. El vampir, ja cansat d’aquella mala vida, demanà ell mateix a Antoni de Montpalau que li donara una mort definitiva, amb el ritual corresponent, i Cabrera recuperà la salut. Massa tard per a canviar la història. Aquests vampirs romàntics i tendres moderns de què parlava El Temps, la veritat és que no em fan el pes. I si bé es mira i considera, no són vampirs ni són res.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 541 | 03/02/2011   Imprimir

El conillet i el gos

Ja fa prop de dos mesos que, al jardí de ma casa, ens ve a visitar cada dia un conill. O més ben dit, no ve a visitar els habitants humans, ve a visitar el gos. El visitant és un animalet molt viu, de color gris clar, amb les orelles sempre alerta i la cua blanca contínuament dreta. Segons tots els indicis, no és un conill domèstic escapat d’alguna gàbia veïna, és un conill de muntanya, àgil, ràpid i bon saltador. No és gens estrany, això que els animalets del Nostre Senyor baixen de la muntanya i arriben fins a les vores de les ciutats, i a la part alta de Barcelona els porcs senglars es passegen pels carrers. Ja se sap que els boscos, en contra de la idea que té tanta gent que no ix de casa, fa molts anys que creixen i s’escampen sobre terres de conreus abandonats, i que es veuen esquirols saltant pels pins de Benicàssim. En el meu cas, estic rodejat de ruïnes d’antics xalets, que a Castelló en diuen masets, de jardins perduts, que en un temps van ser una mica romàntics, amb pèrgoles i bancs de ceràmica, i d’horts de tarongers convertits en solars plens d’herbassars i de malesa. Bon panorama per als conills, per tant. I doncs, aquest conillet de vida lliure ha degut trobar al jardí de casa meua un ambient atractiu i acollidor. I sobretot hi ha trobat un amic. L’amic és el meu gos, mig pastor alemany, que a pesar del seu aspecte de gos llop i de l’aparent ferocitat amb què lladra, en realitat és molt bona persona, massa i tot. La relació d’amistat n’ha fet companys de jocs, i es persegueixen, es busquen, corren i salten, o s’aturen l’un enfront de l’altre mirant-se als ulls. Solen passar la nit junts, a la terrassa del porxe, dormint pèl contra pèl, i al més petit soroll es desperten, el gos aixeca el cap, i el conill es queda en posició d’alarma. Potser és un bon senyal, potser vénen bons temps com els que anunciava el profeta, quan "el llop conviurà amb el corder, la pantera jaurà amb el cabrit, menjaran junts el vedell i el lleó… la vaca i l’óssa pasturaran juntes, jauran unides les seues cries" (Isaïes, 11, 6-7). En qualsevol cas, ningú que jo conega havia vist mai jugar i dormir junts, amb pau fraterna i alegria, un gos d’aire feroç i un conillet.

 

Joan F. Mira | El Temps | 01/02/2011   Imprimir

De fugues i filtracions

Fa alguns anys (massa), i durant alguns mesos, jo solia passar una part de la vesprada en un lloc amagat de Roma, a la placeta de la Chiesa Nuova, que es deia Società Roma nel Rinascimento. Era només un pis vell i atrotinat, amb pols antiga i venerable, però tenia una biblioteca extremadament interessant, i una saleta de consulta i treball on, en realitat, només treballava i consultava jo mateix, buscant paperassa sobre la Roma renaixentista i sobre els meus amics de la família Borja. Als prestatges d’aire vuitcentista, hi havia les dotzenes de volums d’una d’aquelles obres magnes de final del segle XIX i principi del XX, les Fonti per la storia d’Italia, patracols relligats en pell, amb tots els documents imaginables i moltíssims més. Entre els quals, els informes que els enviats venecians a Roma (els oradors o ambaixadors de la República Sereníssima) redactaven i enviaven quasi diàriament: una font impagable de tots els moviments de la cort papal, dels cardenals, de les grans famílies romanes, de les negociacions i de les xafarderies, dels rumors urbans, i de moltes coses més. Venècia tenia, sense cap dubte, el millor servei d’informació de tot Europa: informació reservada, a través d’ambaixadors, enviats especials, mercaders, informadors i espies diversos, que els funcionaris de la República copiaven després i guardaven als arxius. Gràcies a ells, sabem ara moltes coses que altrament no hauríem sabut mai. Evidentment, tota aquesta informació era absolutament reservada, secreta, i sempre amagada a la vista i al coneixement del públic i de la ciutadania. Una fuga, una indiscreció, una filtració (allò que en anglès es diu leak), podien resultar fatals per als interessos i activitats de la República. Fatals per als negocis i els tractes, per a la guerra i la pau, per als interessats, per als informadors i els informats. El servei secret era, com ha de ser, secret. D’ençà que en podem tindre o endevinar alguna notícia, aquestes coses han estat sempre així, i no poden ser de cap altra manera: des de la Xina de les primeres dinasties, des dels egipcis més antics, i des dels babilonis, els grecs, els romans, les corts medievals, els governs de les ciutats, els reis de qualsevol país d’Europa, els bancs i les companyies comercials. La història sencera, sense informació reservada, sense secrets, sense discreció, sense la confiança que allò que es fa o es diu en privat és efectivament privat, hauria estat un desastre sense límits, un caos, una desgràcia contínua, una cosa difícil d’imaginar.

