Joan F. Mira | El Temps | 15/09/2009   

L'ànima quàntica

La consciència és, al costat de l’espai, de la matèria i de l’energia, un altre dels elements fonamentals de l’univers. O això afirmen alguns investigadors, segons el diari Die Welt, i pareix que no va de broma. Això era, per exemple, un científic, un químic de l’Institut Max Planck, al qual li donaren l’única habitació lliure en una residència, i a mitjanit, a la llum dels fanals del carrer, va veure clarament una figura, un jove que el mirava amb ulls tristos. No era un somni, n’estava segur, i de matí, a la secretaria de la casa, li van ensenyar la foto de l’anterior ocupant de la cambra, mort feia poc temps, i era, efectivament, la cara de l’aparició. Molt bé, degué pensar el químic, i pensaríem tots: això són al·lucinacions, que reben habitualment explicacions esotèriques. Són coses que passen, i que ningú sap per què, i a mi mateix, J.F. Mira, m’han passat alguna vegada. El científic i teòleg suec Emanuel von Swedenborg ja explicava aquestes coses, molt seriosament, a mitjan segle XVIII, en plena Il·lustració: com ara quan, a 450 quilòmetres d’Estocolm, va veure clarament un incendi que s’acostava a casa seua i que abans d’arribar-hi s’apagava, i en efecte, havia estat exactament així. Passen coses estranyes, visions a distància de vius i de morts, i segons gent molt seriosa sembla que algunes són certes (jo no ho sé), i llavors cal decidir si es tracta de fets explicables d’alguna manera que en poguérem dir científica, o si pertanyen al món dels fenòmens estrictament sobrenaturals, és a dir fora de la física, de la química o de qualsevol altra possibilitat analítica. Segons Die Welt, i sembla que segons alguns científics, hi ha massa gent que afirma haver tingut experiències d’aquests, habitualment considerades “sobrenaturals” o extranaturals, com per ignorar la qüestió sense recórrer, precisament, als conceptes i mètodes de la ciència natural, ja que no n’hi ha d’altra. O siga, si no hi ha fenòmens que puguen estar ni fora ni per damunt de la realitat natural, ¿tenen les ciències naturals alguna manera d’explicar-los? I ací és on entra la física: un cert nombre de físics afirmen que sí, o que potser sí. Afirmen que qui sap si aquests efectes són precisament efectes físics, cosa de física de partícules.

La idea o la tesi, perfectament revolucionària, és que pot existir, o existeix, una ànima o esperit descriptible en termes físics. Ja Albert Einstein parlava d’un cert “efecte fantasmal a distància” (si he entés bé l’expressió en alemany), que considerava xocant i escandalós, i que només la física quàntica explicava. Que les partícules mínimes puguen actuar a distància és, en efecte, fantasmal, i que puguen trobar-se alhora en dos llocs diferents, més fantasmal encara, almenys per al pensament dels pobres llecs ignorants com jo mateix, que sovint necessita imaginar les coses per poder-les comprendre. Però les matemàtiques no fallen, i la teoria tampoc, encara que siga incompatible amb el sentit comú. Ara bé, resulta que el professor Hans-Peter Dürr, antic director –precisament– de l’Institut Max Planck de Física a Munic, sosté l’opinió que aquesta mena de possibilitat dual de les partícules no es limita al món subatòmic, sinó que és, com qui diu, omnipresent. Suposa que existeix un “codi quàntic” universal, en el qual s’enllacen la matèria dels vius i la dels morts. I aquest codi quàntic s’estén pel conjunt del cosmos des de l’explosió original. En conseqüència, Dürr creu en una existència després de la mort. Allò que anomenem “aquesta part” és bàsicament la matèria que es pot captar o percebre. L’“altra part” és tota la resta, i és molt més gran. L’“altra part” és l’altra vida, l’altre món: allà va començar la nostra vida actual, i allà és on tornarà. Les partícules que componen l’ànima, la base de la consciència, sembla que són les mateixes que les altres. O siga, que encara ens queda, gràcies a la física, alguna esperança d’immortalitat. Tot és, com sempre, qüestió de fe.

Joan F. Mira | El Temps | 08/09/2009   

Plany per Isidor Cònsul

Això era la primavera del 2008, no fa encara un any i mig, que passàvem un cap de setmana en una casa i hostal amb celler, hostes d’un cavaller anglès pulcre i amable, al terme de Requena, visitant bodegues amb l’enòleg Joan Martín, i fent llargues converses al voltant de la taula. Ens vam fer una foto Isidor Cònsul, Sam Abrams, Vicent Alonso i jo, davant dels tres volums dels Assaigs de Montaigne editats per Proa. Hi fem, tots quatre, cara de circumstàncies, i d’una certa satisfacció: el vi era bo, el menjar també, i la companyia –per a mi– difícil de millorar. Vam parlar molt de llibres, atents a l’erudició il·limitada de Sam Abrams, vam parlar d’edicions, vam parlar de poesia i de traduccions de clàssics. Isidor Cònsul va parlar, també, d’un dolor molest al bescoll, a la base del crani, que bé podia ser –vam comentar els altres– cosa de vèrtebres o de qualsevol incident sense importància. Però no era cosa de vèrtebres, era el primer senyal de la bèstia maligna que a poc a poc, però massa de pressa, havia de sotmetre la resistència i la vida d’aquest home fet de fusta de roure. I ara fa poques setmanes li vaig enviar un missatge proposant un dinar a Cervera, on jo duria botelles d’un vi excel·lent que he trobat en una bodega, allà per l’Alt Vinalopó, prop del Fondó dels Frares, el poble on va nàixer mon pare. El lloc es diu “Casa Mira” i el vi excel·lent, simplement de nom “Mira”, li l’havia promès a Isidor el dia que el vam sorprendre, a Barcelona, amb un dinar d’homenatge d’escriptors que ell havia editat a Proa, una assemblea d’autors com segurament cap altre editor podria haver convocat al seu voltant. Però aquell missatge meu, convidant-lo a dinar a Cervera, ja no va tindre resposta. Vaig pensar que devia voler estar tranquil, o que era de viatge, o que havia tallat l’internet a l’estiu. I era la mort que el tallava a ell, afanyant-se a buscar-lo sense misericòrdia. La mort podia haver esperat molts anys, i ell podia haver tingut un final clàssic i a l’hora que toca, tal com descriu admirablement el final del seu pare: “Com en el poema d’Antonio Machado, la mort va entrar una matinada d’agost a la sala de casa, al carrer Sant Josep de Bellpuig. Teníem obertes les portes del balcó i va passar fregant-nos sense dir res per anar directa al llit on jeia el pare. Uns minuts abans s’havia mogut inquiet, potser incòmode amb la posició en què es trobava, i la Romi havia acudit a amanyagar-lo i a arreglar-li el coixí, abans que jo em preparés a girar-lo de costat buscant una posició més còmoda que li permetés dormir una mica. Es va sentir un fil de veu que deia ‘ara sí, oh que bé, quina pau’ i es va apagar de manera dolça.”

Isidor Cònsul, tal com ens va recordar Jaume Cabré en el comiat fúnebre, escrivia “refotudament bé”, i el seu Tractat de geografia, de geografia dels espais de la memòria, en deixarà ja la prova per sempre. Era un editor formidable, atent, discret, amb un sentit de la qualitat excepcional, amb una empenta exemplar; repasseu el catàleg de Proa dels últims deu o dotze anys: impressionant. I a més, es jugava la pell, si calia, per Dante i per Montaigne i pels seus traductors valencians. I era un home de llibres sòlids i clàssics, de prosa madura, de lectura infinita, de sensibilitat de versos de Verdaguer o d’Homer: la seua gran fortuna era no haver nascut ni crescut en cap ciutat com València o Barcelona. Per això recordava d’una certa manera una visita al sud de Creta, en un paratge de roques i esplugues que podia haver sigut residència del ciclop Polifem, o això pensà el visitant que afirma: “surto de la taverna mastegant literatura”. Però llavors el pastor-taverner, “hirsut i negre, malcarat d’aparença, prim i arrugat, barba de quatre dies i mostatxo d’anys”, que seia a l’ombra amb aire indiferent, els diu que esperen, cull unes mates d’un marge, i baixa a oferir-les, oloroses, a les dues senyores del grup. “I és llavors que m’adono”, escriu Cònsul, “que hi ha una llum antiga en la profunditat d’aquesta mirada severa i rústega, i que rere del seu capteniment tosc nien la finor d’esperit, l’elegància i la grandesa dels hereus d’Homer.” La finor d’esperit, l’elegància i la grandesa: jo no hauria trobat una definició millor d’Isidor Cònsul. I en el seu comiat final, entre tanta i tanta gent, no vaig saber ni voler retenir les llàgrimes, i vaig plorar com ploraven els antics.

Joan F. Mira | El Temps | 01/09/2009   

Kabul, 1970

Un dia d’estiu dels primers anys setanta, prop del Gran Basar d’Istanbul, vaig trobar un autobús, un vehicle atrotinat i ple de pols, i amb un cartell molt llarg que deia: Istanbul-Ankara-Damasc-Bagdad-Teheran-Kabul-Delhi-Bombai-Goa. La major part de la gent devien agafaven aquell autobús per a fer només part del trajecte, vist l’equipatge que carregaven: sacs de queviures, bosses mal tancades, cabres amb les potes lligades, gallines, i altres mercaderies poc resistents per a un trajecte tan llarg. A més d’un grapat de hippies d’ulls boirosos que devien fer el trajecte complet, al paradís de Goa. Ja he explicat aquesta petita història alguna altra vegada, i he de dir que la fascinació, una fascinació retrospectiva i trista, estava justament en la llista de noms del trajecte. Vint anys després, en efecte, en un altre viatge a Istanbul, aquell autobús havia desaparegut, i ningú no me’n va saber donar raó, al mateix lloc de la parada. Havia desaparegut i era impensable, aquesta és la dramàtica història. Fa trenta anys, doncs, hom podia pujar a Istanbul i passar per Bagdad i per Teheran en el mateix vehicle, i baixar a Goa, tornar-hi a pujar i fer el camí de retorn. Als carrers de Kabul no havia caigut cap bomba, ni l’Iraq i l’Iran s’havien fet vuit anys de guerra amb un milió de cadàvers ja oblidats, ni hi havia hagut una guerra del Golf i després una invasió i una altra guerra, ni els anys d’extens terror suïcida, ni els talibans. Ni la passió per canviar-ho tot, per enderrocar, destruir, rebel·lar-se, matar i manar, no s’havia apoderat dels esperits entre el Mediterrani i l’Índic. Algú pot dir-me què hem guanyat –que hi han guanyat els pobles, la pobra gent de cada lloc– amb aquestes passions desfermades? Algú pot suposar que el món, aquesta part del món, era pitjor quan podies pujar en un cotxe de línia a Istanbul, camí de Kabul, i acabar el viatge en santa pau a Goa? Ho vaig preguntar per escrit, ja fa alguns anys, però no té resposta.

A primers dels setanta, el viatger que hagués pujat en aquell autobús i hagués baixat a la capital d’Afganistan, hauria trobat una ciutat que ara no podem ja imaginar. Aquests dies, a propòsit de les eleccions presidencials (estalviem-nos comentaris), hom ha pogut tornar a veure als noticiaris el caos dels carrers, el desastre, les cases destrossades, els vells edificis públics encara en ruïnes. I ja fa tants anys que dura aquesta imatge (o de pitjors, en temps del poder dels talibans), que suposem que sempre ha estat així: que la ruïna, el desastre, el fanatisme, el rigor de les prohibicions, els senyors de la guerra, la desolació, formen part de la història perenne d’aquesta ciutat. Hem oblidat, o no volem o no podem saber, que Kabul, fins als primers anys setanta i al llarg de les dècades anteriors, era la capital d’un país políticament estable, parcialment democràtic sota el govern del rei Mohammad Zahir Shah, i amb un grau de tolerància religiosa que incloïa també el drets de les dones. Hi havia més dones al parlament que en molts països occidentals, hi havia dones periodistes, dones universitàries, dones amb minifalda. Hi havia cinemes amb films occidentals, hi havia bars, hi havia biblioteques, hi havia clubs de jazz. És evident que això era cosa, sobretot, d’una curta elit urbana, és evident que la major part de la gent era pobra (no tant com després), que fora de les ciutats la vida era tan tradicional i limitada com sempre. Però Kabul, el 1970, era una petita “París d’Àsia”, i molts dels seus habitants n’estaven ben contents. Hi havia musulmans que assistien a les festes jueves, hi havia hinduistes, sikhs, monjos budistes al costat d’aquelles grans estàtues famoses, hi havia cristians amb prop de dos mil anys d’història. I llavors, el 1973, un colp d’estat va expulsar el rei, van instal·lar un règim comunista amb suport directe de la Unió Soviètica, hi hagué les rebel·lions corresponents (ja amb ideologia religiosa, després amb suport dels americans), hi hagué la invasió soviètica el 1979 i deu anys de guerra i de desastre, el país arrasat, Kabul destruïda, els fanàtics més bèsties al poder, i tot el que vostés ja saben. Tot el que ja sabem, però oblidem o ignorem com va començar i per què, i què era Kabul en 1970.

Joan F. Mira | El Temps | 25/08/2009   

Mirar la mar

És una cosa que faig regularment, llargament, els mesos de juliol i d’agost, des de fa més de quaranta anys. Mire la mar cada dia, des d’una certa altura, a la terrassa de casa (de casa d’estiu), contemplant la ratlla de l’horitzó quan es dibuixa clara separant l’aigua de l’aire, a primera hora del matí, quan el sol tendre fa que la mar plana tinga també un color de blau clar i suau, potser encara una resta del color de l’aurora de dits de rosa, filla de l’alba, com en els versos d’Homer. Passa alguna vela matinera aprofitant que encara no han caigut les calmes meridianes, i allà lluny cinc o sis vaixells grossos passen el temps ancorats fora del port, esperant alguna càrrega o descàrrega. Al fons, mirant al sud que és com jo mire, els dies clars es dibuixa remot el perfil de la muntanyeta de Cullera, o la Safor, o més rarament, i més remotament, si l’aire és d’una netedat perfecta, s’endevina l’extrem del cap de Sant Antoni, que tanca el golf que els romans en deien Sinus Sucronensis i nosaltres en diem de València. D’estiu, la mar matinal vista des de l’altura pareix un camí de trànsit dolç, una plana de vies infinites, de calma blava i suau, sense cap traïdoria: els camins que et podrien portar a totes les illes, a Mallorca, a Sicília i a Creta i al santuari de Delos on va nàixer Apol·lo als peus d’una palmera i així va fer que l’illa, abans flotant, quedara ferma per sempre. Homer no es cansa de repetir que les illes són terra envoltada d’aigua, que els camins de la mar són il·limitats, que la mar és estèril mentre que la terra és productora de blat i alimenta els humans, i que allà en els extrems d’allò que no té límits hi ha l’Oceà, que és un corrent misteriós i profund, com un riu immens que ens rodeja. L’oceà no és la mar, o almenys no és la mar nostra, i això se sap si hom el contempla des dels límits atlàntics d’Europa, des de Galícia o Bretanya, o des de les costes de Nova Anglaterra: l’oceà és gris i agitat, és tenebrós. I el Pacífic tampoc no és una mar, mirat des de Califòrnia: és una agitació d’ones llargues i grosses, verdoses o d’un blau massa fosc. I la mar Bàltica és blanca i molt quieta a l’estiu, i la mar mexicana és de color d’escuma espessa i de verd de maragda. Tot molt bonic i molt impressionant, però no són la nostra mar. No tenen aquesta certesa de les illes que des d’ací imaginem com a escales en una navegació mil·lenària, des dels fenicis buscant fer negoci, des dels mariners grecs buscant algun benefici modest o un lloc on establir-se, des dels romans amb grans flotes de trirems i amb naus mercants de panxa grossa plenes d’àmfores d’oli o de vi. Ací, mirar la mar no és geografia ni contemplació del paisatge, és tornar a imaginar la història.

De vesprada, a última hora, quan el sol ja és a punt d’amagar-se del tot darrere dels pins, mire la mar des de la vora mateixa, en un extrem de la cala, al costat d’una punta de roques, en un racó per on no pot passar ningú a interrompre la visió. Llavors, ajupit a la manera clàssica, amb el cul a menys d’un pam de l’arena, per on arriba, sense banyar-me, l’extrem de la llepada de les ones, amb els colzes damunt dels genolls i el cap a menys d’un metre de terra (la postura és antiga, i no cansa si hom hi té una miqueta de pràctica), mire la mar des de la seua altura: mire la mar a ran d’aigua. Llavors la mar no és història, ni geografia ni viatges ni navegacions, és pur miratge, és especulació en el buit, és metafísica. Si està encalmada, perquè més enllà de les ones petites i llargues, sense escuma, silencioses, suaus, hi ha un centelleig continu, reflexos de llum infinits. Si les ones tenen més moviment, perquè la seua arribada incessant, des de lluny, seguint-les amb la vista fins que trenquen a pocs metres dels ulls amb un mica d’escuma i de soroll, són l’emblema de les agitacions incessants de l’univers, del moviment etern que ningú no ha pogut ni podrà mai aturar. La terra és quieta, la mar es mou, la terra és sòlida i la mar és líquida, i això tan elemental i tan infantilment obvi, pot ser la base de moltes filosofies. Filosofies d’estar per casa i de perdre el temps, que són les que, en aquests països de voramar, tenen algun valor permanent. Almenys mentre dura l’estiu.

Joan F. Mira | Avui | 22/08/2009   

Boscos, incendis

Estem patint un mal any d'incendis, un estiu de flames sense control que no només cremen els boscos sinó que destrueixen vides dels qui les combaten com poden i saben. D'Horta de Sant Joan a la Vall de Gallinera, de l'Ebre a la Marina, i de Castella a Grècia, el foc torna a formar part de la informació quotidiana, i els habitants de les ciutats s'estremeixen una mica davant de l'horror i després pensen en una altra cosa, com quan veiem imatges d'atemptats a Bagdad o a Kabul, o d'infants africans que es moren de misèria i de gana. Això que en solem dir “el camp” o “la muntanya”, és una realitat potser pròxima en l'espai, però distant en la comprensió dels urbans, inclosos els responsables polítics, els suposats experts i els periodistes que n'informen sense entendre res. Enguany hi ha més incendis, se suposa, perquè ha plogut més a l'hivern i la vegetació ha crescut, ha plogut poc en primavera i s'ha assecat, i sobretot perquè fa molta calor. Potser sí. Però d'incendis en vindran més, no s'acabaran, i el drama es repetirà cada estiu, i fora de l'estiu.

D'estiu o d'hivern, des d'una caseta que tinc de cara al Penyagolosa, contemple el bosc. Fins on arriba la vista, i arriba bastant lluny, tot és cobert de pins i de carrasques, alguns rodals de savines i ginebres, que són arbres eterns i de fusta perfumada, algun bedoll en espais més humits. És un bosc que sembla antic, però que una gran part no és tan vella com pareix. Si a més de contemplar-lo des de la finestra hi camine, com faig sovint en qualsevol estació de l'any, comprove repetidament que la part més alta de la muntanya, coberta de pins negrals i de pins rojals, arbres de rectitud exemplar i clàssica, creixent sobre una terra relativament neta i ben cuidada, és verdaderament un bosc antic, intacte des de fa segles, no sé quants: miraculosament, aquests boscos –potser els més extensos del País Valencià– fa molt de temps que no coneixen la devastació del foc, o almenys jo no l'he vista, i no la recorda ningú. Aquest bosc net i primitiu sembla que no s'ha cremat mai, i això deu tindre alguna explicació.

La memòria de la gent vella dels pobles pot alterar una mica la percepció del passat, però no altera els fets: hom recorda les grans nevades, les grans pluges (plovia més que ara, asseguren, nevava molt més), i recorden també que, excepte en el bosc més antic, de focs n'hi ha hagut sempre, de grossos i de petits, quan no hi pujaven bombers amb camions cisterna, ni hi venien avions i helicòpters llançant aigua des de l'aire. D'incendis n'hi ha hagut sempre, però no tants com ara, això diuen, i deu ser veritat: no conec l'estadística històrica, si és que n'hi ha. Potser en aquest cas l'opinió popular coincideix amb la dels que s'anomenen experts: hi ha més incendis perquè hi ha més llenya al bosc –abans la treien per a casa, per als forns, per a fer carbó–, perquè hi ha més matissa, i perquè a la muntanya hi puja tanta gent indecent de ciutat, que abans de tindre cotxe o moto es quedaven a casa, que és el que haurien de fer.

Jo tinc, sobre aquest fet, una explicació complementària: hi ha més focs al bosc perquè hi ha més bosc. Sobretot perquè hi ha més bosc de pins i no tant de carrasques, i tothom sap o ha de saber que les carrasques o alzines són arbres corretjosos i de mal morir: quan es cremen, es cremen poc i malament, no fan córrer alegrement el foc, i sovint es queden només socarrades per fora i vives per dins, de manera que en pocs anys reviscolen i l'alzinar torna a ser verd i coriaci com sempre. Josep Pla ja ho sabia, i ho explicava molt bé. Les carrasques, però, no són arbres expansius, no són una espècie invasora, com els pins. Els pins, a penes troben un pam de terra on fer créixer la llavor de la pinya, l'aprofiten amb eficàcia incomparable. De manera que, si hom aprèn a mirar el paisatge, trobarà que l'expansió de les pinedes ha seguit en molts llocs un ritme equivalent al de l'abandonament dels conreus de muntanya: una gran part del bosc visible ha crescut en bancals que fa poques dècades eren terra de cereal.

De manera que, sota els pins joves nascuts al llarg dels darrers trenta o quaranta anys, hi ha encara els bancals o feixes, els camps abandonats. I quan es cremen no sé si vol dir que l'antiga agricultura pobra –la del secà, que cultivava la muntanya només per poder menjar– recupera inútilment, socarrada i coberta de cendra, la terra que havia ocupat tants anys, o si la facilitat amb què es crema el bosc nou és senyal que ha invadit llocs que no li eren propis. Ja fa molts anys, molts estius sobretot, que de Portugal i Extremadura fins a Provença o al Peloponès, veiem la imatge repetida: el pinar cremat, i sovint, si hom s'hi fixa, la reaparició de la forma dels bancals o terrasses que els arbres nous cobrien. Sé que el foc també arrasa, i tant, paratges de bosc antic, extensions sovint enormes a Califòrnia, Canadà o Austràlia, que els entesos afirmen que això és part de llargs cicles naturals de regeneració (per obra dels déus del llamp, hauria de ser, no per mà de piròmans criminals o insensats), i que hi ha qui sosté que en casos com aquests caldria deixar el foc tranquil i avançar al seu aire, mai més mal dit.

Veig també que en els incendis nous, ací o a Califòrnia, cada vegada hi ha més cases amenaçades pel foc: són cases en llocs on abans no n'hi havia, cases fetes on no se n'havien de fer. Són construccions, urbanitzacions senceres, que mostren ben clara la incomprensió dels urbans: construir carrers i conduccions elèctriques, milers de casetes o xalets, enmig dels pins, o a la vora dels pins, és una novetat amb un gran punt d'insensatesa, és una cosa que la gent antiga no hauria pensat mai. Vol dir que hem perdut el respecte als equilibris clàssics, a les fronteres de la vella cultura de mas i de poble de muntanya. I això s'ha de pagar, i no hi haurà lleis, policies, agents forestals, bombers heroics o hidroavions que puguen impedir-ho. La gent dels pobles s'ho mirarà amb còlera o amb escepticisme, i ells tampoc no hi podran fer res. Tornaran els incendis, l'estiu d'enguany, i l'any que ve, i l'altre i l'altre, i uns ho contemplaran i uns altres s'hi jugaran la vida. Mentrestant, els senglars passegen pels carrers de Barcelona, i els esquirols arriben a la vora del mar per Benicàssim. Si volen traure alguna conclusió, la trauen. I si no, tant se val.

Joan F. Mira | El Temps | 18/08/2009   

Cremar cristians, 2

Primera part d'aquest article

Els cristians han estat una força i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres i moltes d’altres, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, al Pakistan i en la major part del món que solem definir com a islàmic. I en temps recents, els cristians de l’Orient Mitjà han estat una força vital i activa: protagonistes (per bé i per mal) en l’economia i la política del Líban, dirigents destacats dins del moviment nacional de Palestina, presents en gran nombre a les universitats i a les professions liberals de l’Iraq, influents en les esferes dirigents d’Egipte. Però sembla que aquesta presència, aquesta convivència antiga, pot acabar-se en poc de temps. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. A l’Iraq, posem per cas, les darreres setmanes, set atacs a esglésies en el curs de 48 hores, amb els morts i ferits corresponents. La por, les amenaces, els atacs i les bombes, han reduït en pocs anys a la meitat la població cristiana. “Som un blanc fàcil”, deia fa poc l’arquebisbe de Kirkuk, “no tenim cap milícia, no estem armats.” Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2.000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país, justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants. Però en segons quins llocs, en segons quines terres, hi ha qui no tolera (després de tants segles!) la presència de cap altra religió que no siga la seua: i no ho tolera no únicament de paraula o amb lleis, sinó a la força, amb bombes, assassinats, esglésies cremades.

A Turquia, país tan europeu, fa un segle hi havia milions de cristians (la major part grecs, expulsats en el drama dels anys vint), i ara n’hi ha a penes 150.000, i amb el cap baix, dissimulant. El nacionalisme (àrab, palestí, iraquià, egipci...), ha deixat pas veloçment a l’islam com a font i substància d’identitat, militància i definició de l’enemic. I, tal com escriu un columnista del diari libanés Al Nahar, “Si no hi ha un gir cap al secularisme al món àrab, no crec que els cristians hi tinguen cap futur.” Palestina, i sobretot Gaza, en són un exemple ben clar: la religió defineix la identitat, i els membres de Hamàs són ben explícits. A Jerusalem, en 1948 la cinquena part de la població era cristiana: ara en són només el 2%. A Betlem, on durant segles els cristians eren el 80%, ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia...), i els atacs als infidels són una realitat també nova i creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (si la llista fóra més completa, serien més incòmodes encara), que explicar aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, a pesar que alguns, o molts, afirmen cada dia el contrari, de paraula i d’obra. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol ni protesta, ni entre el gruix dels ciutadans dels països islàmics (ni entre la major part dels seus dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes...), ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que solem dir cristians. És un fenomen molt estrany. Molt estrany. Estranyíssim.