Hauria estat un caos i un desastre, en canvi de no res. Imaginem el públic en general, la generalitat del bon poble de Roma, de París, de Londres, de totes les ciutats del planeta, assabentat cada dia de cada tracte, afer, negociació, conversa o confidència. Bé, val més que no ho imaginem, i que ni tan sols ho intentem, perquè és inimaginable. La teoria seria bonica, la pràctica d’aquesta teoria és impensable. Anem alerta, per tant, no convertim un individu molt espavilat, amb un pèl d’exhibicionisme i de megalomania, en un heroi dels drets humans (el dret de saber-ho tot, de tota cosa i de tothom) i de la justícia universal. Encara que, finalment, l’aigua de tantes fugues i filtracions, sovint és ben bona de beure. Com aquest glop tan fresquet, en una conversa de Michel Rocard amb l’ambaixador dels Estats Units. El qual ambaixador explica, segons la filtració, fuga o leak: “Rocard, com l’antic president Valéry Giscard d’Estaing, creu que la història francesa proporciona les claus per a comprendre la política i les mesures polítiques de França. El punt de partida de Rocard és l’emergència de França com a estat-nació. La història dels altres estats-nació europeus és la de comunitats lingüístiques al servei de les seues necessitats comercials. França es va crear destruint cinc cultures –bretona, occitana, alsaciana, corsa i flamenca. ‘Som l’única nació europea que és la creació militar d’un estat no homogeni. Això fa que França siga difícil de governar, fins als nostres dies. Això explica la dificultat de les reformes, la nostra lentitud...’, va dir.” Algun altre país d’Europa també és “la creació militar d’un estat no homogeni”, però em fa l’efecte que cap president de govern o ministre d’aquest país no ho filtraria davant de cap ambaixador, ni de Venècia ni de Washington.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 540 | 27/01/2011   Imprimir

Cremar l'Acadèmia

Explicaven els diaris, fa poques setmanes, que l’insigne i exemplar líder democràtic Juan García Sentandreu, en un discurs a la seu del GAV (entitat igualment exemplar), va proposar directament als assistents l’incendi, socarrament o incineració de l’AVL, no sé si només del local o també dels membres de la institució. “Els valencianistes”, afirmava, “o destruïm l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o tenim la batalla perduda. Podem cantar, ballar, fer Jocs Florals, muixerangues, el que vulgueu”. No concreta si “el que vulgueu” inclou també la guerrilla urbana i altres activitats pròpies de l’entitat cívica que l’acollia. I continuava: “Però, o anem a Sant Miquel dels Reis i peguem foc, políticament, a tota eixa gentussa de l’AVL, o no farem res”. Calar foc políticament, no sé si és una bella troballa poètica del llenguatge ideològic, o és un eufemisme a penes dissimulat. Perquè afegeix: “O la tornem a convertir en presó [el monestir de Sant Miquel, en aquest camp, té una història gloriosa] i que no isquen d’allí, políticament, o no farem res… I el catalanisme guanyarà la partida, i farà desaparéixer els valencians com a poble diferenciat amb una identitat i una llengua diferent de la del poble català”. Deia el cronista que, en escoltar això, algunes veus de l’auditori no es van poder contindre: “Políticament, no: li peguem foc de veritat!”. Noble intenció. Sobretot tenint en compte que, segons García Sentandreu, els culpables del crim infame són els dirigents del PP, que van impulsar tal acadèmia catalanista. “El que passa”, remata el líder, “és que ara tenim Canal 9 i una societat anestesiada que l’únic que vol és anar a veure els barquets i totes eixes tonteries”. En això, mire vosté, hi estic del tot d’acord, a pesar que em fa por que Canal 9 i la societat es desperten de l’anestèsia, i vagen en massa a Sant Miquel dels Reis amb torxes enceses i feixos de llenya. Si bé es mira, comparat amb el nord-americà, el nostre Tea Party autòcton és molt més antic i acreditat, i més feroç de paraula i d’obra. He esperat, amb poca fe, una reacció contundent de l’autoritat establerta: o del senyor Camps, suprimint l’AVL, o de la nova delegada del Govern, posant guàrdia preventiva al monestir.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1389 | 25/01/2011   Imprimir

Xina, biquinis

Això era, fa poques setmanes, un periodista de la BBC que visitava Rio de Janeiro. El van convidar a fer una passejada aèria, sobrevolant la ciutat amb l’helicòpter privat del senyor Eike Batista, que, segons pareix, és l’home més ric del Brasil, i es pot permetre aquest capritx i molts més. El senyor Eike és un magnat de la mineria, entre altres activitats, i la revista Forbes li atribueix una fortuna de 27.000 milions de dòlars, que no està gens malament. El Brasil funciona, en gran part, gràcies a les polítiques assenyades de Lula da Silva, i les grans fortunes en són un resultat. Bé, Mèxic no funciona tan bé com el Brasil, i el senyor Carlos Slim és encara més ric que aquest Batista. El cas és que, mentre el periodista britànic sobrevolava Copacabana i l’estàtua gegantina i famosa del Crist, considerava que la fortuna del milionari brasiler tenia un origen molt recent, i que procedia sobretot d’un client també molt recent: la Xina. En realitat, el vol que el milionari oferia al periodista tenia l’objectiu de mostrar-li des de l’aire el seu projecte més ambiciós: un superport enorme, al nord de Rio, dedicat al client asiàtic. La peça central de la construcció és un dic de més de tres quilòmetres, entrant en l’Atlàntic, ja batejat com a autopista a la Xina. Per l’autopista marina eixiran les enormes quantitats de petroli, de mineral de ferro i d’altres matèries primeres que les companyies de míster Batista controlen, diu l’informador, informat al seu torn per Batista mateix: “És l’encaix perfecte: nosaltres tenim el que la Xina necessita.” I així sembla que aniran d’ara endavant les coses, a Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania, tot al servei d’allò que demana la Xina. A canvi, els xinesos transformaran gran part d’aquestes matèries en productes infinits que després ens vendran a preus rebentats, que al seu torn rebentaran la indústria, l’artesania i el comerç de més de mig planeta. El periodista de la BBC, recordant les platges cèlebres de Rio que contempla des de l’altura, recorda també que pocs productes hi ha més emblemàtics del Brasil que els biquinis, que tant han contribuït (gloriosament ocupats per anatomies sublims) a la fama d’aquelles platges. Doncs bé, resulta que la producció de biquinis ha entrat en crisi fatal per culpa de la competència… dels biquinis que fabrica la Xina.

L’empresària Maria Helena Victer, al seu torn, recordava, davant del periodista, la primera vegada que es va posar un biquini, encara sota l’influx de la imatge de Brigitte Bardot a final dels anys 50. Després, la senyora Maria Helena començà a dissenyar i fabricar biquinis, i així ha continuat molts anys, amb una empresa discretament pròspera gràcies a la producció i exportació d’aquesta peça petita de roba, tan emblemàticament brasilera. Llavors, fa tres anys, pel mateix temps que el senyor Batista començava a exportar massivament mineral a la Xina, els xinesos començaren a exportar biquinis al Brasil. I el negoci de la senyora Maria Helena va començar a patir: ja no exporta ni un biquini, i el mercat interior també trontolla. No és ella sola, ni solament els biquinis: el 80% de la producció manufacturera del Brasil ja pateix poc o molt a causa de la competència xinesa, de preus imbatibles, biquinis inclosos. I jo, fa uns quants anys, vaig començar a pensar que alguna cosa anava mal encarrilada i podia acabar malament, un dia que, al santuari de la Virgen de Guadalupe, a Mèxic, mirant les imatges artesanals de la Guadalupana i del santet Juan Diego que venien a les paradetes locals, unes imatges d’aire tan indígena i tan tradicional i tan autèntic, vaig comprovar, observant i preguntant, que la major part venien de la Xina. En alguna cosa ens estem equivocant, i només calia mirar les cares embadalides de governants i empresaris, fa poques setmanes, davant el vice-primer ministre de la Xina, Bienvenido Mr. Keqiang, que ens visitava amb la butxaca plena de milions (de dòlars). Dòlars guanyats venent biquinis i figuretes. De moment.

 

<<  <  [92]  [93]  [94]  [95]  [96]  [97]  [98]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS